No tots els discapacitats, afortunadament, no en són conscients

Provablement un dels psiquiatres més coneguts per tots nosaltres és el doctor Joan Corbella. Aquest mediàtic doctor passa aquesta setmana per la iniciativa '52 tallats i un tovalló' amb unes reflexions profundes i interessants. Una mostra d'això és la resposta que fa a la pregunta "tenint en compte el que entén tothom com a persona discapacitada, fins a quin punt és conscient aquesta persona que té una discapacitat?". El doctor explica que "no tots els discapacitats, afortunadament, no en són conscients. Hi ha persones que en són perfectament conscients, com ara estats depressius greus, que se n’adonen que, per exemple, per poder fer una vida normal necessiten un nivell de fàrmacs que no els deixen estar del tot desperts tot el dia, és a dir, no poden fer un horari normal. Si prenen aquella dosis, passen unes estones completament bé durant tot el dia, però no podrien fer un horari laboral normal. Aquestes persones, per aquesta condició, veuen que no són capaces de complir els requisits d’una normalitat, però en canvi, estan discapacitats per la normalitat. Ara em ve el cap el cas d’un noi que treballava en una empresa del poble a torns. Aquesta persona, des que va tenir un brot psicòtic, cada vegada que canviava de torn es descompensava. Al final hem aconseguit, a través dels mitjans que hi ha, la incapacitat, incapacitar-lo laboralment. Cobra una pensió i està reinserit amb altres activitats (com ara les de Mas Albornà). Procura fer una vida normal, però no pot fer una vida laboral normal, perquè no trobem en el seu entorn cap empresa, a part que la crisi actual incapacita gent que seria capaç, perquè costa més de trobar feina. Però els grans incapacitats, com per exemple un esquizofrènic, el primer problema és que moltes vegades no és conscient de la seva malaltia. Al no ser-ne, li costa més ser conscient de la seva discapacitat o de la seva limitació de capacitat. Es dóna compte que és capaç de fer coses, però li costa més de donar-se compte que les coses que fa són menys de les que faria si no estigués malalt. Ell es veu a ell mateix com un ésser normal que té uns pensaments, que ha de vigilar que si no dorm després no es troba bé, que té episodis d’agressivitat, que necessita ser controlat mèdicament. Però d’això no en té absoluta consciència i al no tenir-ne, posa en marxa una vida de discapacitat sense assumir aquesta discapacitat. I et parlen, a vegades, del taller on van o de la feina que fan des de la normalitat, com si ells fossin normals, però és evident que estan ocupant una plaça per la seva condició de no ser capaços d’estar al mercat laboral normal." Feu clic aquí per llegir l'entrevista sencera.