A Pa Negre he utilitzat molts instruments musicoterapèutics

Polièdric, perquè realment jo no sé per què però sempre he estat submergit en la música, però la música és polièdrica, té moltes facetes. He anat treballant en totes i no es pot dir que m'hagi quedat amb cap, continuo fent-les compatibles, tant la part artística i de composició com la part terapèutica i docent.

La sonoteràpia és una part de la musicoteràpia que es dedica bàsicament a treballar exclusivament, no pas amb les melodies, sinó amb el timbre del so, amb la vibració. Utilitzem instruments especials com bols tibetans, monocordis, tambors xamànics, sha o una sansula. Són instruments poc coneguts que tenen molt poder vibratori, i aquesta vibració és capaç d'incidir en la vibració que ja tenen les nostres cèl·lules per si, perquè pel fet de ser éssers vius, tot el nostre cos, com l'univers, està en moviment, i el moviment vol dir vibració.

Hi ha un fenomen físic, que és la ressonància, que explica que un objecte que vibra en una freqüència pot ser estimulat des de l'exterior com una altra freqüència més potent, i així aquesta cèl·lula o objecte podria posar-se en aquesta vibració que li arriba de forma simpàtica, per associació. Això dóna l'oportunitat des de l'exterior de millorar l'homeòstasi, l'equilibri dinàmic que manté la vida de l'organisme.

És un projecte terapèutic, això vol dir que és una situació artística per a persones amb dificultats i amb problemes d'exclusió social. És una forma de fer que aquestes persones surtin a l'exterior, perquè aquí estaven enclaustrades, i no només que surtin a l'exterior, sinó que hi surtin de manera creativa, artística i, sobretot, reconeguda per la societat. Tenir un teatre dempeus aplaudint-los és una cosa que per a ells és fenomenal, perquè en un principi sempre han estat menyspreats, marginats i sotmesos a certs prejudicis.

Perquè sempre em va atraure i, a més, em vaig estar cinc anys amb uns indis mexicans, i allí vaig descobrir la música ritual i em vaig adonar de la força que pot tenir la música des d'altres paràmetres per arribar a les persones amb dificultats. Jo sempre he cregut en el poder de la música, però quan vaig descobrir la música ritual em vaig adonar que el poder que jo creia que tenia la música es multiplicava per cent. I, llavors, a partir d'aquí ha estat quan he decidit utilitzar la música per ajudar les persones en el que pugui.

A través d'un amic meu, Valentí Agustí, l'alcalde de Palafolls i el cap de la comunitat terapèutica del Maresme. Des de sempre hem estat amics i hem tingut relació musical, i un dia em va proposar venir aquí a fer alguna cosa musicoterapèutica, fa nou anys des de llavors. Vaig preguntar: «Què voleu fer aquí?», i la directora em va dir que hi havia un noi que només volia tocar la bateria. Vaig pensar: «Genial, doncs comprem una bateria». Vaig aconseguir una bateria per dos-cents euros i després, és clar, vaig haver de comprar un baix, perquè la bateria i la guitarra que tenia soles no acabaven d'encaixar. I quan teníem el baix, la bateria i la guitarra vam veure que les veus no s'escoltaven i que havíem de comprar micros. I així va ser com de mica en mica es va formar l'orquestra.

El vaig buscar jo el nom, perquè crec que és una gran sort per a tots estar en aquesta orquestra. Per a ells, per a mi i per a les persones que vénen a veure'ls. Repartim sort.

La primera actuació internacional serà a Berlín.

El concert és el 21 de març, i sortim el 19 en avió 34 persones, 15 de l'orquestra més cinc cuidadors, dos psiquiatres, dos intèrprets, i s'aprofita per rodar una pel·lícula. Vénen vuit persones de rodatge, entre ells quatre càmeres que vénen a rodar tot el viatge, l'actuació i la visita a Berlín.

Això va sorgir perquè jo tinc un amic que és de la família Bosch, la dels electrodomèstics. Ell n'és el petit i s'encarrega de l'obra social d'aquesta empresa. Ens va veure tocar a Barcelona, al parc de la Ciutadella, li va agradar molt i va dir que ens portaria a Alemanya i, efectivament, un dia ens va trucar i ens va dir que estava organitzant el viatge. Estem molt contents de poder-hi anar.

És totalment diferent. Jo treballo amb molts nens amb paràlisi cerebral a Tarragona i amb altres col·lectius també a Barcelona amb síndromes molt difícils. La qüestió és bastant diferent perquè són nens, això el primer, i segon, que tenen un altre tipus de malaltia i s'ha de plantejar de forma diferent. Tots són agraïts. Les persones amb dificultats, quan els proposes una activitat artística i lúdica i on es treballa la resolució de conflictes, totes ho agraeixen, i s'adonen que poden fer molt més del que elles pensaven.

Aquesta orquestra els dóna autoestima, els dóna socialment un rol important i també una via artística per expressar els seus sentiments. Els obliga a certes coses que són importants en l'esquizofrènia, com per exemple anar nets, tenir l'uniforme planxat, ser a una hora determinada en un lloc, tenir les partitures arreglades o muntar l'equip i desmuntar-lo. Això és el més important de tot.

