“Hi ha una cosa que em dol de les dones: la seva renúncia immediata”

Ada Parellada | Xef del restaurant Semproniana

L’agenda de l’Ada Parellada sempre treu fum. Emprenedora nata, va muntar el seu negoci, el restaurant Semproniana, l’any 1993, empresa per un cop d’il·lusió, “d’aquells que es curen amb els anys”. Es declara una masoquista, en el sentit més estricte de la paraula, ja que, segons confessa, ha treballat com una “bèstia”, però també ha gaudit molt. Vam tenir l’oportunitat de parlar amb ella en la jornada ‘Food, Design and Femininity’, on ella i nou dones més van desgranar la relació que existeix entre el menjar i la sensibilitat femenina a l’hora de crear.

Has explicat que, en alguna ocasió, proveïdors i treballadors externs a la teva empresa t’han demanat pel cap a l’hora de tancar tractes professionals. A part d’aquest fet, t’has trobat en alguna situació en la que el fet de ser dona t’hagi suposat una desavantatge o t’hagi perjudicat directament?

M’he trobat moltes vegades en situacions que són ofensives, no en tinc cap dubte, però no les he interpretat com a tal. Per tant, quan una situació no et penetra i no et dol, no la interioritzes com a tal i no et sents agredida. Potser perquè mai he tingut cap, sempre m’ho he empescat tot jo. No hi ha hagut una cultura sexista en el meu entorn laboral, sempre he tingut personal masculí al meu càrrec, bàsicament gent de la meva edat. És veritat que algun proveïdor ha arribat i ha demanat pel cap, però jo ho veig més com una anècdota que no pas com una agressió.

A nivell social, creus que hi ha discriminació de gènere? Si és així, en quin sentit i en quins àmbits es dona?

Molt probablement sí, les xifres ho diuen. I no només les xifres, tu obres un diari o qualsevol mitjà de comunicació i hi ha molta més presència masculina que femenina. Tot i que hi ha una cosa que a mi em dol de les dones i és la seva renúncia immediata. La dona, en l’entorn laboral al qual estic, en el moment en que copsa la dificultat i els horaris d’hoteleria, renuncia. Molta renúncia i molta por veig.

“Algun proveïdor ha arribat i ha demanat pel cap, però jo ho veig més com una anècdota que no pas com una agressió”

Per posar un exemple, Esther Vera, directora del diari ARA, ha afirmat que es tracta d’una qüestió d’autoritat. Una autoritat amb la que els homes compten des del minut zero i les dones se l’han d’anar guanyant constantment. Creus que és així?

Fixa’t com les organitzacions joves tenen moltes dones a l’organigrama, a diferència de les organitzacions velles que tenen moltes coses enquistades. Per exemple, si parlem de mitjans, l’única directora dona és, precisament, l’Esther Vera, que ho és del diari jove.

Ella també deia que quan una dona arriba en una reunió, ho fa més cansada que l’home perquè ha hagut de fer moltes més coses abans.

Totalment cert. En general, les dones treballem molt més.

A on?

A tot arreu. No sé dir-te el perquè.

Tens dos fills joves. Com veus la lluita per la igualtat de gènere que s’està fent actualment des de l’educació formal?

Els meus fills han anat a una escola pública a la primària i després a una escola privada a la secundària. Ells no tenen cap mena de prejudici, no consideren que hi hagi cap diferència per qüestió de gènere. Ells opten de la mateixa manera a l’entorn laboral. Ara estan estudiant a la universitat i, en cap cas, se’ls ha passat pel cap no poder optar per una o altre carrera per condició de sexe. Espero que no es trobin amb cap dificultat en aquest sentit.

I com influeix l’educació familiar?

Jo he tingut una educació molt feminista. La meva mare era molt feminista però no de lluita sinó en els fets quotidians, en el dia a dia. No ho verbalitzava, era una actitud. Això ho he entès amb els anys. Recordo quan vaig fer 25 anys que em va regalar un cistell molt bonic, preciós, amb tots els ingredients per cuinar unes faves. També amb una nota que deia: “les faves sempre te les has de cuinar tu”. Ella sempre insistia molt en el fet que jo havia de tenir els meus diners, els meus estudis, la feina. Tant el pare com la mare, em van transmetre el valor de l’esforç, l’emprenedoria. Un punt excessiu, fins i tot.

Per tant, et van donar eines d’apoderament.

Totalment. El meu pare sempre deia que havia d’estudiar carreres útils. La meva mare sempre em deia que no em casés ni tingués fills aviat. El que passa és que totes volem una part del vestit blanc, això ho hauríem de desenquistar.

