Els professionals socials som el recurs més valuós del sistema d’atenció a les persones i ens hem de cuidar per poder cuidar els altres

Carmina Puig Cruells treballadora social, psicòloga i doctora en antropologia social. Directora del programa de formació en supervisió del Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya

Coincidint amb la finalització del primer any de formació en supervisió per part del Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya (TSCAT), la directora del projecte reivindica la necessitat de construir una “cultura de la cura” basada en tres eixos: el dret a cuidar l’altre, el dret a cuidar-se un mateix i la responsabilitat de les organitzacions de cuidar les persones i els professionals.

Entrevista feta per Agnès Felis Prósper, responsable de Premsa del Col·legi de Treball Social de Catalunya.

Vostè es dedica a la supervisió d’equips de professionals socials. En què consisteix aquesta tasca?
La supervisió és una forma d’atenció i cura dels professionals que és alhora un espai de reflexió i d’anàlisi de la pròpia pràctica, un metatreball sobre la feina que es fa. Inclou aprenentatge, revisió, suport i formació per millorar metodologies de treball i les intervencions professionals, però en cap cas té funcions de control. Es pot fer de manera individual o en grup, normalment en sessions de dues hores mensuals, i els elements fonamentals són l’escolta i permetre que flueixi la subjectivitat.
 
Creu que és important que ells es cuidin i que la societat els cuidi perquè exerceixin la seva tasca de manera satisfactòria?
Les institucions s’han dotat de procediments que estandaritzen i sistematitzen, però el professional no ha de perdre de vista el sentit d’allò que fa. Si el que fem no té sentit, millor no fer-ho. Hem de recuperar també el treball cooperatiu i coordinat, la construcció de comunitats amb intel·ligència col·lectiva.

Quina formació reben els professionals socials que exerceixen de cuidadors?
Cal fer una distinció entre la cura en el sentit de ‘sanar’, més vinculada a l’àmbit de la salut, i el concepte de ‘tenir cura’, centrat en la preocupació, el tracte i  l’atenció psicosocial. Totes dues vessants les exerceixen professions socials, però les formacions són molt diverses. L’important en qualsevol cas és que, ja en l’etapa formativa, es reflexioni sobre la pràctica i es disposi d’espais d’autoconeixement i autocura personal. Els professionals som el recurs més valuós del sistema d’atenció a les persones i ens hem de cuidar per poder exercir la nostra funció de la millor manera possible.

La tasca del cuidador està prou reconeguda? I la del cuidador no professional?
El cuidador no remunerat està associat a l’amor i al deure moral i, en general, és una figura poc reconeguda. El cuidador professional, associat a la vocació i a la idea d’ajudar com a via per a la realització personal, ha adquirit protagonisme amb el desenvolupament de l’Estat del Benestar perquè les tasques de cura s’han anat delegant en les institucions i els professionals, però estem encara en una etapa de transició en què conviuen diferents formes de cura, i els darrers anys de crisi han comportat un cert retrocés en aquesta evolució.

Hi ha diversos estudis que demostren que la salut dels cuidadors minva com a conseqüència de la responsabilitat. En què es nota?
El desgast psicosocial que suposen les feines de cura requereixen eines i mecanismes de suport que alleugin els cuidadors i actualment aquests recursos són insuficients. Els professionals observem fenòmens com el malestar, el cansament o el desgast, però aquests efectes no necessàriament es tradueixen en baixes laborals, sinó que es liqüen a través de la queixa interna, i oficialment no s’atribueixen les causes reals. Com que predominen els conceptes clínics o de naturalesa més biològica, que sí que es poden tipificar com a motiu de baixa (estrès, depressió, etc.), no hi ha dades que reflecteixin la situació real. Caldria un estudi sistemàtic i rigorós per dimensionar l’abast del problema i abordar-lo a fons.

