“Acompanyes quan intentes saber què busca l’altre, no quan li dius què ha de fer”

Manel Pousa, “Pare Manel” | Capellà i president de la Fundació Pare Manel


Mentre suportem els sotracs de l’autobús pels carrers de Trinitat i Roquetes i el conductor canta Camarón amb un braç per fora de la finestreta, les àvies fan equilibris amb els carros davant el mercat de Montserrat i el Pare Manel decideix que ja en tenim prou, de rutes d’extraradi. Sortim a la Via Júlia, una mica més amunt del camp de futbol de la Muntanyesa, i enfilem cap a Verdum, on els edificis són gairebé bessons i de finestres estretes. “Si sabéssiu com n’eren, de foscos, abans! Ara està tot rehabilitat, però aquí hi havia unes casetes que van fer corre-cuita per treure la gent de les barraques de l’Avinguda del Tibidabo i del Somorrostro. Ara què hi ha allà!”.

El capellà viu en una rectoria modesta al costat de la Parròquia de la Santíssima Trinitat, al districte barceloní de Nou Barris. Ens explica al despatx, que és ple de caixes i papers, que la van haver de rehabilitar amb molt d’esforç perquè el sostre s’esfondrava. Ara hi viu amb un grup d’homes que han sortit de la presó i busquen refer la vida. Mentre ens ho explica, el Susi pica a la porta i ens interromp:

¿No vas al casal? –“És entrenador de futbol de nens”, ens avisa el Pare Manel.

Ahora voy. ¿Preparo comida para ti también?

No, me iré antes. Escolta, hem de parlar d’algunes coses. Has anat a l’escola d’adults? La tens al costat, eh.

–Però si ja tinc el certificat de monitor... –s’excusa rere la porta amb un somriure.

–Ja en parlarem, d’això. Un día te voy a... Cagum déu, eh!

El mòbil, mentrestant, no deixa de sonar. Manel Pousa (Granada, 1945), més conegut com a Pare Manel, fa més de quaranta anys que es dedica a acompanyar els més vulnerables. Ara, a la fundació que va crear el 2004, de vegades té la sensació que no arriba a tot, però se’n surt gràcies a l’equip que li dona suport. “Quan els veieu, ho entendreu”, ens assegura. Els projectes d’infància amb les escoles de futbol del barri, les activitats extraescolars i el servei de menjador, i la xarxa d’integració a les presons són les dues grans potes de l’entitat.

Com va començar vostè a acompanyar els altres? On li neix la vocació?

La vocació, no ho sé. Jo soc marxista perquè em va la marxa –riu–. Vaig entrar en contacte amb aquest món amb 21 anys, amb una colla. Vam tenir la sort de fer el seminari fora, a París, en una universitat oberta. Després, als anys setanta vam entrar a La Model. Havíem d’anar a veure els joves de la presó per convèncer-los d’anar a uns pisos que teníem, de buscar feina i que deixessin de drogar-se o de robar. Ho fèiem cada setmana i hi anàvem dos germans de La Salle i una monja... Només quedo jo, de tots ells... Ens fem grans –es lamenta–. Cap al 1975, vaig arribar a aquests barris. No feia falta un màster per entendre per què paga la pena estar-s’hi i ajudar des de la infància a prevenir.

Vostè ha dit moltes vegades que tothom té un costat bo i un costat dolent i que les circumstàncies et condicionen. Suposo que això és el que va veure quan va arribar a Nou Barris, quan els joves quedaven enganxats a l’heroïna.

L'heroïna va fer tant de mal a aquests barris... Els pares treballaven i els nois no trobaven una sortida. Alguns, suposo, també feien de camells. Duia llavors una estadística impressionant de morts per sobredosis, per ajustaments de comptes, per fugues de la policia... Ara ja no escric aquelles històries de vida, però encara les tinc guardades.

“Els que acompanyem hem de reflexionar per no emmalaltir de protagonisme i que el narcisisme no se'ns mengi”

Les escrivia?

Sí. Havíem d’escriure les entrevistes que fèiem amb els nois com a teràpia. També havíem d’explicar com ens trobàvem. Tot allò ens servia per treure-li transcendència a la realitat. La impressió que tenim quan vivim un conflicte és diferent que quan el raonem. A més, ens servia per no emetre cap judici de valor ni cap condemna. Tot plegat t’ajuda a trobar un camí, una solució.

Encara ara rep aquest suport terapèutic?

Sí. Ara fem uns cursos de psicologia. El seglar que ho porta, que és psiquiatre, ens va dir el primer dia: “No venim a aprendre què han de dir els altres, sinó a saber què ens passa a nosaltres”. Em va agradar.

