Hi ha gent que treballa de malalt mental perquè està totalment identificada amb aquest paper

Marcelo Pakman | psiquiatra, psicoterapeuta i terapeuta familiar

"Tenir consciència del pes de la micropolítica és fonamental per poder prendre una certa distància, perquè si no som com ninots que estem seguint guions". Aquesta és la recomanació que dóna l’autor del llibre Palabras que permanecen, palabras por venir, Marcelo Pakman, davant el problema "invisible" que és la micropolítica per a la nostra societat i, en aquest cas, per a la psicoteràpia, un tractament en el qual l’autor ressalta la importància dels anomenats "esdeveniments poètics".

Com sorgeix la micropolítica aplicada a la psicoteràpia?
Fa 35 anys el que es discutia era que, si algú volia contractar un servei de salut mental, preguntava al professional quina escola seguia, és a dir, el camp es percebia com autònom, sense estar relacionat amb allò polític tret que algú tingués vocació política. Aquesta autonomia aparent va permetre que allò polític, de forma invisible, configurés les mentalitats de contraban: les nostres idees, les nostres accions, emocions i maneres de relació, els nostres coneixements.

Com va anar canviant aquesta situació micropolítica?
En els últims 15 anys hi va haver un desenvolupament del camp “psi” que va fer que els pacients es passessin a anomenar clients o consumidors. I, com es diu en el mercat, el client sempre té la raó.

I és cert, això?
Amb aquesta nova relació hi ha un apoderament del consumidor, que ja sap el que vol. Al mateix temps, com a part del gran triomf del lliure mercat, les xifres van començar a tenir molta importància, els serveis havien de ser efectius econòmicament i clínicament. Llavors es va començar a demanar a tots els prestadors de serveis de salut mental que seguissin certs protocols, que es presentaven com a mers tràmits, i que van començar a reemplaçar les teories.

Ha estat un pas cap endavant o cap enrere?
Es presenten com un augment de la llibertat però, de contraban, són universals i tothom els ha de seguir. També va ser l’època del cervell en els anys noranta als Estats Units. Molt diners van ser destinats a investigació en neurociències, i va aparèixer la idea que la malaltia mental és una malaltia del cervell. Així la micropolítica cobra encara més importància, perquè es fa més invisible i es transforma en alguna cosa que es presenta com a biologia o evidència.

Però totes les investigacions les decideixen entitats polítiques.
El que passa és que no qualsevol cosa es pot investigar amb la mateixa metodologia. Es comença a donar un fenomen en el qual es reforça una repetició permanent d’allò ja sabut. Tants aspectes s’han esborrat amb l’augment de la importància del cervell, que es fa necessari recordar que no només som això. Quan es va dir que la malaltia mental és una malaltia del cervell es van començar a medicalitzar moltes patologies, això també és micropolítica. Cap entitat que doni diners per a investigació no estarà gaire interessada a córrer un alt risc en entrar en un tema sense saber si arribarà enlloc.

Alguns estudis recentment publicats demostren que cada vegada es diagnostiquen més patologies que abans no s consideraven com a tals.
Una vegada tens una entitat patològica et pots començar a medicar. Les patologitzacions es converteixen en fòbies socials. Amb aquesta politització, la psicoteràpia s’ha transformat en una tecnologia de resolució de problemes i en un camp que juga amb l’abstracció, on la singularitat de la situació no compta perquè només es fa una observació superficial del problema del pacient.

De quina forma el discurs polític individualitza i generalitza l’individu?
Aquest tema el va estudiar Michel Foucault, que va dir que amb el modernisme va sorgir el creixement de l’Estat i la generalització de les poblacions i els tipus de poblacions, i al mateix temps la individualització de cada persona. A través d’aquestes categories generals es dóna una identitat a cadascuna d’aquestes persones. El que passa és que tots acceptem amb alegria i llibertat aquestes etiquetes, per això pot venir un pacient i dir: “Estic deprimit, vull que em tractin d’aquesta manera”. M’identifico a mi mateix d’una forma que circula en la societat, però que jo adapto ràpidament. Hi ha gent que treballa de malalt mental perquè està identificada totalment amb aquest paper. Aquestes persones estan en desavantatge en el mercat laboral, però no perquè tinguin una malaltia mental, sinó perquè hi ha gent molt mal preparada. Com que no hi ha ajudes per a la gent que és incapaç en el mercat laboral, ha de passar per tenir algun tipus de patologia.