Hi ha prou consciència entre els professionals de les conseqüències o els riscos associats a la seva pràctica?
No, i aquest és el primer pas per prevenir-los. Els professionals han de prendre consciència dels efectes que produeix estar treballant amb situacions de risc psicosocial per estar atents i ser proactius en lloc d’instal·lar-se en el malestar. Si no, aquest malestar el traslladem a l’interior dels equips i, en última instància, també a les persones que atenem. Sovint se’ns exigeix que prenguem distància i separem la vida de la feina, però aquesta consigna és contraproduent  perquè nega la realitat i impedeix prevenir el risc. El que cal és ser conscients del moment en què estem a la vida i a la feina, i posar en valor la nostra pròpia subjectivitat. Els professionals som subjectes: patim, sentim, tenim esperances, il·lusions ... i és des d’aquest subjecte que empatitzem i podem atendre l’altre. En el camp social no hi ha fórmules, la clau és el factor humà. La consciència del risc i dels límits és el que permet escoltar i acostar-se a l’altre, per això cal pensar i generar recursos protectors.

Com podem corregir el desgast psicològic? Els cuidadors reben algun tipus de suport en aquest sentit?
Segurament no el podem evitar del tot, però podem mantenir pràctiques de cura, com la supervisió, i també d’autocura que ens condueixin a respectar més les nostres necessitats i a estar més atents al que ens passa des d’un punt de vista físic, psicològic i emocional. Estem envoltats de transformacions tan ràpides i accelerades que no les podem assumir; se’ns exigeix rapidesa i no som capaços de processar internament el que passa. La resposta sovint és actuar (donar , tramitar ....), malgrat que sabem que això no és cuidar les persones. Cal recuperar l’espera –que no la passivitat— sostinguda i reflexiva per estar més serens, evitar la precipitació. Hem de neutralitzar la urgència, no cedir a la pressió de l’alerta.

Com s’aborda la relació entre els professionals i els familiars de la persona atesa? Sol ser conflictiva, de confiança?
La relació ha de ser de confiança i de molt de respecte, centrada en l’atenció i el bon tracte més que en la gestió de la malaltia o la problemàtica. Tenir cura és un treball: implica esforç, coneixement, saber fer... un conjunt de pràctiques quotidianes i habilitats que no segueixen  regles fixes, que han de partir de la confiança, tant en les persones que atenem com en un mateix com a professional. La desconfiança és un tòxic que ens fa febles i ens deteriora molt.

Actualment hi ha algun programa de suport als professionals? Quins eixos té o hauria de tenir?
Hi ha programes de formació tècnica i continuada que són indispensables, però no suficients. Manca una mirada més molecular, més atenta a les transformacions mínimes que esdevenen en els processos subjectius. El focus ha de ser la vida humana acceptant les múltiples opcions personals, respectant la diversitat. Un eix important hauria de ser el retorn a la paraula, a les converses, als diàlegs... però des del “nosaltres”, no des de l’agenda dels altres.

Darrerament s’han retallat molt les ajudes a la dependència i els recursos destinats als serveis socials. S’ha notat? Com s’hi intenta fer front?
El deteriorament de l’Estat del Benestar ha engolit la intel·ligència col·lectiva, que avui es troba disseminada i desorientada, sense camins per repensar les coses. Hi ha una sensació de derrota molt gran entre els professionals, tant en termes polítics com de pensament, però hem d’evitar el desànim i la resignació, preguntar-nos què podem millorar en la nostra feina i evolucionar en les competències individuals i col·lectives: en el ser (intern) i en el fer (extern).

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Elvira Matas Garcia
1.
Gràcies per les aportacions que han evocat a la reflexió
Destacaria la l'assenyalament d'aquest eix :
"Un eix important hauria de ser el retorn a la paraula, a les converses, als diàlegs... però des del “nosaltres”, no des de l’agenda dels altres" .
Així com en el fet altament qüestionable que es pot "generalitzar" en part del col·lectiu, el fenomen del conformisme en el fet d'integrar discursos de desànim i resignació.... en plantejaments de treball i en els equips; així que em sumo a la pregunta...què podem fer per a la millora en la nostra feina? Confiança i potenciació de competències! som-hi!

Gràcies
Salutacions :-)
  • 4
  • 0

Comenta aquest article