“Els maltractaments s’amaguen sota formes d’amor romàntic”

Brigitte Vasallo | Escriptora i activista


“Patriarcat, racisme i capitalisme són els tres eixos de dominació”. Brigitte Vasallo parafraseja al sociòleg portugués Boaventura de Sousa Santos i es fa seva la cita. Es defineix com a escriptora a batzegades, com a activista LGTBI i com a feminista més preocupada pel racisme que pel gènere. Considera que les dones han assumit un rol que les fa sentir culpables i les converteix sempre en cuidadores, amb les seves virtuts, però també amb les seves rèmores, i denuncia que les violències masclistes són només la punta de l’iceberg d’un sistema que legitima les desigualtats. “Les dones patim totes les menes de violència alhora i les patim bastant més multiplicades que els homes”, afirma.

Com es construeixen aquestes desigualtats? Què és desigualtat?

Hi ha una frase del filòsof Michel Foucault que em serveix sovint com a referència. Ell defineix desigualtat com les condicions de l’acceptabilitat de la matança, és a dir, el moment en què la matança d’un col·lectiu és acceptable. I acceptable vol dir que no genera tant d’escàndol, que no és tan problemàtica. Hi ha moltes desigualtats quotidianes tant en l’àmbit del gènere com en d’altres, però en el del gènere és evident aquesta acceptabilitat. Només cal pensar en els feminicidis.

El feminicidi és un terme que la llei no contempla. De fet, l’administració avui només du el registre de les dones que són assassinades per la parella o ex-parella. Com hem d’acotar la violència masclista?

Tot aquest sistema de desigualtats és violència en sí mateix, però, efectivament, quan parlem de violència masclista sempre hi ha hagut un debat sobre on hem de posar el límit. Tot i així, em preocupa que s’entengui el gènere només com el cos de les dones, que quan es parli de violència masclista es deixin al marge altres cossos, com el de les criatures, com els cossos mariques. Quan es parla de violència, del context dels feminicidis, no es parla de les criatures, no es parla de l’entorn. La violència masclista afecta molt més enllà de la persona que la rep, de la persona assassinada. Un assassinat és un drama social, des d’allò micro fins allò macro.

A Catalunya les denúncies per violència masclista en l’àmbit de la parella s’han estancat i el nombre de dones assassinades no disminueix. Creu que estem revertint els feminicidis?

A Catalunya no sé si anem a millor o a pitjor. Jo només sé que un sol assassinat, una sola violència, és prou i és massa. Realment, potser sí que són més visibles ara, però hi ha molta feina de conscienciació a fer i realment s’està treballant des de la punta de l’iceberg i no des de la base. Només s’ha de veure com s’aborda a les escoles, quins reportatges segueixen apareixent als mitjans, quines pel·lícules promouen encara un cert tipus de rols. Tot això, després, fa que sigui possible que hi hagi un assassinat, una violència contra una dona, i que ningú no s’escandalitzi.

"Quan parlem de violència masclista, ho fem de violències estructurals, que tenen un raó sistèmica que les alimenta, les potencia, les justifica i les legitima"

Hem deixat d’usar el terme violència de gènere, que aplegava els atacs dels homes contra les dones i de les dones contra els homes, entre d’altres, i acceptem que, de fet, la violència de gènere és majoritàriament violència masclista.

Sóc poc partidària de considerar la violència que fa el grup minoritzat cap al grup hegemònic. La violència que pot exercir una dona contra un home o una persona LGTBI contra una persona heterosexual és una violència concreta, no va contra tot el sistema que la representa. En canvi, quan parlem de violència masclista, estem parlant de violències estructurals. Quan diem estructurals, ens referim no només que tenen un raó sistèmica que les alimenta, les potencia, les justifica i les legitima, sinó que fins i tot la defensa és molt complicada. Defensar-te d’allò que t’està agredint és molt complicat perquè hi ha tota aquesta maquinària que fa que la violència sigui possible.

La legislació espanyola tampoc sembla que entengui la violència contra les dones com una violència estructural.

La legislació ja sabem qui la fa i va sempre a remolc de les demandes socials. Però, abans d’arribar a aquest punt en què s’ha de definir què es pot denunciar i què no, cal plantejar-se quin és l’únic canal que hem proposat per fer la denúncia. Estem demanant a poblacions que són perseguides pels cossos policials a través de batudes o desnonaments que, davant d’una situació de maltractaments, facin la denúncia precisament als cossos que les amenacen. És ridícul i fora de context. Posem pegats quan s’hauria de canviar de dalt a baix. Es va fent, però es fa a poc a poc. La llàstima és el poc temps que tenim per fer-ho perquè la urgència ja és aquí.