Per què li va agradar?

Els treballadors socials, els que acompanyem, tenim una feina que ens obliga a una actitud de reflexió constant perquè el narcisisme no se’ns mengi. Esclar que acceptes un rol, però de vegades et preguntes: “Per què em poso trist, jo, perquè no he estat el bo de la pel·lícula o perquè aquella persona se n’ha anat amb el mateix problema?”. Has de reflexionar sobre això, perquè si no emmalalteixes de protagonisme i no escoltes. L’altre dia, sense anar més lluny, em van fer una entrevista a la televisió. L’endemà, els xavals de la presó em deien que m’havien vist. “Però de què parlàvem”, els vaig demanar. Ningú no ho sabia. No els interessava perquè, com tots, tenen els seus prejudicis. A més, les imatges, si no són educatives, només són una imatge.

I com ho fa vostè per saber què els interessa?

Això és el que et demanes tota l’estona i és el que a mi m’agradaria fer bé. Quan intentes saber què busquen els altres és quan els acompanyes, no quan els dius què han de fer. Acompanyar sempre és una descoberta vital per part de dues persones. Jo, durant anys, he fet classes de matemàtiques a la presó de Quatre Camins i, fins i tot llavors, quan ensenyes una ciència abstracta, necessites un recorregut vital.

Vol dir que aquests joves han de fer un procés?

Esclar. Si jo dic “Ya te he dicho que acabarías mal”, de què em serveix si l’altre no ha entès per què? El que ens ha de preocupar com a educadors, com a persones, al final, és com ho fem perquè ens entenguin. Si no, jo podré dir que, per a mi, allò fonamental de la vida és la tendresa, però potser tu ho entendràs com una debilitat. Si no hi ha un acompanyament, una comunicació, una carícia mútua, no hi pot haver un procés alliberador. He observat sovint que molts d'ells es consideren delinqüents. Jo els dic: “Tú eres Pedro o Ahmed o Carolina. No eres un yonqui. ¿Has robado? Averigua por qué”.

“Si no hi ha un acompanyament, una carícia mútua, no hi pot haver un procés alliberador”

Abans ha dit que no sabia d’on li naixia la vocació, però sí que ho deu saber. No és còmoda, aquesta opció que vostè pren, i alguns dirien que es complica la vida.

Jo crec que l’autèntica dimensió humana es desenvolupa en la relació amb els altres i la naturalesa. També has de saber trobar, a l'acció social, el teu lloc. Vaig començar a anar fa uns anys a Sant Joan de Déu, a fer companyia els infants que tenen càncer, perquè hi tinc amics, però no vaig poder suportar-ho... Cadascú serveix pel que serveix.

I per què va escollir construir aquesta relació amb els altres a través de la religió?

Per què coincideixes amb tanta gent que no és practicant? Què vol dir: “Jo crec en Déu”? A mi m'és igual que diguis que creus en el dimoni o en les bruixes, sempre que busquis allò transcendent de la vida en els altres. Jo crec en aquesta comunicació, en aquesta solidaritat. Quan parlo de cercar allò transcendent, parlo de viure la vida tan plenament i conscient com puguem. Jo crec que la vida té sentit per ella mateixa. Fer creure que després de la mort hi ha alguna cosa és enganyar la gent.

Però no pot obviar que, en el moment en què vostè va decidir fer-se sacerdot, i fins i tot avui dia, l’Església era i és per a molts una institució retrògrada. Per tant, la seva opció, en el fons, és gairebé una rebel·lia.

Entenc el que vols dir, però, quan diem Església, a què ens referim? Jo soc tan institució com el Papa. Tan important ets tu, per a mi, com ell. Dins l'Església, com dins un partit polític, es dona de tot. No hi hauria d’haver una esquizofrènia entre el món religiós i el món humà. Alguns l’han construït, però no hi és.

Però l’Església catòlica ha penat sentiments que són naturals.

Tot el que és repressiu a la llarga té conseqüències. Quan algú dins l’Església diu que la sexualitat només la permet Nostre Senyor per a la creació de fills, sempre penso que no en té ni puta idea. La sexualitat és també comunicació, també és tendresa.

Manel Pousa, a l'entrada del centre obert Muntanyés, on acompanyen els infants |  Cristina Garde

***

El mòbil torna a sonar sobre la taula. El Pare Manel ha d’agafar la trucada i es disculpa. Li han ofert unes places per a una escola de futbol i ha de buscar algun infant que vulgui matricular-s’hi. A l’estiu, la tasca és encara més complicada. Sota la tapa de la funda hi té una estelada enganxada que no dissimula gens. Quan penja, la pregunta és obligada.

