Georgina Oliva dirigeix des de principis de setembre la Direcció General de la Infància i l’Adolescència (DGAIA). Substitueix així a Ricard Calvo, que va dimitir a l’agost per la polèmica per les presumptes adjudicacions a ‘empreses amigues’. La nova directora general, que és llicenciada en sociologia i fins ara coordinava el model integral de l’atenció a la infància a Barcelona, haurà d’afrontar una revisió completa del sistema d’atenció a la infància que la mateixa consellera Dolors Bassa reconeix que està saturat. Com a resposta, Oliva aposta pel diàleg amb les entitats i per un abordatge que aplegui també altres conselleries.
Bassa ha afirmat que el sistema d’atenció a la infància està “saturat”. Això es tradueix en centres d’acollida sobreocupats i en situacions, en alguns casos, de violència. Per això, ara, la conselleria ha anunciat un pla de xoc que ha de replantejar el model de CRAE. Aquesta és una necessitat que els educadors reclamen des de feia molt de temps. Com es concreta?
Primer, vam analitzar les necessitats al territori tenint en compte el nombre d’infants tutelats i el nombre de recursos que hi havia d’atenció primària o especialitzada al territori i, després, vam fer una planificació bé d’obertura, bé de reestructuració dels CRAE. Després, vam fer una anàlisi del personal que ens faltava per atendre aquestes necessitats. Ens vam adonar que calia obrir nous centres i reconvertir-ne alguns dels que ja hi havia per fer-los més acollidors. El canvi consisteix en fer llars convivencials de 10-12 places com a màxim. El fet de reduir places fa que l’atenció cap a aquests infants i joves sigui més personalitzada i ajudi el seu benestar. A més, tal com passa ara, hi ha educadors les 24 hores repartits en quatre torns: matí, tarda, nit i cap de setmana.
Alguns experts també alerten que el fet que els infants vagin canviant de referent durant el dia pot afectar el seu desenvolupament personal.
De referent no se’ls canvia, perquè cada infant té un tutor. És amb ell qui estableix el vincle més fort, qui treballa el projecte d’intervenció amb el menor quan ja és adolescent, a qui l’infant sempre acudeix quan passa alguna cosa. A més, una cosa és que intentem que el CRAE s’ajusti el màxim possible a una llar i l’altra és que ens tapem els ulls i diguem que és una casa. No és ben bé així. I, malgrat tot, els menors saben que sempre els lleva la Maria, que tornen de l’institut al migdia i el Josep els posarà el plat a taula i qui els explicarà el conte de bona nit serà la Lourdes. I això sí que els dona estabilitat.
“Tenim unes normes d'inspecció i seguretat que constrenyen i dificulten poder fomentar encara més aquesta autonomia”
Amb la remodelació de centres heu tingut en compte modificar també les rutines? Els educadors constaten que implicar els menors en les tasques d’una llar també els educa.
Això sempre es té en compte, però depèn del projecte educatiu de cada centre. He estat nou anys referent de centres a Barcelona i us puc garantir que hi ha centres que tenen projectes de foment de l’autonomia brutals. I no a partir dels 16 anys, sinó a partir dels cinc, els set i els vuit anys. Sí que és cert, però, que tenim unes normes que constrenyen i dificulten poder fomentar encara més aquesta autonomia. Els menors poden posar rentadores? Sí. Poden usar sales de bugaderia? No. Aquesta és una contradicció que intentem salvar perquè no podem canviar les lleis d’inspecció. És un tema interessant a debatre, però que necessita un replantejament global.
Per ajudar el menor, també cal conèixer la seva situació familiar i poder-hi intervenir. El pla de xoc contempla que els educadors hi intervinguin més que ara?
Els educadors de centres estan en centres. Tot i així, hi ha projectes molt interessants de relació amb la família. L’educador pot rebre la família en sales de visita, especialment en centres d’acolliment, on xerrar i, si cal, incorporar el menor a la conversa. També existeix el projecte de Casa d’Infants, on les famílies s’hi estan a casa i són els educadors els que l’acompanyen a fer els àpats o els deures, entre d’altres tasques. En aquest cas sí que hi ha un treball d’habilitats parentals in situ. També existeixen, dins la xarxa d’atenció als menors, els educadors d’EAIA, que fan feina a domicili o intervenció a les dependències de l’EAIA o de la DGAIA amb la família.
Però no creu que aquesta estructura educativa també s’hauria de revisar?