Urgència perquè totes les dones podem patir maltractaments, cap no se’n lliura...

El maltractament ens pot afectar a totes, sí. Haver llegit o fer activisme no et lliura de la possibilitat de patir-lo, perquè està súper invisibilitzat, perquè partim d’una construcció de gènere que ens fa necessàriament culpables i cuidadores, i això és una de les trampes més complicades de desmuntar, perquè va més enllà de la situació de maltractament, sinó que és la manera com se’ns ensenya a estar al món. Després hi ha també tota aquesta solitud, de com de difícil és explicar que t’estan passant aquestes coses. Ser feminista o activista no fa més fàcil explicar que has patit o pateixes violència.

Per què és tan difícil visibilitzar el maltractament?

És difícil visibilitzar-lo perquè està sostingut per tota una sèrie de propaganda que et fa normalitzar-lo, des de les cançons Pop fins al Reggaeton, per exemple. La major part de maltractaments no ens ho semblen perquè estan amagats sota formes d’amor romàntic. Et va calant molt més endins del nivell racional que pots desmuntar llegint o fent assemblees.

I com se sustenta aquest sistema de dominació masclista?

D’una banda, hi ha una qüestió d’habitus, com deia Pierre Bourdieu, és a dir, el costum, la manera com les coses passen i que permet que es vagin replicant perquè estan extremadament interioritzades. Els públics s’acostumen a una sèrie d’imatges, de propostes, i aleshores els mitjans i la producció cultural els les segueixen donant. Això genera un vincle pervers que és molt difícil de trencar. Aquesta seria com la banda innocent, si volem dir-ho d’una manera.

I l’altra?

L’altra banda és que totes aquestes violències generen una sèrie de beneficis pel capitalisme, pels poders establerts. Genera beneficis que hi hagi una part de la població, les dones, que estigui totalment minoritzada. I això si pensem que les dones només són dones, però si a l’eix de gènere li afegim l’eix de raça, el de classe social, el de la salut mental, el de l’edat… llavors la muntanya és enorme! Això és molt útil pel sistema, perquè genera una forma de governabilitat, aquesta paraula que s’ha posat de moda en positiu i que a mi m’esgarrifa, molt senzilla: si tens a la població jerarquitzada i uns estan exercint violències contra els altres, que estan per sota, ja ho tens fet, tens l’exèrcit.

"Les violènces masclistes generen un seguit de beneficis pel capitalisme", diu Vasallo.

És aleshores quan parlem d’un sistema patriarcal. Com cal entendre el terme?

Sovint pensem que totes les formes de dominació a través de l’eix de gènere funcionen igual, i no és així. Tot és dominació masculina, però no tot és patriarcat. Gayle Rubin defineix el patriarcat com una forma mediterrània. El patriarca original és Abraham, que és el pare del Judaisme, del Cristianisme i de l’Islam, la figura d’un pastor que controla el ramat i les dones. A mi això em sembla interessant, perquè sovint veiem l’Islam com una cosa estranya i resulta que té el mateix origen. Pel que fa a les societats de l’Amèrica Llatina, Gloria Anzaldúa, per exemple, fa seguiment de com eren les formes de dominació abans de la colonització. Sovint, quan viatgem, pensem "Quina societat més masclista", però és només que s’expressa de forma diferent. Ens sorprèn perquè no estem habituades a aquelles formes, sinó a les nostres, que tenim tan assimilades que ni les veiem.

En general, però, la dominació masculina ostenta el seu poder d’una forma ben concreta: estableix relacions de jerarquia, sotmet a través de la violència.

La violència és una qüestió de poder clarament, és una qüestió de cosificació i deshumanització de l’altre, de la possibilitat que això passi. La dona no té aquest poder pràcticament mai. He escrit fa poc un text sobre la cultura de la violació i els teòrics només entenen la violació com un poder que s’exerceix contra les dones. És una cosa que em posa els pèls de punta, perquè les estadístiques de nens violats per altres homes és molt alta. Aquesta violència també s’expressa contra altres col·lectius. També m’esgarrifa quan en situacions en què les dones tenen poder, aquesta violència també existeix, també es reprodueix. Penso, per exemple, en les violacions d'homes per part de dones soldats a la presó d'Abu Ghraib.

