Si en la primera part de l'entrevista a l'Eloi Sánchez la naturalesa, l'educació i la llum hi prenien un paper important, en la part que ara us oferim té més rellevància el seu parer sobre la presó. En aquesta ocasió Toni Olives orienta les preguntes cap a la vivència del crim i el posterior pas pels centres penitenciaris, de manera que es pot copsar l'opinió de qui ho ha viscut en primera persona.
I hi ha un punt d'inflexió a la teva vida que et marca per la resta: hi ha un homicidi i et condemnen a 28 anys de presó. Com ho vas viure?
Evidentment en aquell moment la boira cerebral s’espesseix moltíssim i realment no ets gaire conscient de la realitat que t’envolta. És com una fulla d’un riu que cau cascada avall i no pot fer res per aturar el corrent i sense adonar-se’n arriba al mar... i un cop hi ets quietud, molta quietud. El més significatiu, però, és la boira espessa al cervell, quan tant se te'n fot una mica tot. És la màxima expressió de la inconsciència conscient. Com si anessis drogat, però serè.
Em van condemnar perquè vaig dir el que havia fet. No tan sols per reparar el mal, perquè no és possible reparar-lo, sinó per donar la cara. Vull pensar que són valors educacionals els que em van empènyer a confessar-ho. A partir d’aquí, un abandonament interior molt sever i estricte. No volia saber res de ningú, i vaig entrar en una caiguda lliure que no s’acabava mai. Com a conseqüència d'aquesta caiguda només em rondava pel cap una idea bàsica, essencial i necessària: el suïcidi. I això és el que et manté una miqueta alerta perquè tard o d’hora et trauràs la vida. A mi només m’importava aquest objectiu, el demés era molt superflu. Jo era inexpert i molt jove, tenia 20 anys, i era molt i molt tonto.
El factor presó és molt important... Jo tenia por, molta por. Ningú no em parlava, suposo que el fet d'haver sortit per la tele va ajudar a que la gent em rebutgés i a això s'hi va sumar que sóc una persona amb una estatura molt gran, amb una cara de faccions dures i amb un historial no gaire...
Com és la presó?L’entrada és un xoc brutal. No sé com explicar-ho. Però el cas és que jo m’arrossegava en la meva realitat i no sabia ni el dia en el què vivia. Un món molt estrany. Poc a poc, i amb la constant insistència dels companys i els treballadors vaig anar acoblant-me, si se’n pot dir així. I vaig descobrir que hi ha una cosa que se’n diu tractament penitenciari, que si fos per mi no estalviaria crítiques i denúncies, però intentaré mantindre la coherència perquè no tot és tan dolent i a més a més algú ho ha de fer.Falsedat absoluta, és el que més s’escau per definir aquest àmbit de mentides, traïcions i manipulacions que res tenen a veure amb la realitat tant individual com col·lectiva de la gent que està a la presó. L'única raó que els pot excusar és que vivim en una societat prou podrida i enganyada com per acceptar que dignifiquin la seva tasca. Les persones no es tracten, s’eduquen. I a mi, com a tothom que he conegut, no m’han educat, ni tan sols estimulen l’educació. Tampoc és que els sobrin els mitjans, però la mala bava ja se la podrien empassar i tenir una mica de tendresa amb el que estan fent. Si tractes a cops la gent és normal que després mosseguin. Jo només els reclamava constància i esforç. Ni l'una ni l’altre; per contra, abandó i confusió. I a sobre si et prens la llicència d’estar confós et titllen d’inadaptat. Dels 20.000 presos que hauré conegut el 99% són inadaptats i, és clar, la responsabilitat recau sobre ells i les seves famílies.És un negoci i com a tal les variables estan molt ben estudiades, la banca siempre gana.No diré que no hi hagi gent que no hagi d'estar a la presó perquè, sense anar més lluny, jo havia de ser-hi però la conseqüència d’acceptar la realitat penitenciària tal com la coneixem és acceptar que ens limitem a tenir un cens, molt car, de desgraciats.Què proposes per millorar-ho?Si en la primera part de l'entrevista a l'Eloi Sánchez la naturalesa, l'educació i la llum hi prenien un paper important, en la part que ara us oferim té més rellevància el seu parer sobre la presó. En aquesta ocasió Toni Olives orienta les preguntes cap a la vivència del crim i el posterior pas pels centres penitenciaris, de manera que es pot copsar l'opinió de qui ho ha viscut en primera persona.Si la reinserció fos