“El suïcidi està en la condició humana, som animals mal adaptats al món”

Ramón Andrés | Assagista i poeta


“Som fills de l’anestèsia. No podem pensar el dolor, ni físic ni moral”, em confessa l’assagista i poeta Ramón Andrés en una sala del CCCB, tan diminuta que sembla un niu, un lloc segur. M’ho explica unes hores abans de la xerrada que ha ofert aquesta setmana, ‘Acomiadar-se a soles. Una reflexió sobre el suïcidi’, dins del cicle ‘Plegar de viure’, en què reflexiona sobre els motius que ens duen a voler matar-nos.

Per al poeta, que ha escrit el llibre Semper dolens. Historia del suicidio en Occidente (Acantilado, 2015), “el suïcidi està en la condició humana” perquè, diu, “som animals mal adaptats al món”. “La psiquiatria afirma que nou de cada deu casos de suïcidi es deuen a una patologia, però a mi em sembla molt agosarat. El filòsof Karl Jaspers, que casualment també era psiquiatre, explica que només en un 30% dels casos hi ha una patologia”, sentencia només començar.

Al llibre també explica que la pulsió suïcida es desperta quan prenem consciència de nosaltres mateixos, i això ens provoca malestar.

Som animals molt neuròtics. Per més que sembli que dominem el món a través de la tècnica ens costa fer-nos-el nostre. Aquest és un dels estigmes de la humanitat. D’aquí se’n deriven tantes conductes... des d’una tendència a la soledat o a la fugida fins a actituds autodestructives.

L’antropòleg Lluís Duch afirma que això és perquè som éssers finits però imaginem l’infinit. Aquesta contradicció, diu, ens desespera.

En el fons, és clar, quan parlem de suïcidi parlem de la intolerància a la mort, de no poder assumir que algun dia desapareixerem. Això ens genera por. El que mou la humanitat és la por al buit, al no-res. La nostra és una civilització que s’ha dedicat a fabricar de tot per omplir aquest buit, s’ha dedicat a fer-nos consumidors crònics.

El suïcidi, doncs, és una conseqüència última del dolor?

Pot ser que ho sigui en molts casos, sí. La humanitat mai no s'ha deslliurat del dolor, i no d'un dolor físic només, sinó d'un dolor moral, que ve causat per aquesta inadaptació, que ens provoca angoixa i melancolia, no de passat, sinó d’allò que no serà mai.

"Aquest capitalisme desenfrenat en què vivim és un mestre a inocular la por"

Ha explicat abans que el sistema ens fa consumidors perquè no hàgim d'assumir el dolor de la consciència. Creu que el sistema ens converteix en potencials suïcides, sobretot en els darrers anys de crisi, que han estat devastadors per a moltes persones?

Aquest capitalisme desenfrenat en què vivim és un mestre a inocular la por. Ho fa amb eslògans com “No tens futur” i, per suposat, això ha coaccionat la població. A més, procedim ideològicament del segle XVIII, que va tenir com a meta abolir el dolor. Per això sentim aquesta necessitat de voler-ho controlar tot, de buscar la seguretat. Sense anar més lluny, fixa’t, fem les guerres fora per veure la mort ben lluny. Així és com a Occident ens sentim tan segurs. A finals del segle XVIII els cementiris es construïen a l’altra banda de les muralles no només per higiene, sinó per ocultar la mort. Des d’aleshores, hem volgut arraconar el que per a nosaltres suposa un límit. Això ha motivat una mentalitat molt neuròtica, que se suma a com de neuròtics som per natura.

Les mateixes ciutats sembla que també fomenten el desemparament perquè la seva urbanització trenca els vincles socials. La gent marxava del camp a les ciutats perquè buscava un cert individualisme, que també té els seus desavantatges.

Això es pot copsar en com canvia la distribució de les cases. Les habitacions obertes desapareixen i es construeixen habitacions íntimes. Això era impensable a l'Edat mitjana perquè no tenien cap sentit de la intimitat. Quan més et tanques en tu mateix, més procliu ets a processos d'autodestrucció. Aquí cal afegir com a gran victòria del sistema haver inculcat en cadascú de nosaltres que som diferents de la resta.

I ho som?

Estem empresonats en una subjectivitat tan terrible i narcisista... Ara vivim en un hípernarcisisme, estem ofegats fins al fons en aquell rierol en el qual s'emmirallava Narcís. Vivim en un món autoreferencial, tot passa per nosaltres mateixos. I, per si no fos prou, com ja va anunciar Nietzsche, sentim la necessitat de superar-nos a nosaltres mateixos. Vivim la vida com una competició atlètica contra un mateix, en què hem de batre les nostres pròpies marques i cronometrar-nos constantment. “Jo puc, jo em distingiré”, ens diem tota l’estona. Això crea una esclavitud de l'ego devastadora.