I, quan hem assimilat que el poder s’exerceix amb violència, quan hem après que la dona ha de mantenir una postura que la fa culpable, com ho fem per reconstruir els rols?

No hi ha un procés de deconstrucció i després un de construcció, sinó que són simultanis. No sé com ho fem, però sí que sé que les dones tenim la possibilitat de fer-ho i que necessitem acompanyar-nos per trobar les eines i les estratègies. També cal tenir present que totes les estratègies de resistència són legítimes. I penso, en concret, quan a la violència per gènere s’hi afegeix el racisme. Quan parlem de violència contra les dones sembla que només parlem de masclisme, però el racisme és violència contra les dones, el capitalisme és violència contra les dones. Les dones patim totes les menes de violència alhora i les patim bastant més multiplicades que els homes.

"La violència és una qüestió de poder clarament, és una qüestió de cosificació i deshumanització de l’altre, de la possibilitat que això passi"

Aleshores, com es resisteix contra aquest sistema de dominació?

Hi ha teories que posen l’eix d’anàlisi només en un focus, les perspectives monofocals, que diuen que quan caigui el gènere tot s’haurà resolt o que quan caigui la classe social tot s’haurà resolt o que quan caigui el racisme tot s’haurà resolt… Jo penso, com Patricia Hill Collins, que les violències com a formes de dominació no són una matriu, una xarxa. Per tant, cal fer un canvi de dinàmica des dels diversos eixos. No tinc clar com cal refer les relacions, però sí que estic bastant convençuda que el canvi ve per les dinàmiques, i no tant pel resultat immediat que donin, que moltes vegades no és el que esperem. No crec que el gènere sol contra el patriarcat pugui fer caure res.

Però, si trenques amb una jerarquia de gènere, hauries de poder trencar amb la resta.

Tu pots estar trencant una jerarquia que ve donada pel gènere i que et sembli fantàstica la jerarquia per raça. Et pot semblar terrible la jerarquia per classe, però que la jerarquia per orientació sexual et sembli bé. De contradiccions n’estem plenes. A mi m’agrada molt com pensa Boaventura de Sousa Santos i ell sempre parla de patriarcat, capitalisme i racisme com els tres eixos de dominació. Efectivament, ell afirma que van junts i que es retroalimenten i que cal saber mirar, en cada situació concreta, quin és l’eix emergent. I fixar-nos en quin és l’eix emergent no vol dir que hàgim d’anar corrents i abandonar totes les lluites. Vol dir que des de les nostres lluites hem d’atendre aquell eix.

Penso en les dones refugiades. Avui són realment el col·lectiu més vulnerable, però no sé si les estem atenent com cal.

I quan pensem en lluitar contra la violència masclista, pensem en les dones refugiades? No, pensem que és un altre tipus de violència, però també són dones. Malgrat que som dones, som dones blanques, en situació de poder, i hem d’anar en compte sobre com actuem allà, hem d’articular-nos sempre després que aquell col·lectiu hagi expressat explícitament una necessitat. Penso en el debat del vel, en totes les feministes negres, que ja han escrit sobre això, que ja ens han dit que no barregem conceptes, que no és el mateix ser una dona negra en un context de racisme que ser una dona del grup hegemònic. Això des dels feminismes, en plural, ho hem de tenir present més del que ho estem tenint en compte.

De fet, tot just ara sembla que algunes dones, des del món de la cultura de masses i la faràndula, pregonen una mena de feminisme diluït que complau al sistema de dominació més que presenta batalla.

És cert que moltes vegades tens la sensació que s’està surfejant per la superfície del feminisme i que poques vegades s’arriba al compromís, però alhora penso que potser això també és útil per a algú. I si resulta que aquest missatge arriba a llocs on el meu no arriba? Tinc la sensació que cadascuna fa el que pot i que l’enemic està allà, en una altra banda. Per exemple, per molt que les quotes siguin un horror, jo me n’adono que tenen una funció. De la meva experiència com a activista contra la islamofòbia, quan dius "Ei, si a la xerrada no hi van musulmanes, no hi vaig", la gent s’espavila i, després, en altres col·loquis, ja pensen en aquelles dones abans que en mi. És una qüestió de resistència. Sembla que si no ho forces, les coses no canvien. Ara, que no hi hagi paritat comença a molestar. Les coses comencen a canviar.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article