Vostè per què es declara independentista? De fet, anava a la llista de Junts pel Sí.

Anar a la llista era un gest simbòlic. Em fa l'efecte que Junts pel Sí no és de cap col·lectiu partidista. I per què independentista? Si s’analitza la realitat de Catalunya, la independència és només posar les coses a lloc. Els catalans no anem contra ningú ni posem barreres. No crec que la unitat d’Europa o del món depengui de negar les creences o la història dels pobles. La lluita per la independència és, per a mi, respectar una manera de ser, una llengua, un clima, una terra... Tot i així, no soc optimista, crec que perdrem. De vegades em criden l’atenció i em diuen que jo he de ser capellà de tothom i responc: “Escolti’m, jo he respectat sempre la gent, eh, i la gran majoria dels que acompanyo són immigrants”. Hi ha qui ho pot entendre i hi ha que no. Aquí, al barri, hi ha gent que fa més de 40 anys que s’hi estan i encara et demanen que els hi parlis en castellà. Fes-t’ho mirar! Als llatins que no ho entenen els hi dic: “¿Perú tendría que ser aún de España? ¿Por qué se independizaron Bolivia, Colombia o Argentina?”. Au va, home!

“La unitat d’Europa no depèn de negar la història dels pobles. La lluita per la independència és respectar una manera de ser”

Creu que arran de la crisi, la gent s’entén millor? Avui veu més misèria que fa 40 anys?

Potser la misèria canvia. Ara hi ha falta de treball i la gent se sent una merda. No tenir un sentit et destrueix molt. També és cert que als que treballem des de baix de vegades les branques de l’arbre no ens deixen veure el bosc. Són el polític, l'economista o el sociòleg els que han de tenir una visió de conjunt per poder governar. Crec que sí, que la crisi ha despertat consciències, per exemple, amb els refugiats. I després hi ha moltes associacions de veïns, esglésies evangèliques o professors que fan molt de bé. Aquí, a la Trinitat, tenim tres equips de futbol i això educa més que mil històries! El ciutadà ha de ser responsable. És important saber que, on tu hi siguis, la feina estarà ben feta.

***

La trucada d’abans l’ha deixat una mica inquiet i ens demana que l’acompanyem als locals que la fundació té al Verdum i a l’oficina. És aleshores quan agafem l’autobús. De camí, el Pare Manel s’ha recordat del pare, que va treballar durant anys d’enginyer en un poble d’Andalusia on havia d’ensenyar a usar una maquinària massa moderna, i de la mare i dels germans, ells, que es van criar a l’Eixample després, i de com dinaven tots junts, serventes incloses, com una gran família, tan lluny de casa.

“Allò transcendent és viure tan conscientment com puguem amb els altres. Jo crec en aquesta solidaritat”

Camina pel carrer de Viladrosa una mica encarcarat i qualsevol diria que un dia va córrer 52 maratons, però res no l’atura, només els veïns que el saluden. “42 quilòmetres! És l'únic que he comptat a la vida. És curiós, perquè, quan estava en plena forma, pensava: “Vull arribar als cent”. Sempre em quedo a meitat de camí, veus? Propòsits. Bons propòsits. De vegades, massa exagerats”. De sobte, un home amb la camisa descordada fins al pit surt del bar de la cantonada on fa un quinto amb els amics, creua el carrer corrents i se’ns aproxima.

¡Pare Manel! Le veo muy puesto y bien acompañado –li diu mentre li arregla el coll de la camisa i se’l mira amb tendresa–. ¿Le puedo contar un chiste?

Sí, claro –respon mirant al terra, un pèl tímid.

Había una vez una iglesia que estaba tan lejos, tan lejos, tan lejos que no iba ni Dios –i riu.

Després de visitar els locals novíssims que tenen a Verdum, anem a l’oficina. A la sala de reunions hi ha un pòster gegant de l’actor Carles Flavià, en banyador, prenent el sol a la platja. Amb el Flavià eren amics de tota la vida: van estudiar a la mateixa escola i es van fer junts capellans. Recorda com anaven a la sala Zeleste –l’actual Razzmatazz– a buscar joves amb problemes i, per què no, passar-s’ho bé escoltant música. Allà van conèixer el Pepe Rubianes. “Amb ell tot això que fem a la fundació va agafar fama”, diu. Cada vegada, però, se’l nota més impacient i, quan s’acomiada, ens diu: “Vinga, anem a fer les fotos, que vull fer spinning al gimnàs i se’m fa tard”. L’església que ha construït ell és tan lluny i tan a prop com Nou Barris.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article