És un dels reptes, sí. Hem de quadrar molt millor, tal com recollida el projecte Marc de Centres, aquests tres àmbits: el centre, la família i els serveis que hi interactuen. Si un educador treballa amb l’infant, el més lògic seria que aquestes pautes també arribin a la família, sobretot perquè l’objectiu en la majoria dels casos és que l’infant hi torni. A Barcelona hi ha el projecte Jo torno a casa, que funciona molt bé. Quan un adolescent està en fase de desinternament, s’incorpora un equip extern format per una educadora familiar i una terapeuta familiar, que acompanyen en aquest procés durant un any i preparen el menor, però també la família. Aquestes experiències s’haurien de generalitzar.
“Hi ha coses que funcionen i n'hi ha de millorables. Amb el què tenim ho podem fer millor si reorganitzem una mica les peces del trenca-closques”
I es té previst fer-ho des de la DGAIA?
Nosaltres volem fer-ho. El fet d’integrar personal a través del nou contracte o programa també va cap aquí. Però sí que és cert que s’hauria de reajustar i repensar una mica el model, que és una assignatura pendent que té la DGAIA. Hi ha coses que funcionen i hi ha coses que podrien ser millorables. Amb el què tenim ho podem fer millor si reorganitzem una mica les peces del trenca-closques? Doncs som-hi, fem-ho.
Però també calen més recursos. S’ha fet una inversió econòmica extra?
Sí, extraordinària. Per exemple, fa un any vam engegar 80 places d’IPI, és a dir, d’itineraris personalitzats, i al novembre en posem en funcionament 80 més. Per tant, de cop i volta, hem creat 160 places més. També hem obert places de CRAE en el marc d’aquest pla de xoc i, durant el juliol i l’agost, hem posat en funcionament cent places d’atenció immediata davant l’arribada continuada de menors, que és superior en nombre que anys enrere.
En aquesta reestructuració del model en què es vol que els centres siguin unitats convivencials, de quina manera s’integren els que són de gestió privada o concertada? Es poden eixamplar les diferències entre els centres públics i els privats?
S’ha fet una anàlisi de com els centres que tinguessin més de 30 places es podrien separar, tan si eren públics com si eren concertats. El que interessa no és tant la titularitat de l’equipament com garantir el benestar dels infants. En el cas dels centres públics, ja estem en fase de reduir les places. Ho negociem amb els sindicats perquè en alguns casos significa que haurem de reubicar professionals. Pel que fa als concertats, ho hem parlat amb les entitats i fundacions. És un projecte compartit per tot el sector. I, si em permets fer una puntualització, no m’agradaria fer distincions entre els centres de titularitat pública i els de privada-concertada, perquè la inspecció és per a tots igual.
“Hem fet una inversió extraordinària, però, malauradament, no n’hi ha hagut prou i ara estem estudiant obrir 50 places més com a mínim”
El pla de xoc facilita, doncs, la inversió també als centres privats o concertats.
Sí, s’haurà de fer una inversió però hem prioritzat posar en funcionament el pla de xoc en aquells centres en què la inversió és mínima, perquè l’entitat la pugui assumir i hi estigui d’acord. Hi ha entitats que, fins i tot abans d’elaborar el pla, ja ens ho havien demanat.
Però aquesta inversió ha estat suficient per atendre les necessitats que hi ha o encara no n’hi ha hagut prou?
Malauradament, no n’hi ha hagut prou i ara estem estudiant obrir 50 places més com a mínim.
Quan CGT va denunciar la saturació dels centres, també va parlar de violència i la consellera no ho va desmentir, ans al contrari. Què està fent la DGAIA per combatre-la?
Pel que fa als centres de titularitat pública, hem tancat amb els sindicats un protocol d’actuació i de prevenció de les agressions. Si cal posar denúncia, s’ha de fer, però també cal entendre per què el menor ha reaccionat així i donar una resposta educativa. No hem d’oblidar que són infants que traiem d’un nucli familiar perquè, potser, allà ja hi havia violència. De cop, els duem a un centre on, puntualment, també n’hi pot haver. Com treballem aquesta revictimització? Per exemple, hem estat formant els nostres educadors i estem elaborant la guia per a la implementació del protocol marc d’actuació envers els maltractaments. Això no només ho tenim a la DGAIA, sinó que és un treball conjunt amb Ensenyament i Salut. També hem creat la figura del delegat de protecció del menor. És una figura dins l’equip educatiu que rep formació per gestionar casos de violència i maltractament. Hi ha un o dos educadors a cada centre, als quals s’hi poden adreçar els seus companys professionals, els infants o la família.
Ha assenyalat en alguna ocasió que hi ha un gran nombre de centres amb adolescents. La major part són nouvinguts?
Sí, des de fa uns anys estem notant que els menors que ens arriben als centres de protecció ja no són de sis a set anys com anys enrere sinó que són ja de 12, 13 o 14 anys. Això té a veure amb diversos factors: el demogràfic, la campanya centrada en el 0-6 i després l’arribada dels menors no acompanyats que majoritàriament són adolescents, el gruix dels quals és entre els 15 i els 16 anys.
