'Què en sabem de l'assetjament als carrers de Barcelona? Ningú no en parla, tampoc hi ha xifres'

Estudiants i professores | del Màster en Gènere i Comunicació (UAB)


Posar noms i cognoms a l'assetjament i visibilitzar la violència masclista que es dóna als carrers de Barcelona. Aquest és l'objectiu de 'Fins aquí', un projecte impulsat des del Màster en Gènere i Comunicació de la UAB que vol fer visible i geolocalitzar en un mapa les situacions d’assetjament als espais públics de la ciutat.

A través d'un formularionline, l'equip impulsor de la iniciativa fa una crida perquè les persones que hagin patit assetjament a la capital catalana comparteixin la seva història. Garanteixen la confidencialitat. Els resultats obtinguts donaran lloc a un treball de periodisme de dades que es publicarà en el blog del màster.

Com sorgeix la iniciativa?

Fa un any les periodistes Isabel Muntané, directora del Màster en Gènere i Comunicació; Eli Vivas, infografista a El Periódico i cofundadora de HacksHackersBCN, i Virgínia Mascaró es van reunir amb la intenció de fer un projecte de periodisme d'investigació sobre la violència masclista des de l'enfoc del periodisme de dades.

D'aquí va sorgir la idea de fer un mapa sobre l'assetjament a la ciutat de Barcelona. Aquesta iniciativa no és nova. Ja s'ha fet a altres països, però segons ens consta, mai a Barcelona. Quan l'Isabel va proposar a l'Eli Vivas donar classes d'infografia interactiva i periodisme de dades al  màster, ambdues van veure la possibilitat de muntar un laboratori amb les estudiants per treballar totes les eines que havien après a classe amb un tema real, que estava al carrer, i del qual ningú no en parlava.

Existeixen dades sobre assetjament?

Gràcies al Portal estadístico para la violencia de género coneixem dades de les víctimes mortals, però què en sabem sobre l'assetjament al carrer a Barcelona? Ningú no en parla, tampoc hi ha xifres. Tothom coneix la història del “violador de l'Eixample” o la del “violador del cúter” que van aparèixer als mitjans de comunicació de manera insistent; però l'assetjament va més enllà de les històries que surten als mitjans, i és molt més habitual del que sembla.

D'aquesta manera, a banda de les dades, també hi ha la possibilitat d'aconseguir testimonis i dotar a la investigació d'una història. No treballem amb els nombres absoluts que trobaries en un portal d'estadística, sinó que obtenim respostes dels mateixos testimonis, les persones que ho han viscut, i aquest tipus de treball col·laboratiu enriqueix molt un projecte d'investigació.

Avui dia, gràcies a les xarxes socials, existeix la possibilitat d'arribar a molta gent, obtenir gran quantitat de dades i crear una campanya al voltant del projecte. I aquesta idea també és molt interessant, perquè depenent del que la gent respon i com interactua, també pots mesurar el pols del problema i si realment existeix un problema. Les i els periodistes acostumem a investigar a partir del soroll o del rumor, però de vegades darrere del silenci és on s'amaguen les millors històries.

Quan es va posar en marxa el formulari?

Vam llançar a la xarxa el formulari la primera setmana de desembre, primer amb els contactes més propers a nosaltres, després a través de xarxes socials com facebook i twitter. També estem demanant difusió a grups i col·lectius feministes, o que treballen temes socials, mitjans de comunicació, etc. Esperem que vagi creiexent el nombre de gent que ho reb i s'anima a respondre'l.  

Qui impulsa el projecte?

L'han impulsat la Isabel Muntané, directora del màster i la professora de l'assignatura, l'Eli Vivas, que va fer les sessions sobre periodisme de dades. Elles van proposar el projecte a classe, i des de llavors, les estudiants Alba Crespo, Tani Cowper, Neus Suñer, Alicia Marin, Alba Mareca, Laia Marquès, Raul Fornieles, Sofía Polke, Henar García i Issa Archs l'han definit des de la base, li han posat el nom, han discutit el formulari i, en definitiva, són les que estan tirant endavant el projecte.

Quin és l'objectiu final?

L'objectiu és visibilitzar la violència masclista als carrers i espais públics. Com hem dit, no pretenem documentar tots els casos, sinó explicar, a través d'experiències viscudes, la presència dels masclismes al nostre dia a dia, donar veu a les persones que els han patit (segurament cadascuna de nosaltres tenim alguna història que explicar), i fer èmfasi en que no hem d'aguantar-ho: totes les persones haurien de poder moure's per la ciutat sense haver de témer que ningú envaeïxi el seu espai, sense que l'intimidin, l'assetgin o l'agredeixin sexualment.

No són afalacs, són abusos, violències masclistes. Creiem, a més, que l'atenció ha d'estar posada sobre l'assetjador i no pas en la persona assetjada. És ell a qui s'ha d'assenyalar. Deixant el seu testimoni, aquelles persones que responguin deixen de ser casos aïllats, víctimes passives, per a formar part d'una xarxa des d'on mostrar que rebutgen, s'enfronten i busquen com combatre aquests abusos.

Heu rebut ja les primers històries d'assetjament?

Acabem de començar, i de moment només podem dir que està tenint molt bona resposta. Ens hem sorprès de la quantitat d'històries rebudes i de com les persones amb qui hem pogut parlar sobre el tema mostren el seu interès pel projecte i ens expliquen que els és útil trobar un espai on expressar-se; que coses com aquestes són molt necessàries per visibilitzar problemes latents que sovint no sabem com treure.

A nosaltres també ens està servint per veure la dimensió del problema que ens plantejàvem visibilitzar.

Sovint hi ha situacions d'assetjament que no classifiquem com a tal. Què hem d'entendre per assetjament?

Ens plantejavem què enten la gent com a assetjament a la nostra cultura i en el nostre entorn. D'on partim? Tirar una floreta al carrer és assetjament o adulació? On comença i on acaba la frontera? Per això fem l'enquesta i preguntem.

Al nostre entorn hi ha una normalització, una concessió a l'abús de poder que es produeix quotidianament per part dels homes que tenen aquests comportaments. Això produeix la sensació  que els carrers no són segurs per a nosaltres, però que “ens hi hem d'acostumar”, que hem de “passar”. La violència que patim pel fet de ser dones -no necessàriament en mans de les parelles afectivo-sexuals-, és quelcom sistemàtic, i dia a dia veiem com els límits del nostre propi espai són envaïts per qui els traspassa, simplement amb un comentari, tocant-nos, o agredint-nos sexualment.

Quan teniu previst començar a fer el treball d'anàlisi i presentar-lo?

Avui ens reunirem per posar-ho tot en comú i a partir d'aquí començarem a donar els resultats en un blog, farem un mapa interactiu, la resposta a les xarxes, l'anàlisi i visualització de les dades i un reportatge que ho acompanyi tot.

Com valoreu el paper dels mitjans a l'hora de denunciar l'asstejmanent?

Per a nosaltres, com a estudiants i professores del màster en Gènere i Comunicació, és important remarcar la feina que queda per a fer als mitjans de comunicació respecte les violències masclistes: cal explicar-ho, i posar el focus en com ho expliquem, sobretot. Perquè si no mostrem que les violències masclistes estan cada dia als carrers, als espais públics, estem obviant la realitat que després ens permet contextualitzar els casos més “extrems”. La realitat és que el masclisme travessa la nostra societat, els feminicidis no són fets aïllats, sinó que són un esglaó més de totes aquelles conductes que legitimen i perpetuen aquesta opressió.


 

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article