real no s’entendria tant com una venjança social i abocaríem esforços a reeducar amb una mica més d’amor perquè una persona no cometés més delictes. Clar que per això la societat també li tocaria el rebre i hauria de canviar bastants dels seus pilars, o no tants si només ens traguéssim la bena dels ulls...El cas és que compartim més el fet que una condemna és una venjança cap a l’individu i no volem veure les mancances que li aporta perquè com més limitat sigui més fàcil serà donar la raó a tant de pressupost inútil deixant de banda les carències que el van fer delinquir. Hi ha d’haver una iniciativa clara, real i acorada per tal que això tingui uns pilars inamovibles cap a un canvi que permeti l'educació directe i es pugui premiar amb l’exigència de resultats. Si jo li faig la pilota a l'autoritat, quins valors puc transmetre? I el fet de guanyar punts quan et xives de coses o te les inventes denigra les persones i no hi ha penitència més gran.I si el féssim estudiar una carrera? O una formació adient perquè no hagi de delinquir mai més? Per això fa falta preparació i no n'hi ha. Hi ha mala llet, tortures i un total abandonament de les persones, però no ho ha vocació de formar. Ens estimem més drogar-les que educar-les i no és d’estranyar l’escandalós número de morts que hi ha amb aquest motiu. La penitència, que jo sàpiga, és voluntària, i ja estic d'acord en que qui la fa la paga, però el fet d’estar-me tocant la pebrotera tants anys a mi no em va bé i a vostès tampoc.Què vols dir?La presó no serveix per res. Les necessitats per reduir la criminalitat no passen per la presó, ni tan sols pels jutjats; passen per l’escola. Però estic segur que l'índex de reincidència es riu de les taxes de fracàs escolar.Hi ha delictes que necessiten una comprensió especial. Un terrorista o jo mateix no podré reparar mai el mal que he fet, però què he après? Que, per exemple hi ha violadors multireincidents que no són tractats com a delinqüents i tenen una adaptació molt bona a tota aquesta mentira: diuen el que volen sentir, s’empassen tota la merda que els hi posen al plat i els obren la porta... Després passa el que passa: que els tractaments psicològics no funcionen i que si t’atreveixes a aixecar una mica el to de veu per tal de defensar el que per a tu és just ja que diuen que has de creure en la justícia. T’amorren a un destí inhumà de pocs recursos terapèutics i desesperació col·lectiva i, el que és més important, indefensió absoluta. Ja sabeu que fan els animals quan es veuen acorralats...Deixa’m aprofitar per demanar disculpes de nou per la barbaritat que vaig cometre.
Reflexa perfectament el que passa dia rere dia a la nostra societat, infants amb necessitats que han de canalitzar i expressar d'alguna manera i pares que no veuen ni saben donar allò que els infants necessiten. I passen els anys, i ens fem grans, i ens sentim desgraciats perquè no sentim que ens estimen... Malauradament les prioritats de les persones canvien i ens oblidem de una necessitat bàsica i imprescindible en tota persona, la de l'amor.
Les presons estan plenes per aquest motiu, i lo més lamentable és que en coneixem les causes.
Quan resulta que la totalitat de les persones que s'atreveixen a parlar de la presó ho fan per desmentir-ne l'article legal que l'orienta (allò de " tota persona té dret a la reinserció) i a més denuncien tractes inhumans (i no només tortures sinó el dia a dia a la presó)
alguna cosa deu voler dir, no?
no vull dir que estigui malament que les persones tinguin la opció d'ajuda altruista cap als comflictes, però si que dic que ho fan perquè els coneixen. la presó es el gran desconegut, i a més és al costat de casa. I per poc que cambiés la politíca penitenciaria en sortiriem tots beneficiats.
val a dir que penso com una persona lliure més que com un exreclús, encara que de vegades la rancunia fa necessariament desviar l'objectivitat, però crec que ens ho tindriem que mirar amb més amplitud de mires.
I aquesta plataforma es el que ens ofereix, un camp per sembrar i llaurar les idees, tot desitjant que brotin en un futur. aquesta ha estat la meva llavor.
"...I concisa de forma clara la seva experiència amb la justicia penal"
"...I concisa de forma clara la seva experiència amb la justicia penal".
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari