“Als països europeus el 80% de les sol·licituds d’asil són rebutjades”

Judit Domènech  @JuditDs 

Des de fa uns quants anys Europa està vivint una greu crisi humanitària. Milers de persones fugen dia rere dia dels seus països en guerra per acollir-se a la protecció internacional i aconseguir una “vida segura”. Ara bé, el trajecte no és gens fàcil. Àgata Sol i Enrique Santiago són membres de l’associació Ambdrets, una entitat sense ànim de lucre que lluita per garantir els drets de les persones migrants. Ella és antropòloga i treballadora social, membre de la Junta directiva de la Confavc i té més de 20 anys d’experiència en l’àmbit de les migracions i el refugi. L’Enrique és advocat expert en drets humans. Fins al novembre de 2006 va ser secretari general de la CEAR. El Social.cat els ha reunit per parlar dels drets que tenen les persones que busquen un refugi, emmarcats en la Convenció de Ginebra de 1951, i com aquests es compleixen a l’hora de la veritat.

Què ens diu la Convenció de Ginebra (1951) sobre els drets de les persones refugiades?

E: La Convenció de Ginebra estableix el marc de protecció a les persones que pateixen un fundat temor de persecució, les quals es coneixen com a “refugiades”. Aquest temor pot ser per causes religioses, ètniques, polítiques o de nacionalitat, així com per pertinença a determinats grups socials. Quan l’estat d’acollida té acreditada la persecució, s’atorga un estatut de protecció, que és l’estatut de refugiat.
 
A: Aquesta Convenció protegeix els drets civils i polítics de les persones, però no fa cap referència a tots els altres drets que tenim les persones.

Quines opcions té aquesta persona quan arriba a un nou país?

A: Se suposa que si va a parar a un nou país adherit a la Convenció de Ginebra, aquell estat té la obligació d’oferir-li protecció; i si li reconeix que és una persona refugiada ha d’oferir-li protecció tant jurídica com social. Ha de tenir un programa que afavoreixi el seu procés d’integració social al mateix temps que una documentació que li doni una estabilitat i que garanteixi el principi de no devolució, que significa que no se la pot retornar, sota cap concepte, al seu país d’origen perquè allà podrien patir tortures o un tracte denigrant.

E: Les polítiques d’asil de refugi, però, són molt restrictives. A la dificultat de poder abandonar el lloc de la persecució se li sumen les polítiques de tancament de fronteres que es practiquen a la majoria de països democràtics, rics o “del primer món”. Per tant, se li neguen les previsions que estableix la convenció als sol·licitants d’asil quan arriben a una frontera de donar-los un tractament especial diferenciat del que pugui tenir un immigrant econòmic.
 
Si a més aconsegueix travessar la frontera i demanar asil dins el país, habitualment els estats són molt reticents. Un estat europeu no en té prou amb què es presenti un refugiat al·legant que patia una persecució sinó que demana que demostri que ell o ella personalment, en una determinada situació de violència, patia aquesta persecució, la qual cosa no ho exigeix ni la mateixa Convenció de Ginebra perquè no parla de “fets efectius de persecució”.
 
Com es demostra això?

E: Això la majoria de vegades no es pot demostrar, perquè quan una persona pateix una persecució, quan ha estat torturada o quan serà empresonada, si aconsegueix escapar d’aquesta situació, òbviament no demana una certificació que diu que l’han estat perseguint. I moltes vegades no té documentació per fer-ho. Per això la Convenció de Ginebra estableix que la protecció ha de donar-se no només als que siguin perseguits sinó els que tinguin el “fundat temor” de ser perseguits, és a dir, aquells que al·leguen que hi ha una situació objectiva que acredita que estan en risc de persecució. Aquesta és la principal dificultat que posen els països receptors de refugiats.
 
Segons la Declaració Universal de Drets Humans de 1948 s’estableixen cinc drets que són fonamentals: polítics, civils, econòmics, socials i culturals. Per què no tots tenen la protecció internacional?

A: Aquest és el gran debat. La declaració dels drets humans no fa una jerarquia de drets fonamentals, tots estan al mateix nivell: polítics, civils, econòmics, socials i culturals. A l’hora de la veritat, però, aquests drets es parteixen. Els polítics i civils tenen protecció internacional i els altres es queden sense protecció fins i tot al propi país. No hi ha una capacitat d’exercici d’aquests drets a l’hora de la veritat... No podem posar una demanda perquè estem a l’atur, per exemple. A més, cal tenir en compte que la Convenció de Ginebra es va fer arran de la Segona Guerra Mundial pensada per protegir a les persones que fugien dels seus països en guerra.
 
Com se sol·licita el dret d’asil? És un procés llarg i complicat?

A: En aquest país es pot sol·licitar a les fronteres, explicant que el motiu del seu viatge és per acollir-se a la protecció internacional, o bé un cop estàs dins el territori. Però tenint en compte que la frontera sud de l’Estat Espanyol és una valla de 6 metres d’alçada amb doble tanca, és evident que el dret d’asil es vulnera. A les persones no se’ls facilita l’accés al país per poder demanar asil.
De fet, veiem que els pocs que aconsegueixen saltar la doble tanca se’ls retorna. Per tant, no hi ha ningú que els hi estigui preguntant quin és el motiu del viatge, ni si es volen acollir a la protecció internacional. El dret d’asil, doncs, es vulnera com a mínim a la frontera sud.