En aquest sentit, m'inquieta com hem afrontat la crisi econòmica. Durant el 15-M, quan protestàvem, ho fèiem amb lemes com No tindràs casa en la puta vida o T’han hipotecat el futur. Semblava que, en el fons, l’únic problema que teníem era que el sistema no ens reconeixia com ens mereixíem, com si no ens importés que el sistema fos dolent i l’haguéssim de canviar. Altra vegada l’ego, en aquest cas ferit.

Fins i tot això forma part de la propaganda de la por, una manera de tenallar la població i els joves, però cada generació ha patit les seves circumstàncies... El meu món també va desaparèixer radicalment. Els progres, com es deien abans, que convivien amb els hippies, quan van arribar als trenta anys, es van transformar. Els mateixos que duien flors al cap i polseres després es van convertir en yuppies.

"Som fills de l'anestèsia. No podem pensar el dolor", diu Andrés | Judit Domènech

L’Estat espanyol és líder en consum d’antidepressius i ansiolítics. Per què no podem acceptar el dolor?

Som fills de l'anestèsia. No podem pensar el dolor, ni físic ni moral. Per què? Perquè l'individu té massa consciència de si mateix. Tot plegat comença amb l’humanisme. Abans, a l’Edat mitjana es creia en Déu i, per tant, es pensava que no teníem el domini de la pròpia vida. Després, tot canvia, volem saber-nos amos de la nostra vida. I és aleshores quan, durant la Il·lustració, comencem a construir grans hospitals per mitigar, tapar o abolir el dolor. Tot plegat ha creat una societat que somnia allò indolor. Estem immersos en la ideologia del confort, que somnia la facilitat, la seguretat en tot. Voler abolir el dolor és no voler-se enfrontar a un mateix.

Al llibre explica que hem mitificat la idea de l’artista boig, però les dades constaten que els que se suïciden no acostumen a ser ni de la classe alta ni privilegiats. Se suïciden, sobretot, els obrers.

Això de l’artista boig ho hem mitificat perquè perviu una idea romàntica, però l’artista crea i en cada obra se li desperta un repte; mai no viu el món igual. En canvi, què ens mata? La monotonia, el tedi, fer cada dia el mateix. Això és així sobretot en els treballs moderns. El treball sense sentit, que és la majoria, avui, no té més utilitat que engreixar l’engranatge capitalista. Això és una font de suïcidis espantosa.

La monotonia és només un malestar occidental, perquè la filosofia oriental ens ensenya que la repetició ens ajuda a sentir-nos part d’alguna cosa més gran que un mateix.

Sí, a Occident mai no podem repetir res. Vivim una carrera sense fi cap a cap banda. El fals progrés consisteix en això. Un habitant de la Unió Europea acaba als vuitanta anys amb un estrès molt superior del que pugui tenir una persona gran als països on no han estat consumits per la idea de progrés d’aquest capitalisme ferotge. Aquesta inèrcia s’uneix a la por al no-res. A Occident sempre hem necessitat grans idees per moure’ns. Això és perquè venim del cristianisme, que ens diu que la vida és un lloc de pas i que anem cap al cel. Després, els moviments socials, els totalitarismes i cert socialisme utòpic van fer el mateix: ens van dir que treballàvem cap a un futur que no ha arribat mai.

"El treball sense sentit no té més utilitat que engreixar l’engranatge capitalista. Això és una font de suïcidis espantosa"

Però avui dia aquestes grans idees han mort.

Per fortuna.

Potser el gran malestar prové justament perquè avancem per inèrcia cap a alguna banda, però ja no sabem per què.

Exacte. Ens emparem en la tècnica, en el benestar, ens repetim que aquí no hi ha guerres, perquè les guerres són a fora, i anem alimentant, sense voler-nos adonar, aquesta doble moral amb què actua Occident.

Hi ha una tendència a la imitació en el suïcidi? Al llibre parla del Werther, el llibre que va escriure Goethe i que va dur molts joves al suïcidi.

El fenomen de la imitació en el suïcidi és claríssim. Per això, en part, els mitjans de comunicació ho encobreixen i ho hem convertit en un tabú. Diversos estudis de l’època constaten que el Werther de Goethe va provocar unes 2.500 morts entre les classes mitjanes i altes, que eren les que llegien. Si sorgís una sèrie captivadora a la televisió, que veiessin milers de persones, i el protagonista fos jove i guapo... El Romanticisme va cultivar molt bé el victimisme i encara no ens n’hem alliberat.

Comenta també al llibre la necessitat de poder escollir com i quan morir. Altra vegada, aquesta necessitat d’enfrontar la mort sobrevinguda.

