“No tots som capaços d’estimar un nen que sabem que després marxarà”

Agnès Russiñol Directora de l’Institut Català de l’Acolliment i de l’Adopció

Amb només 35 anys, Agnès Russiñol està al capdavant de l’Institut Català de l‘Acolliment i l’Adopció (ICAA), una institució amb una sensibilitat especial dins de l'administració que té cura de prop de 7.000 infants. Conscient dels maldecaps que suposa, Russiñol n'assenyala virtuts, però també defectes. “La majoria de famílies s’atreveixen amb nens molt petits, però partir dels sis anys ja se’ls considera grans! És preocupant, perquè des del mateix sistema de protecció hem pervertit l'essència d'aquesta infància”, confessa.

Per això, la directora és molt ferma a l'hora d'explicar què n'espera el sistema de protecció de les famílies acollidores, que hauran d'augmentar força si es vol acompanyar els menors tutelats més enllà dels centres residencials. “Cal tenir clar què és l'acolliment, perquè no tots som capaços d'estimar un nen que després marxarà”, assegura. La clau, per a Russiñol, és “escoltar molt més els menors”.

Catalunya està a la cua en acollida respecte altres països europeus. Segons un estudi de l’Observatori de la Infància, aquí s’acull el 13% de menors tutelats, una xifra cinc vegades més baixa que la del Regne Unit o Suècia. S’està fent una aposta per l’acollida?    

Sí, s'està fent. És delicat traslladar les polítiques que funcionen en un país determinat i implementar-les en un altre, perquè hi ha una sèrie de condicionants de l'entorn que ho demostren. Hi han molts condicionants que fan que l'acolliment sigui una mesura de protecció que pugui funcionar en alguns d'aquests països i aquí no. Els mediterranis tenim una concepció de la propietat molt gran, que segurament no tenen els nòrdics. La cultura de l'acolliment en països com Anglaterra està molt més arrelada que aquí, que generalment s’aposta per adoptar infants. Els catalans som molt solidaris, molt generosos, el teixit associatiu que té Catalunya hi ha molt pocs països que el tinguin. Però una cosa és ser solidari i participatiu en un moviment social o en una associació, i l'altra és posar-se a casa 24 hores un infant i cuidar-lo com un fill sense que ho sigui, sabent que en qualsevol moment el millor que li pot passar al nen és que torni a casa amb els seus pares biològics. Tot i així, no deixem de mirar els altres països per saber què estan fent i què els funciona.

Quines mesures esteu portant a terme per potenciar l’acollida?

Hem definit que l'etapa de zero a sis anys ha de ser prioritària, on el sistema de protecció protegeixi els infants en un entorn familiar. Creiem que aquest període d'edat és fonamental per al desenvolupament de qualsevol nen i el valor afegit que aporta el fet de créixer i viure en una família val la pena preservar-ho. No només ho considerem nosaltres, la Convenció dels drets dels infants o la Llei 14/2010, de Drets i Oportunitats de la infància, situen l'acolliment familiar en un pla preferent respecte les altres mesures de protecció, que seria l'acolliment en centres. A Catalunya, hi ha cent infants d’aquesta franja d’edat susceptibles d'estar en acolliment familiar i si no hi van és perquè no hi ha prou famílies.

I què passa amb els infants a partir dels sis anys?

És injust, però és cert, que la majoria de famílies s’atreveixen amb nens més petits. A partir dels sis anys ja se’ls considera grans. És preocupant, perquè des del mateix sistema de protecció hem pervertit l'essència de la mateixa infància.

“A partir dels sis anys ja es considera els infants massa grans per a l’acollida! Des del mateix sistema de protecció hem pervertit l'essència d’aquesta infància”

Què pot fer tirar enrere a l’hora d’acollir?

No tothom està en el moment adequat per fer un acolliment. Has de tenir un temps per dedicar-li. Hem de tenir en compte que són infants que venen amb unes motxilles emocionals molt grans. Per aquest motiu, el més important és que tothom sàpiga què és l'acolliment perquè si ho saben ho podran valorar. Volem cuidar molt les famílies que ja tenim. Al cap i a la fi, la millor eina és que les famílies facin de prescriptores de l'acollida i ja hem notat que funciona.

De quina manera presteu atenció a les famílies d’acollida?

Amb el pla estratègic que hem ideat hem volgut fer protagonistes a les famílies i hem dissenyat un pla de suport. A banda, hem afegit un complement econòmic de 60 euros a la prestació bàsica i hem millorat altres prestacions per a famílies que acullen infants amb necessitats especials. Paral·lelament, hem lligat acords amb diferents departaments per poder discriminar de manera positiva aquestes famílies, per exemple, amb les taxes i preus públics d’Ensenyament, entre altres. Intentem equipar a tot arreu on podem la família d'acollida amb la monoparental o la nombrosa.

Es té en compte la zona geogràfica a l’hora de trobar famílies d’acollida?