Perquè a algunes persones refugiades se’ls accepta el dret d’asil i a d’altres no?

E: Habitualment, als països europeus només s’accepta entre un 6% i un 8% anual de les sol·licituds d’asil que es presenten i un altre 5% de les sol·licituds són rebutjades però s’atorga un “estatut subsidiari de protecció” que, encara que no sigui un estatut de refugiat, se’ls permet romandre al país sota el règim d’estrangeria. Al final, el resultat és que entre un 80% i un 85% de les sol·licituds d’asil són rebutjades. L’única forma d’acreditar una persecució és quan la persona perseguida pot, o bé aportar notícies als mitjans de comunicació, o ja ha patit la persecució i al·lega que seguirà patint-la, o bé té signes de tortura, o pot acreditar que a causa de la seva condició és perseguit al seu país d’origen per condicions ètniques, religioses, polítiques, o d’orientació sexual. En general, però, els països receptors són molt reticents.
 
Què passa durant el camí a una “vida segura”?
 
A: Als països occidentals estem permetent que en el camí de la recerca d’una vida segura les persones es trobin amb violacions dels drets humans. La cosa ja no és que has fugit del teu país perquè et perseguien sinó que en tot el trajecte et segueixen trepitjant els drets fonamentals. Resoldre això és molt fàcil: Es tracta de cercar vies perquè les persones puguin accedir a països per demanar la protecció internacional sense haver d’emprendre aquests viatges tan perillosos i tan bèsties. S’hauria de poder demanar asil a les ambaixades perquè les persones puguin arribar al nostre país d’una manera segura. És molt necessari que s’estableixin vies segures.
 
La diferència entre emigrants i refugiats és sovint molt estreta. Es pot donar el cas, i es dóna, de persones que marxen del seu país per la manca d’oportunitats, per exemple. Com s’estableix aquesta diferència?
 
E: En teoria la diferència és que l’immigrant ha decidit voluntàriament iniciar aquesta itinerància d’un país a un altra, mentre que el refugiat no ho decideix voluntàriament sinó empès per les circumstàncies. Però això també es molt relatiu perquè quan es tracta de migracions, no per fer turisme o per estudiar o per voluntat, sinó per buscar feina, per exemple, el que s’està fent és fugir d’una persecució per causes socials, per pertànyer a un grup vulnerable. Per tant, aquesta frontera és molt difusa i la majoria dels governs ho aprofiten per qualificar a la immensa majoria dels sol·licitants d’asil d’immigrants econòmics i així, d’aquesta manera, evitar haver d’atorgar la protecció que estableix la convenció pels sol·licitants d’asil, els refugiats.
 
A: Per exemple, si tu ets agricultor i a causa de la desertització del teu país no pots seguir treballant, i el teu país no et dona cap altra alternativa, això és una emigració voluntària? O és una emigració forçosa? Són gent que ha hagut de fugir del seu país perquè no tenia oportunitats. O bé els que fugen per catàstrofes naturals. Fugen per gust o per necessitat? Moltes vegades la diferència no és així d’evident i es donen moltes causes que obliguen a la gent a buscar-se la vida. Aquestes persones també mereixen ser acollides.
 
Tenint en compte que és el govern espanyol qui té competències en matèria de refugiats, creieu que l’actuació d’aquesta administració és suficient?
 
E: Les inversions en matèria de sol·licitants d’asil són molt escasses i desgraciadament moltes vegades les actuacions del govern estan pensades per dissuadir els sol·licitants d’asil, com ara el Sistema Frontex. Els governs només reaccionen quan ocorren crisis humanitàries i quan aquesta situació apareix als mitjans de comunicació. I ni així, moltes vegades. S’incompleixen sistemàticament els compromisos.

"No tinc clar que s’informi els menors no acompanyats que poden sol·licitar l’asil”

Fixant-nos en el cas concret dels infants, segons el Govern la major part dels menors refugiats provinents de Grècia i l’Orient Mitjà arriben a l’Estat espanyol acompanyats de les seves famílies. Però, què passa amb els que arriben sols?

A: Hi ha una peculiaritat, que jo crec que té a veure amb el sistema d’asil espanyol, que és que pràcticament no tenim menors sol·licitants d’asil no acompanyats, quan en realitat a tot Europa n’hi ha. A l’Estat espanyol havíem tingut el cas d’algun polissó que era sol·licitant d’asil no acompanyat i era menor… però no és habitual. A més, és cert que la legislació d’asil contempla aquests casos però no hi ha un protocol d’aplicació especial per a menors.

Però sí que arriben una bona quantitat de menors no acompanyats, encara que no siguin sol·licitants d’asil. De fet, el mateix Govern afirma que cada vegada n’arriben més. On van a parar aquests infants?

A: Se suposa que aquests infants haurien d’anar a un CRAE i allà s’hauria de vetllar perquè tinguessin la documentació. El què no tinc tant clar és que a aquests infants se’ls documenti com a sol·licitants d’asil (almenys fins ara no ha passat), o se’ls informi que hi ha un tràmit específic per a gent que ha patit persecucions i que és la via que han de seguir aquestes persones.

Existeixen programes d’atenció i de seguiment psicològic específics per a infants que arriben sols?

A: Si són víctimes de greus violacions de drets humans no tenen un programa específic de contenció, d’acompanyament i de suport amb aquesta peculiaritat com a víctima, sinó que van a un servei general.