“La història està feta de revolucions. La democràcia és un frau si només es basa en eleccions periòdiques”

Mar Barberà Heras  @mbarberaheras 

“Vaig pensar que havia d’escriure sobre l’aire, perquè allà hi és tot, com quan mires una ciutat”, explica l’escriptora i activista índia Arundhati Roy en arribar a Barcelona. L’aire de la ciutat, però, fa dies que està carregat. Aquest dilluns, coincidint amb el Dia Mundial de la No Violència, i quan paradoxalment els cops de porra encara floten en l’ambient, Roy arriba a la ciutat per presentar la seva novel·la ‘El ministeri de la felicitat suprema’ (Anagrama, 2017).

L’escriptora ha encetat el cicle Revolució o ressistència? del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), mentre Catalunya encara es desperta en estat de xoc i l’afonia de la periodista Natza Farré –“Ahir vaig haver de cridar”, confessa–, obre el diàleg en una estança gran i àmplia on les cadires buides es poden comptar amb els dit d’una mà.

Després del seu llibre debut, El déu de les petites coses, que va vendre vuit milions d'exemplars, ha dedicat els últims vint anys a “passejar per l’Índia” perquè, tal i com assegura, no pot només passejar i veure persones sense imaginar tota la història que hi ha darrere d’elles. Ara arriba amb una segona novel·la, la protagonista de la qual és l’Anjum, una dona transgènere que va néixer amb tots dos sexes.

A través d’aquest personatge l’autora, que s’ha destacat per la seva lluita pacifista i anticapitalista, recorre diverses fronteres del seu país, marcat per les diferències socials i l’estricta societat de castes. “El sistema de castes és el que fa funcionar l’Índia, que ha institucionalitzat la injustícia. Els intel·lectuals eviten parlar-ne”, assevera. Per això, quan Farré li esmenta la brutalitat policial contra els votants durant l’1-O, Roy no pot fer més que condemnar la violència, però prefereix no valorar el context polític perquè no acostuma a opinar sobre “temes que no coneix prou bé”. Tot i així, sí que defensa energèticament els valors democràtics.

“El sistema de castes és el que fa funcionar l'Índia, que ha institucionalitzat la injustícia. Els intel·lectuals eviten parlar-ne”

–Necessitem moltes formes de resistència, no només una –diu Roy, que sembla que divaga més que respondre amb concisió–. La literatura és una manera de resistència. El nou liberalisme ha estat, d’alguna manera, una nova revolució. La violència més gran de l’Índia és la misèria.

Quan Farré li demana pel moviment del 15-M i per les mobilitzacions a favor dels drets humans, Roy assegura que, de vegades, la desobedència és l’única alternativa. “La historia està feta de revolucions i contrarevolucions. La democràcia és un frau si només es basa en eleccions periòdiques. No pot ser que l’únic element democràtic sigui aquest. Això seria molt destructiu”, reflexiona.

L’activista, que “creu en la militància de l’art”, reitera, però, la seva antipatia per Mohandas Gandhi. “A les cases dels polítics hi ha fotos de Gandhi; a les cases de la gent, no”. L’activista, que s’ha llegit l’obra completa del famós pensador i polític indi “amb molta cura”, assegura que Gandhi, al capdavall, donava suport al sistema de castes i que es referia als africans negres com a “salvatges”.

La història que Roy narra en la seva novel·la se situa en el conflicte del Caixmir del 1990, on 70.000 persones van ser assassinades, però afirma que no hi va pensar massa, en el context històric. Tot i així, assenyala: “En llocs com el Caixmir, els vius són persones mortes que fingeixen”, -com diu Musa, un dels personatges del llibre-, “i els morts són els que estan realment vius, els que encara viuen entre la gent”. “En el cementiri on viu Anjum hi ha aquesta sensació de frontera porosa entre moltes coses, i la gent va i ve. Al món occidental, en canvi, em sembla que la mort és més determinant”, especula l’escriptora.

De fet, reconeix que, quan escrivia el llibre, pensava en escriure “sobre l’aire” i que no fos senzill resumir en una sola paraula la història que hi narrava. “Penso que s’ha reduït molt el rol de l’escriptor. La novel·la és un mitjà fantàstic que s’ha domesticat massa i jo volia convidar el lector a pensar”, reafirma. Roy, que aquesta tarda a la conferència du un sari groc i gesticula amb amabilitat, explica que volia “que el personatge més petit tingués una història”.

–Volia escriure un llibre en el qual la història fos com els carrers d’una gran ciutat. Mentre caminava, vaig tractar de no passar per davant de ningú. A Delhi hi ha una plaça amb un rellotge on tothom hi va, on tots els bojos hi seuen. Vaig dedicar molt temps a estar-m’hi en aquell indret. M’asseia a fumar un cigarret i preguntava l’hora.

“Les xifres d’infanticidi a l’Índia són altíssimes. En aquest context, les dones són les més desprotegides”

És justament allà on sorgeix la història d’un dels personatges de la novel·la, basada en fets reals. Una tarda, mentre tots vagarejaven per aquella plaça de Delhi, explica Roy que es van trobar un nadó. “Ningú sabia de qui era. No vam saber què fer-ne, amb aquell nadó. Com pot ser que no sapiguem reaccionar davant d’aquestes situacions? Al final, se’l va endur la policia”, recorda.

“De fet, aquest llibre és un trenca-closques molt ben fet”, diu Farré, que segueix forçant la veu per mantenir el diàleg. En el torn de preguntes, els assistents li demanen a l’escriptora pel paper de la dona a l’Índia. “L’Índia és un país que viu en diferents segles al mateix temps. Les xifres d’infanticidi són altíssimes i moltes dones prefereixen donar de menjar als nens abans que a les nenes. Però, alhora, la meitat de l’exèrcit d’alliberament està format per dones. Està clar que, en aquest context, elles són les més desprotegides”, assenyala. La resposta de Roy glaça el cor perquè recorda massa al que ocorre en moltes altres parts del món.