'Hi ha molt desconeixement del que implica patir un trastorn mental'

Raquel, portaveu d'Obertament Diplomada en treball social, mestra d'anglès. Psicopedagoga i màster en educació especial

Aconseguir que les persones que pateixen o han patit un trastorn mental no siguin discriminades en camp àmbit de la seva vida. Aquesta és la reivindicació d'Obertament, l'aliança catalana de lluita contra l'estigma i la discriminació en salut mental, per al Dia Mundial de la Salut Mental d'enguany. L'objectiu és difícil. Segons un estudi publicat per la mateixa entitat, el 80% de les persones amb problemes de salut mental han estat discriminades almenys una vegada per aquest fet, la major part de vegades en entorns familiars i laborals. Aquest últim és el cas de la Raquel.

La vida de la Raquel va fer un gir de 180 graus quan van trobar-li que patia el síndrome d'Asperger. Fins llavors, havia dedicat 12 anys de la seva vida a la que confessa que és la seva vocació: l'educació. Quan va conèixer el diagnòstic, la Raquel va explicar-ho a la direcció del centre on treballava i tot va canviar. Aquesta és la història que l'ha convertit de mestra a activista d'Obertament.

Quan et van diagnosticar el síndrome d'Asperger?

Quan tenia 40 anys. Quan vaig saber el meu diagnòstic vaig decidir portar-lo a la directora del col·legi on treballava. No volia amagar-ho, vaig pensar que com que ho sabia jo, estava també bé que ho sabessin els altres.

Ets del 20% de persones amb problemes de salut mental que ho diu, hi ha un altre 80% que prefereix amagar-ho...

Si ho amagues no pots expressar-te tal com ets. Ningú sap el que et passa i vas tirant. Jo, quan ho dic, es pensen que no puc fer res. En canvi, si ho amago, puc anar fent el que vulgui....

I què va passar quan li vas dir a la directora de l'escola on treballaves?

Va enviar-me una inspecció per veure com em desenvolupava a classe. Això va coincidir en una època de bloqueig meva en què em vaig creure que no era capaç de fer les coses. La meva reacció quan vaig saber que tenia aquest síndrome no va ser de tranquil·litat i acceptació, com els passa a moltes persones. Jo em vaig enfonsar. Vaig tenir ansietat i depressió i finalment vaig haver d'agafar la baixa.

Quants anys feia que eres professora?

12 anys. Era mestra d'anglès i tutora d'algun curs concret. Jo ja tenia alguna dificultat, però anava fent. Per exemple, em demanaven molta disciplina, control, organització, aptituds que jo potser no controlava molt i em sentia sobrepassada. Les relacions socials també em costaven moltíssim. Quan em van diagnosticar, vaig trobar explicació a moltes de les dificultats que tenia.

A l'escola, ho van entendre?

Vaig haver de passar per l'ICAM, l'Institut Català d'Avaluacions Mèdiques, on em van avaluar per saber si podia o no exercir com a professora. L'avaluació va ser positiva i, després d'un període de depressió, em vaig reincorporar. Però no com a docent, sinó que vigilava patis i feia altres feines d'acompanyament. Jo veia que aquest canvi no m'ajudaria a sentir-me millor, però l'equip directiu va creure que així em treien pressió. Jo sóc Asperger però necessito relacions socials, cosa que no és molt comú en aquest col·lectiu. A mi em van treure el contacte amb els nens i amb la resta de professors, i això em va aïllar.

Senties que et sobreprotegien?

Sí. Vaig acabar fent feines a la biblioteca.

Però l'equip directiu va venir a parlar amb tu per pactar aquest canvi de lloc?

Ho vam parlar i vam pactar les activitats que faria. Ells potser consideraven que jo no era capaç de donar classe i jo estava en un moment en què també ho creia. Tenia molta ansietat i pensava que la culpa era meva. La bola és va fer molt gran.

I el teu entorn laboral, què hi deia?

Les meves companyes de feina creien que les hauria pogut ajudar a l'aula, però consideraven que no eren les persones adequades per dir-li-ho a la directora. A mi, com que m'agradava pintar i decorar, els demanava que em deixessin fer treballs manuals de la seva classe. M'ho portaven a la biblioteca, que era el meu recinte, i jo anava fent. Vaig continuar així fins a finals de curs.

Llavors vas decidir canviar...

Vaig sortir de la borsa d'ensenyament i vaig passar a la d'administratiu i serveis laborals, que és d'una categoria inferior. La meva intenció era de fer de vetlladora i auxiliar, però després de dos mesos no vaig continuar perquè les tasques que feia també em creaven ansietat. Vaig fer un últim intent en l'àmbit educatiu i vaig apuntar-me a la borsa d'educació especial, però de nou va tornar l'ansietat i finalment vaig decidir deixar aquest sector. Des d'aquesta setmana, estic en una empresa protegida on he començat una nova feina de repartir correus amb gent amb discapacitat.

I com t'hi sents?

Després de dos anys, és la primera vegada que tinc una feina que no em crea ansietat. Mai m'hauria imaginat dedicant-me a repartir cartes, a l'aire lliure i en un nou entorn. He deixat una feina, la de professora, que per mi era vocacional. Sempre m'he dedicat als nens, he fet la carrera i tinc màsters. Però valoro el fet d'estar contenta on sóc ara. M'agrada treballar així i amb els companys m'hi entenc molt bé.

Aquests dos últims anys no han estat fàcils ni per tu ni pel teu entorn.

El meu marit, el meu fill i la meva sogra m'han ajudat amb tot. Però la resta de família que tinc està dividida. Alguns em diuen que he estudiat molt per acabar fent una feina que necessita molta menys qualificació que la que tinc. Altres simplement em donen suport.

Que els diries a la gent que té prejudicis sobre els problemes de salut mental?

Que utilitzin la comunicació a nivell emocional. Que s'acostin, preguntin i escoltin a les persones que saben que tenen o han tingut un trastorn, que és moltes vegades el que es necessita. No cal res més. Hi ha molt desconeixement del que implica patir un trastorn mental. Jo he decidit explicar-ho sempre per trencar els possibles estigmes que pugui tenir la gent. Som persones normals i cal visibilitzar-ho.

Potser és que encara no vivim en un societat gaire inclusiva...

No. A nivell teòric som molt inclusius però a l'hora de la veritat fem petits guetos. Per això s'han acabat creant associacions de suport perquè ens manca aquest afecte social.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article