A tots, perquè realment jo veig que la força que em donen ells a l'hora de compondre i d'establir una relació musical ara mateix és el més important que tinc. No sóc una persona solitària, com els compositors, sinó que estic en relació amb grups socials molt importants que m'estan marcant, i per això els vaig donar les gràcies.

A Pa negre he utilitzat molts instruments musicoterapèutics com el monocordi, la sansula, el tambor xamànic o la tinya. Vaig pensar que eren els instruments que jo tenia en aquell moment, a part dels normals de guitarra i piano, i vaig pensar que seria una bona cosa col·locar-los en una banda sonora, perquè no hi havia ningú fins ara que hagués utilitzat aquest tipus d'instruments en el cinema. Aquest va ser un pas amb el qual el director, Agustí Villaronga, va estar-hi d'acord. El vam tirar endavant i ha estat un èxit en aquest sentit.

En un principi, quan em van trucar jo estava retirat de la composició, només em dedicava a la musicoteràpia, però havien provat amb quatre músics i no els n'havia agradat cap, i jo havia fet la pel·lícula anterior de l'Agustí. Sabia que no estava fent ara cap treball per a cinema, però hi va insistir i jo li vaig demanar unes condicions bastant importants, però me les van concedir, i vaig dir: «D'acord, fem-la». A partir d'aquí em vaig posar en contacte amb l'Agustí, vam estar veient la pel·lícula junts. Vam anar veient les seqüències, veient on posaríem música i on no, quin tipus de música necessitava la pel·lícula, i vaig anar construint la banda sonora sobre la base d'uns conceptes que vam delimitar els dos. La vaig veure diversos cops, un primer cop sencera, una segona vegada per seqüències i una tercera per repassar.

Jo també estava molt d'acord amb això. Va ser un plantejament molt clar des del principi. Ell només sabia això, que no volia una gran orquestra, però després també em va prohibir dos instruments que són els meus: la guitarra i el piano. Em va dir que no els volia. Amb la qual cosa em va deixar bastant en l'aire, per això va ser que vaig buscar també instruments de musicoteràpia i altres sonoritats que no són habituals en cinema.

 

Sí, perquè també vaig estar nominat per als Goya per Tic-tac; després, l'última pel·lícula anterior a Pa negre que havia fet l'Agustí va estar nominada per Mèxic per als premis Oscar de Hollywood, però no va arribar a passar. Li va passar una mica com amb Pa negre, però també és un reconeixement, i en principi sí que és el més important com a premi. No és que jo sigui una persona que busqui gaire el premi, ni que em facin la pilota, ni els compliments, perquè aquestes coses més aviat em fan angúnia. Per tant, si me l'han donat ha estat no perquè jo hi hagi insistit, sinó perquè han considerat que era el moment.
 

Sí, de fet ja he tornat. Estic fent un documental sobre el mar i component una obra monumental increïble per mi, i molt llarga, perquè és de dues hores i quart de durada, sobre els colors, per un sistema cromoterapèutic que es diu Spirit Colors, de Marta Cabeza, una terapeuta. Tinc gravada una hora i mitja, però em queden tres quarts d'hora que haig d'acabar. I hi ha una altra pel·lícula que m'han proposat sobre Salvador Espriu. I, és clar, tenim la pel·lícula de l'Orquestra, que aquesta segur que va amb música nostra.
 

Molt bona, i ha estat dos anys seguits. Molt bé, perquè la persona que m'ha contractat, Marta Almirall, és una dona amb la qual he treballat des de fa més de vint anys. He fet nou espectacles musicals per a ella en teatre i ens coneixem moltíssim. Les lletres de Cirici em van agradar molt per les tres cançons que hi ha, i la resta eren músiques instrumentals per a les carrosses. Va ser un èxit molt gran de crítica i públic. La pena és que no es pot treure el disc, però el proper any el volem treure. Les retallades han fet impossible treure el disc, i el primer any ens va enganxar desprevinguts. Ho volem fer el proper any, amb temps, i bé, fins i tot abans de la Cavalcada, perquè els nens en coneguin les cançons i les puguin cantar aquell dia.
 

Sí, el meu avi era músic, el meu pare músic i, dels sis germans que som, tres som músics en diferents àrees. La cançó ens va marcar, i tant! Es va fer famosíssima, els dibuixos estaven molt bé, la música era molt bonica i nosaltres estàvem encantats amb la cançó. El meu pare va morir fa dos anys i jo el recordo molt per tot el que va fer, aquest tema, l'himne de l'Atlético de Madrid i altres anuncis.
 

La sonoteràpia va ser una cosa que vaig buscar jo perquè també vaig quedar una mica fart del cinema. Quan me'n vaig anar del cinema no va ser un caprici, portava 15 anys component per a cinema, i més de 15 anys fent una sola cosa no ho aguanto. Vaig haver de canviar perquè, a més, m'interessava tenir altres experiències musicals i no només la sonoteràpia. La musicoteràpia m'ha obert quantitat de possibilitats i portes i treballs en institucions molt potents. Estic encantat amb aquesta professió que tinc.