Hem fet acords amb vuit municipis que són prioritaris per aconseguir famílies d'acollida. Hem mirat d'on son aquests 100 nens de zero a sis anys. Per tant, de quina zona seria millor que tinguessin la família d'acollida, així no hi hauria tants transits entre família biològica i acollidora. Es reparteixen dins d'aquests vuit municipis prioritaris: Mataró, Santa Coloma de Gramenet, Barcelona, Badalona, Hospitalet, Cornellà, Sant Boi, Sant Vicenç dels Horts.

Quants infants hi ha dins el sistema de protecció?

Aproximadament, hi ha uns 7.000 infants. En concret, n’hi ha 2.434 en família extensa, 929 en família aliena, 3.024 en centres residencials i 412 en l’etapa preadoptiva.

Quins criteris segueix l’EAIA per valorar les visites amb la família d’origen?

Es fixen amb les possibilitats de retorn i si cal fomentar el vincle amb la família biològica. El motiu de desemparament també determina el ritme de visites -per exemple, si es tracta d’un acolliment preadoptiu probablement no hi haurà visites-. Amb supervisió o sense. Aquest fet pot dificultar trobar famílies, perquè no totes tenen disponibilitat per portar els infants a les visites setmanals. Cal tenir en compte que la prioritat sempre és el nen.

“A Catalunya hi ha 100 infants susceptibles d’estar en acolliment familiar i si no hi van és perquè no hi ha prou famílies”

I com viuen aquests infants les visites amb la seva família biològica?

A vegades hi ha nens més grans que tenen una bona relació amb la seva família d'origen i tenen un conflicte de lleialtats important quan passen a una altra família. Quan això passa, els infants estan un temps en un centre per intentar que aquest pas de família a família no sigui tan traumàtic.

Durant aquest procés dona prou veu als infants? Se'ls demana obertament què és el que més els convé?      

Evidentment, per valorar quin és l’interès superior de l’infant o adolescent és imprescindible haver-lo escoltat. L’equip tècnic ha de recollir en l’informe que elabora la opinió de l’infant o adolescent pel que fa al seu dret de relació. Curiosament, quan li preguntes a un nen amb qui vol estar, ell sempre et dirà que vol estar amb la seva família. Vaig conèixer el cas d'un nen que ens deia que la seva mare era alcohòlica i que ja s'estava recuperant i ell volia tornar amb la seva mare. Després els professionals ens van dir que la mare del nen no s'estava recuperant, simplement, no havia begut un dia. I el nen és evident que havia passat un calvari. No hi ha cap nen que no vulgui estar amb els seus pares.

En funció de quins elements es pot modificar el règim de visites establert?

El règim de visites establert es pot modificar en base a molts elements. En aquesta modificació es tindrà en compte el desig manifestat per l’infant o adolescent. També es tindran en compte les observacions dels professionals, la de les famílies d’acolliment que acompanyen l’infant en el dia a dia i dels professionals terapèutics.

Quin podria ser un criteri d’ampliació de visites?

Uns criteris d’ampliació de visites serien, entre d’altres, la valoració positiva de l’impacte emocional i psicològic de les visites en el nen, la resposta favorable dels pares, l’opinió de l’infant.

I, per contra, quin podria ser un criteri de reducció de visites?

Per exemple, la valoració negativa de l’impacte emocional i psicològic de les sortides que li causen perjudicis, resposta negativa dels pares o incompareixença dels pares a les visites, entre d’altres.

La directora de l'Institut Català de l'Acolliment i l'Adopció, durant un moment de l'entrevista | Judit Domènech

Com ha de ser una família d'acollida? Hi ha alguna limitació?

No, no n'hi ha cap. Ni d'edat ni de característiques. Només hi ha una cosa molt important que és la més difícil de totes: tenir clar què és un acolliment. La família d'acollida ha de saber i tenir molt clar que la seva feina és fer un acompanyament al nen perquè pugui tornar amb la seva família. Això és el que més costa. Perquè no tots som capaços d'estimar un nen que sabem que després marxarà.

Quant temps dura el procés d’idoneïtat de la família?

La durada del procés d'acolliment el considerem suficient i necessari. Si algun s'ha allargat més de sis mesos, no hauria d'haver passat. Mai es pot fer per sota dels quatre mesos.

Quines mesures es despleguen en l'entorn escolar per prestar atenció a aquests infants?

Vam elaborar fa un temps una guia explicant què era l'acolliment i què era l'adopció. Aquesta guia l'està revisant el Departament d'Ensenyament i el nostre objectiu, quan estigui revisada, és poder explicar-ho a tots els directors dels centres. Estem pendents de fer-ho. Al final, tot radica sobre el mateix fet: el desconeixement que hi ha sobre l’acolliment. Ara bé, Ensenyament, quan treballa l'escola inclusiva, intenta no posar barrets als nens que té a l'aula, sinó intentar adaptar el ritme de treball a tots els infants.

“Hem fet acords amb vuit municipis prioritaris per aconseguir famílies d'acollida”

L’adopció, en canvi, és una mesura més arrelada a la societat. Com han evolucionat les xifres d’aquesta adopció?