Es pot sortir de la influència del discurs polític?
És difícil sortir-ne, perquè ho impregna tot. El problema és la invisibilitat que té. Precisament, un dels objectius d’escriure aquest llibre ha estat legitimar que tenir consciència del pes d’aquesta micropolítica, no només com un context d’allò que passa en teràpia, sinó com a part concreta del diàleg terapèutic, és fonamental per poder prendre una certa distància, perquè si no som com ninots que estem seguint guions.

I en qui recau la responsabilitat de sortir d’aquesta situació?
La responsabilitat més gran recau en el professional, perquè hem de generar un espai per trobar la singularitat d’allò humà. El filòsof Antonio Gramsci va utilitzar el concepte d’hegemonia per explicar que hi ha certs processos pels quals, quan un en forma part- processos hegòmics-, és capaç d’acceptar, sentint que ho fa amb llibertat, coses que van en contra dels seus propis interessos. N’hi ha prou que alguna cosa tingui un aspecte bo perquè, de contraban, estiguem comprant moltes altres coses. No hi ha pitjor institució social que sentir-se anormal. La singularitat es pot recuperar en psicoteràpia a través d’un cert tipus d’atenció, de sensibilitat del terapeuta, són coses que si estàs molt aferrat a guions no les veus.

Quina és la relació entre el cutting i la micropolítica?
És precisament el cutting el que jo anomeno micropolítica, perquè la micropolítica ho transforma tot en objectes. El que he fet és investigar per què el cutting està tant en voga i com al llarg de la història va ser inclòs d’altres sistemes on no era vist necessàriament com un fenomen patològic. El cutting, com a fenomen descriptiu, no ha de ser obligatòriament part del sistema de salut mental ni s’ha d’interpretar com es fa ara perquè en altres èpoques històriques va ser vist de maneres diferents. També exploro els possibles motius per entendre per què existeix ara questa dimensió micropolítica.

La societat és cada vegada menys religiosa?
Hi ha una dilució progressiva, a partir de l’Edat Mitjana, d’allò diví i un reemplaçament per alternatives seculars sota el paraigua de la raó, quan abans estaven sota el paraigua de la fe.

La segona part del seu llibre la dedica a la poètica en psicoteràpia. Quina és la relació amb la micropolítica?
Amb esdeveniments poètics em refereixo al que té a veure amb allò que fa tornar el que ha estat exclòs per la raó i per l’abstracció radical, que és el que jo anomeno singularitat, ser únic. Per exemple, quan conversem tenim imatges que van passant ràpidament i al mateix temps sentim coses amb aquelles imatges. Si els nostres models no exclouen aquests moments, hi pararem més esment i tractarem de veure què hi ha. Quan els indaguem molt sovint apareixen coses particulars d’específica importància per a les persones que estan vivint aquell moment. Cap moment no diu què cal dir a les persones, això prové de coses indeterminades, d’allò poètic. Així, poètic vol dir para esment a allò que no està determinat pels models, per les regles i per la raó.

La poètica també es pot donar a través del llenguatge?
Quan s’adquireix la parla, el més important no és poder referir-se a coses, sinó que és alguna cosa que acompanya el fet d’estar junts, és a dir, s’utilitza l’arrel poètica i musical del llenguatge, no la part comunicativa. I aquesta situació recrea un clima que és altament singular, és el llenguatge com a hàbitat, no com un instrument. Una vegada el llenguatge es converteix en mitjà de comunicació de significats, aquest aspecte queda marginat. Quan es donen aquests esdeveniments altament singulars en psicoteràpia és molt fàcil que les imatges es quedin gravades en les ments dels pacients, una cosa a la qual sempre es pot tornar al llarg del temps i en la qual sempre trobaran alguna cosa nova.

Però com sé que estic vivint aquest moment poètic?
Aquesta és una pregunta molt important perquè estem sotmesos a la micropolítica de la demostració. Aquest no és un camp demostratiu, la resposta és que no ho saps perquè és un experiment permanent. Però quan passa saps que alguna cosa significativa t’ha succeït. A més, no és un tipus de veritat objectiva, és una veritat que només la coneix qui n’ha estat testimoni. No és una cosa que es pugui fer voluntàriament, és més aviat una predisposició, tenir una sensibilitat poètica.

Els psicoterapeutes hi estan educats?
De vegades sí i de vegades no. En aquests moments hi ha una enorme pressió micropolítica per no parar esment a aquesta dimensió, perquè no entra dins d’allò útil, d’allò que funciona, d’allò demostrable. L’objectiu és que la teràpia sigui només resolució de problemes.

Creu que es pot fer alguna cosa perquè tingui més pes la poètica que la micropolìtica?
No crec que es pugui tornar a començar de nou, però tampoc la història és una història sense discontinuïtat.

Escrit per: Laura López

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article