Quants menors no acompanyats arriben al mes?
Al juliol van arribar-ne 147, a l’agost 146. Fa sis mesos la mitjana d’arribada era de 80 i fa un any enrere era de 35. L’increment és evident. Aquest estiu ja hem superat l’arribada de menors de tot el 2016, i tot indica que això no anirà a la baixa en les pròximes setmanes i mesos. Per tant, estem en una mitjana de 150 infants al mes. Per això, hem hagut d’obrir aquestes cent places d’emergència, perquè es troben en situació de desemparament. Són menors que o venen a Catalunya com a destí o passen per Catalunya perquè el seu destí és més al nord o retornen de més al nord després d’un projecte migratori “fallit”. Els hem d’atendre. És una qüestió de país. Però supera en escreix el sistema de protecció i, per aquest motiu, necessitem la complicitat de Justícia, Interior, Exteriors, Serveis Socials, Salut, Ensenyament...
“Al juliol van arribar 147 menors migrants no acompanyats, a l’agost 146. Aquest estiu ja hem superat l’arribada de menors de tot el 2016”
Cal entendre, doncs, que la DGAIA planteja una acció conjunta.
Sí, estem tramitant un acord de govern per crear una taula integral amb presència de totes les conselleries, però també amb la col·laboració dels ens locals, sobretot amb l’Ajuntament de Barcelona, perquè és el municipi on més menors arriben. També hi inclourem, és clar, la Federació Catalana de Municipis, l’Associació de Municipis de Catalunya o la Taula del Tercer Sector, entre d’altres.
A Barcelona preocupa com ajudar els nens que viuen al carrer i que, malauradament, són drogodependents. En quin estat es troba l’obertura del centre diürn?
Els educadors de l’Ajuntament de Barcelona i els del Consorci de Serveis Socials estan fent una molt bona feina, també als centres d’acollida. No hi ha hagut conflictes veïnals aquesta entrada de curs. En breu obrirem el centre diürn per atendre aquests adolescents, a finals de la tardor possiblement.
Aquests adolescents tenen més problemes per ser acollits. Potser no ho aconseguiran mai o ni ho busquen. Existeix algun pla de mentoria similar al que s’ofereix als refugiats?
Sí. De fet, els itineraris personalitzats s’han creat una mica amb la idea d’aquesta de la mentoria. És un recurs pensat per menors molt refractaris als recursos tradicionals del sistema de protecció, és a dir, que no volen estar en un CRAE, però que han de ser acompanyats. Se’ls ofereix aleshores o un recurs residencial o poden tenir el seu propi pis o un de compartit. També tenen a disposició altres recursos, com assessorament jurídic per tramitar els permisos de residència, ajut per al coneixement de la llengua catalana o serveis d’inserció laboral. Es tracta d’encaixar el seu sistema de valors amb el nostre i això requereix de la implicació de tots plegats.
“Defensaré els procediments administratius, com crec que feia Ricard Calvo. La Direcció General no participa mai en cap procés d’adjudicació, ho fan els tècnics”
De quina manera el Govern està promovent l’acolliment?
Fa dos o tres diumenges estàvem al Tibidabo repartint díptics i explicant a les famílies què vol dir ser família acollidora per poder incrementar-ne el nombre. Realment en necessitem. Des que s’ha engegat la campanya déu n’hi do l’increment que hi ha hagut de sol·licituds d’informació. Tot i així, molta gent encara ho desconeix i ho associa amb l’adopció, que no té res a veure.
Vostè ve a ocupar el càrrec que fins a l’estiu ostentava Ricard Calvo, que va dimitir arran de la polèmica per unes presumptes adjudicacions a empreses amigues. Què farà per recuperar la confiança de la institució?
Faré el que crec que el Ricard ja feia i que qualsevol director general ha de fer, que és defensar els procediments administratius. La direcció general no participa mai en cap procés d’adjudicació, ho fan els tècnics de la casa. Això s’ha de dir. Dit això, és clar, atendré tantes vegades com faci falta les entitats, els mitjans públics i les persones que tenen dubtes per resoldre’ls.
A més de les presumptes adjudicacions a empreses amigues, un reportatge de Mèdia.cat va destapar que algunes fundacions podrien estar inflant els lloguers de centres i pisos tutelats per sobre del preu de mercat. En quin estat es troba la investigació?
Aquesta investigació es troba a l’oficina antifrau i al Protectorat de Fundacions, que és un òrgan adscrit al Departament de Justícia que vetlla perquè els principis fundacionals d’una entitat s’ajustin a la seva acció. Està en curs, s’està estudiant i és independent de l’acció de la DGAIA. Per tant, no puc assegurar quan resoldran.
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari