Es tracta de crear una imatge positiva d'un mateix com a estudiant d'anglès

El psicospeaking és un programa que s'ha desenvolupat en el Colegio Oficial de Psicólogos de Castilla-La Mancha per ajudar les persones que tenen por a parlar una llengua estrangera en públic. Una de les seves docents, la psicòloga Gema López Rosa, diu que el que es busca és «reduir l'ansietat, superar la por i crear una imatge positiva d'un mateix».

 

Va sorgir arrel d'un docent de llengua anglesa. Ell trobava aquest problema en els seus alumnes, es va adonar que molts fracassaven i deixaven l'acadèmia per aquest problema. Llavors va pensar que hi havia una base psicològica i que es podia tractar. Es va dirigir al col·legi i en va parlar a la junta directiva, a la qual li va semblar interessant tractar aquest problema, i van localitzar tres psicòlegs que parlessin anglès.
 

Prevenir i treballar l'aparició dels símptomes que estan interferint en l'aprenentatge de la llengua anglesa. Per això es busca reduir l'ansietat, superar la por i, sobretot, crear una imatge positiva d'un mateix com a estudiant d'anglès.
 

Va destinat a qualsevol persona que manifesti dificultats per expressar-se en anglès en públic i tingui ansietat, por, frustració, i que noti que tot això l'està retardant en l'aprenentatge. I aquests problemes en molts casos acaben derivant en l'abandonament de l'aprenentatge de la llengua.
 

Es realitzen de forma grupal. És important perquè la persona rebi un feedback per part dels seus companys, que s'adoni que en el moment en què executa no ho fa tan malament com pensava. La resta del grup li retorna què ha vist i com ho ha vist. En aquest moment la persona canvia la concepció que té de la seva imatge, que comença a ser més positiva.
 

El programa dura cinc hores, repartides en tres sessions setmanals. Es fa setmanalment perquè també hi ha un treball que s'ha de fer a casa, han de practicar amb una sèrie de tècniques que els donem.
 

passa comença a saber com evitar-lo»
 

És important que se sàpiga que l'alumne és part activa en tot moment en aquest curs. No es tracta de fer unes xerrades sobre allò que passa i com solucionar-ho, sinó que ells han de veure que són capaços de parlar anglès, que no ho fan tan malament com pensaven i que tenen unes reaccions fisiològiques normals, com l'enrogiment de les mans, la sudoració de la pell o la taquicàrdia. En el moment que hom comença a conèixer el que li passa comença a saber com evitar-lo.
 

Les tècniques que utilitzem estan basades en tècniques psicològiques sobre la por a parlar en públic, i arrel d'això les hem adaptat a aquest problema en concret. Hem agafat els nostres coneixements i la bibliografia sobre el tema i sobre això hem treballat. La metodologia com a tal no existia. Als alumnes els entrenem sobretot en l'execució, i per la tècnica de roll-playing ells parlen i els altres els diuen el que han entès.
 

En la infantesa potser és menys accentuat perquè els nens són més espontanis i tenen menys prejudicis, però a partir de l'adolescència comencen a sorgir aquests problemes. A tots ens preocupa moltíssim l'autoimatge; per tant, si pensem que la nostra execució a l'hora de parlar anglès no és adequada, ens trobem amb alguns temors molt bàsics, com la por a ser vist com a incompetent, a ser observat, por al ridícul, a l'avaluació negativa. En fi, a percebre que la nostra autoimatge pot veure's malmesa.
 

Depèn de com et sents, de la teva seguretat per fer les coses. Si parlant en públic et sents competent sobre el tema del qual has de parlar no tindràs cap problema, però quan comencem a parlar una llengua estrangera al principi, òbviament, no ho fem bé. Llavors, si la nostra autoimatge es pot veure malmesa poden sorgir temors i ansietat. Tot depèn del nivell de competència que tinguem a l'hora de fer quelcom. A una persona que no presenta aquesta simptomatologia quan parla en públic li serà més fàcil.
 

Principalment és l'abandó en pensar que no vals i que no hi tens facilitat. I és una pena, perquè avui dia l'anglès és una eina fonamental a nivell laboral i social. S'entra en un cercle viciós: en pensar que has de parlar anglès comences a tenir una simptomatologia fisiològica; i això de vegades és una por anticipada, només de pensar que has de parlar anglès ja apareixen els símptomes. I a més se n'afegeixen altres de cognitius: «ho faré fatal, es riuran de mi». Per evitar això tens una conducta d'escapament, calles, i el que fas és retroalimentar aquesta por.
 

no entén d'idiomes»
 

La majoria de gent té problemes perquè veu que no pot avançar en els seus estudis, normalment fan un examen escrit perfecte, amb un alt nivell d'execució, i fracassen en l'examen oral. Quan han de viatjar a l'estranger coneixen el vocabulari i saben com expressar-se, però a l'hora de fer-ho es bloquegen; tenen por que no els entenguin, a fer el ridícul.
 

Jo no diria tant. És una por lògica, no pas irracional. Aquí hi ha una part de raó, és una falta de seguretat en el que estàs fent.
 

El programa és nou, però la idea en un futur pròxim és la formació. Donar informació a professors, perquè aquesta demanda també ens ha arribat. Tenen alumnes que poden ser brillants estudiants d'anglès però es bloquegen. Llavors ensenyem a aquests professors a detectar el problema, i després els donem eines perquè sàpiguen tractar-los quan estan començant a aparèixer perquè no arribin a ser realment greus.
 

És en anglès perquè els professors parlem anglès, però la metodologia es podria aplicar a qualsevol idioma. La por a parlar una llengua estrangera no entén d'idiomes, pots tenir por a parlar qualsevol llengua que no sigui la teva.
 

És una decisió que ha de prendre la mateixa persona, si creu que per si mateixa superarà aquesta situació i l'accepta com normal, o diu que realment això no ho pot superar. En tot cas, és una decisió personal.

 

tots hem passat»
 

No s'ha d'entendre com una intervenció psicològica d'algú que té una patologia. És l'aprenentatge d'habilitats, socials en molts casos, que solucionen un problema, però jo no l'anomenaria un problema psicològic, ni moltíssim menys una patologia. No cal tenir cap problema de salut mental previ per tenir aquesta por, és quelcom que, poc o molt, tots hem passat.
 

Tot està aquí i ara cal començar a caminar. Primer es va aprovar el projecte, la metodologia, s'han fet una sèrie de proves per veure com funcionava amb grups i ara no ens posarem metes.