Al De Rerum Natura, Lucreci ja narra com molts es donen mort per por a la mort. Por a la mort, a la incertesa? Doncs acabo jo abans. Després, quan la força de la raó entra a Occident, això és una temptació encara més gran, perquè tu ets propietari de tu mateix i tens la sensació que t’has de poder matar també. Primer es deia que Déu ens havia donat la vida i ara es diu que és culpa de la biologia. “Si no he elegit com i quan néixer, sí que elegiré quan marxar”, ens diem, i això ens dona una sensació amplíssima de llibertat, com li passa al Kirilov, el personatge de Dovstoievski.

Això ens pot dur a pensar també en els suïcidis que s’han succeït aquests darrers anys per no poder pagar la hipoteca. És per orgull o per venjança?

Hi ha moltes morts i suïcidis per venjança. Malgrat el que digui la medicina moderna sobre això, el cert és que la documentació evidencia que moltes vegades el suïcidi no és larvat, no és preparat. Sovint la idea sorgeix de cop, en un moment de desesperació.

"Hem d’apostar per la vida de forma absoluta", sentencia l'assagista | Judit Domènech

És molt crític amb el paper de la medicina. Sembla que només ajuda a acarar el mal físic, però no és molt útil per afrontar el malestar. Poden ser les humanitats i la filosofia una resposta a aquest malestar?

La lluita contra el suïcidi no s’ha d’emprendre des de la medicina. És un assumpte polític que hauria de resoldre's des de la política, però a la política no li interessa massa. Al contrari, intenta tenir ben lligat el sistema. Sense anar més lluny, els plans d'estudis a les facultats estan constituint un món per a tecnòcrates, on la memòria no importa i on esperar ja no té cap valor. Això és perillossíssim. No és que els polítics siguin uns burros, és ideologia pura. Wert sabia molt bé què estava fent. Al final del seu tràgic mandat, va dir que es plantejava eliminar l’assignatura de música perquè "distreia" els estudiants d'allò seriós, i allò seriós són les ciències útils, les matemàtiques, les enginyeries i els idiomes, que només serveixen per al comerç, però no per llegir de l’original a Hegel o Nietzsche.

Potser la filosofia o les humanitats ens donen les eines per acceptar la malaltia i convertir-la en una font de lluita, tal com explica Santiago López-Petit. Allò que ens aniquila és precisament allò que al sistema li molesta. Per tant, siguem tots anomalies.

Estic només en part d’acord amb això. No em sembla bé acceptar l’estatus de malalt, perquè és el triomf de la ideologia del diagnòstic: ja estàs classificat, ja tens dret a les receptes i et pots convertir en un malalt professional. L'anomalia tampoc ha estat ben vista mai. A més, ara fins i tot l’anomalia està controlada. Parlem d’anomalia i dels altres, però en el fons no hi creiem en tot això perquè som uns individualistes profunds i salvatges. Hem perdut la noció de l’altre. Altra vegada aquesta doble moral nostra. Abans anàvem a missa i ara ens creiem molt oberts i honestos, però en realitat ens agradem massa.

En algun moment parles, fins i tot, del suïcidi com un acte moral, que trenca amb tot allò establert, amb aquesta doble moral.

De vegades el suïcidi pot ser una resposta, un voler trencar l'ordre aparent i fer saltar aquesta mecànica de peces ben encaixades i ordenades.

"La vida està per viure-la. Si te la treus, no et dones marge tan sols per canviar-la"

Així, hem de combatre la pulsió suïcida o no?

Sí, sempre. Jo estic a favor de la vida. Sempre dic que el llibre sobre el suïcidi és un llibre sobre la vida, no sobre la mort. Però ho hem de fer sense negar la pulsió suïcida que és en nosaltres. Sovint les convencions o la pressió social no ens acompanyen, però hem d’apostar per la vida de forma absoluta. I, en canvi, sentim sempre aquesta melancolia, aquesta insatisfacció... Això és molt nihilista i molt cristià.

I per què el suïcidi afecta més a homes que a dones?

Perquè la dona està millor adaptada a la vida. L'home és el que engendra més utopies, té un sentit metafísic. La dona, hagi estat mare o no, és portadora de vida i això la lliga més a la terra… L'home té més pardals al cap.

Es pot considerar el suïcidi avui un despertar de certa consciència, un símptoma almenys?

Sí, un símptoma que evidencia que alguns se senten estranys en un món que no comparteixen. Però aquí hi ha l'error. La vida està per viure-la. Si te la treus, no et dones marge tan sols per canviar-la.

Matar-se és una derrota.

Si et mates, li dones la raó al món, amb totes les lletres.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article