“Tant el pare com la mare em van transmetre el valor de l’esforç, l’emprenedoria”

Parlem d’emprenedoria. L’any 1993 neix Semproniana. Què hi ha darrere d’aquest projecte? Perquè va veure la llum en aquell moment de la teva vida?

Jo vaig obrir Semproniana per un cop d’il·lusió. Els cops d’il·lusió es curen amb l’edat, es van matisant. Als 25 anys tenia una il·lusió enorme en fer el meu propi projecte. Lluitant amb molta vehemència. A més, havia de demostrar als meus pares i germans -sóc la filla petita de vuit germans- que podia fer-ho. Les amenaces de fracàs eren totals, tant dels pares com dels germans. L’única que tenia confiança en mi era la meva mare.

Parlem ara de conciliació. Et va ser fàcil compaginar la feina amb la família?

La conciliació va ser complicada però ho vaig trampejar bé. Vaig tenir el suport del meu home i, d’altra banda, tenia diners, que és molt important en aquest cas. Així, vaig poder tenir l’ajuda d’una noia per cuidar els meus fills. Amb aquesta ajuda vaig poder tirar endavant el meu projecte laboral.

Per tant, en general, és difícil conciliar.

Si tu ets l’emprenedora és molt difícil. Sempre recomano a les emprenedores de la restauració que tinguin la casa molt a prop de la feina. Les emprenedores sempre estan treballant, fins i tot, quan estan de vacances estan sempre pensant i connectant idees.

El període de baixa per maternitat a Catalunya i arreu de l’Estat és de quatre mesos per a la mare i, recentment, d’un mes per al pare. En canvi, per posar un exemple, a Alemanya, el període de baixa és d’un any, que es pot dividir i repartir entre pare i mare. Aquesta és una eina. Calen més eines com aquesta aquí?

Segurament, però jo vaig tenir una maternitat de dos mesos pel primer fill i d’un mes per la segona. I després vaig anar a treballar perquè era el meu negoci. Hi ha una cosa que em preocupa molt: no sabem viure en l’estat del benestar. El proteccionisme ens fa molt mal. Penso que estem perdent molt la cultura de l’esforç.

Qui?

Els llatins. Ens costa molt comprendre l’estat del benestar com a tal, perquè no sabem fer les coses bé, els privilegis que hem anat adquirint no els sabem gestionar i ens arrepengem. Els països nòrdics tenen eines i saben utilitzar-les. Nosaltres ens estem cronificant amb aquestes eines. A mi em fa patir, em preocupa. Ja sé que és més bonic dir el contrari però crec que és així. Per tant, o aprenem a fer servir les eines que ens donen o ni en traurem profit ni ajudarem a crear un país fort. Estem construint un país que es diu Catalunya i hem de mostrar a tothom que serà molt potent. Hem de recuperar, per tots els mitjans, la cultura de l’esforç. De totes maneres, penso que un any de baixa és excessiu. Però bé, jo vaig poder manegar-me l’horari. Tinc l’horari del client però, al mateix temps, podia trobar els meus espais per estar amb els fills. Sempre patint però buscant la manera. Penso que aquest país necessita més microempreses.

“La microempresa et permet gestionar la teva feina i el teu temps”

Per què?

La microempresa et permet gestionar la teva feina i el teu temps. He treballat com una bèstia però també he gaudit molt. Sóc una masoquista en el terme més estricte de la paraula. M’agrada el plaer de veure com la cosa creix, com es materialitza i com s’estableix, com perdura en el temps. Però, alhora, he hagut de treballar molt perquè les coses s’han torçat amb la crisi, i em dol veure com després de tot l’esforç hi ha gent que s’arrepenja. El model que tenim d’estat del benestar no funciona. Davant d’això, tenim dues opcions: No tenir un estat del benestar o ser tots microempresaris.

Menjar, beure i riure dius que no et costa gens. Cuinar i escriure, de vegades dius que ho fas per obligació, però sempre et fa feliç. Explica’ns altres coses que facis per obligació però que consideris vitals.

Les obligacions es transformen en hàbits. I quan has aconseguit integrar aquesta acció a la teva vida, la pots fer sense adonar-te’n i, quan no la fas, la trobes a faltar. Un exemple quotidià: rentar-se les dents. Quan ets petit no ho vols fer i quan ets gran ho necessites. L’esport també. Al principi, no m’agradava l’esport però vaig integrar-lo perquè em convenia, el vaig transformar en un hàbit i ara ja m’agrada i quan no en faig ho trobo a faltar. Encara un exemple més: ordenar. Per obligació endreço i exigeixo que endrecin, perquè em sembla que és vital per l’organització.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article