Fa quinze anys va haver-hi un boom de l'adopció internacional i, probablement, a causa d'aquest boom, la societat catalana va conèixer l'adopció molt de prop. A nivell nacional, abans hi havien 200 nens que no tenien cap possibilitat de retornar amb els seus pares, ara en tenim 80. Probablement, es va fer poca incidència en la necessitat de l'acolliment familiar.

I l’adopció internacional s'ha promogut?

L'adopció internacional hauria de ser l'última opció per a un infant perquè l'ordre és: no desemparament, acolliment en família extensa, acolliment en família aliena, adopció nacional i, finalment, adopció internacional.

Quantes famílies catalanes estan interessades en adoptar infants d’aquí?

Des del 2011 fins a dia d'avui són 900 les famílies que van presentar una sol·licitud. L'any 2011 es va fer una suspensió transitòria, és a dir, es va decidir que les famílies podien presentar la sol·licitud, es posaven a la cua, però no es valoraven perquè n'hi havia moltes. Els propers anys esperem molt de moviment. El sistema segueix congestionat, però ara ja estem valorant les primeres peticions que van entrar al 2011. En els cas dels infants amb discapacitat o problemes de salut, en canvi, hi ha una via d'adopció diferent a la genèrica. I en aquesta via d'adopció no hi ha llista d'espera. 

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Fran Barcelona
1.
Recientemente he asistido a una reunión informativa en ICAA , en Barcelona, sobre el acogimiento familiar .
La pedagoga que tenía la charla nos explicó los tipos de acogimientos y se entretuvo sobre cómo rellenar el formulario para la solicitud. Seguía paso a paso un documento guía con los puntos a tratar que nos pasó precedentemente.

Al formularle alguna pregunta sobre el acogimiento, que no estuviera estrictamente relacionada con el documento guía, se mostró algo irritada ya que se le movía un poco del guión preparado.

Parecía una clase de primaria. Me sentí tratado cómo un niño y al mismo tiempo cómo si nos estuvieran haciendo un favor o cómo si aquello fuera un concurso para ganar un premio ( el acogimiento del niño) y que para eso tendríamos que pasar varias pruebas para demostrar estar a la altura...

Se nos reiteró que el acogimiento es, en todo caso, limitado. Que a los niños acogidos hay que cuidarles como si fueran tus propios hijos pero nada de apego ya que el objetivo es que vuelvan con su familia de origen.

Ese punto me ha generado algo de confusión. Un pedagogo debería poder explicar mejor algo así, quizás.
Recuerdo que alguien preguntó en la reunion: " si al niño se le quita de su familia de origen, él no lo vive como un abandono? Y si finalmente crea un vinculo con otra familia, la de acogida, y por fin llega a confiar en alguien, al separarse de ellos, para volver a su familia de origen, no sufre otra ruptura? Qué pasa con ese nuevo vínculo y la relación de esos 2-3-5 años vividos con ellos?

El documental "Desemparats" de Montse Armengou, Ricard Belis i Albert Elfa, recoge algunos testimonios de padres que han perdido la custodia de sus niños, de niños que han sido arrancado de los brazos de sus padres para ir a centros de menores donde han vivido autenticas pesadillas...
Y al parecer, desafortunadamente, no son casos aislados...
Estoy seguro de que muchos centros funcionan de maravilla y cuidan muy bien a los menores.
No dudo de que se haga una estupenda labor para protegerles y que en la mayoría de los casos, se evalúen muy bien las condiciones familiares antes de quitar la custodia de los hijos a sus padres.
Pero es sorprendente que, según relatan en el documental, los centros reciban ayudas de 4000€/mes por cada niño.
4000€!!!!!
No se podrían utilizar estas ayudas en la propia familia de origen?
¿Y si hay dinero destinado a los menores, por qué razón, las familias acogedora reciben una ayuda de 400€/mes para mantener a los niños acogidos y cubrir todos sus gastos?
No sería más util destinar este dinero a la educación y el desarrollo de los niños con terapias psicológicas, actividades, asistencia a los menores en las propias familias acogedoras?

Porqué en un centro que hospeda a varios niños, los gastos por cada niño son superiores a los que soporta una familia que acoge a un solo niño?

Porqué las practicas burocráticas para la evaluación de las familias acogedoras son tan lentas y se mantiene al niño en el centro por largas temporadas, cuándo sería mejor para el que tuviera el apoyo y el cariño de una familia, cuanto antes?
No será que hay que justificar la presencia de tantos técnicos y asistentes sociales en las administraciones?
Cuanta gente trabaja sobre cada caso, cuanto dinero cuesta cada niño a la administración. Son estos gastos y estos trabajadores realmente necesarios o hay intereses económicos y se lucra sobre la infancia?

De estos temas se debería poder hablar en una charla informativa.
Las familias que voluntaria y generosamente, dan su propia disponibilidad al acogimiento tendrían que ser informadas sobre el porque se necesita su ayuda, de que tipo de situaciones vienen estos niños, cómo funciona el proceso de alejamiento del niño de su familia y qué tipo de labor hace la asistencia social.

Rellenar un formulario no es tan complicado, no supone una gran preparación, si te equivocas, puedes tachar y volver a escribir.
Con el acogimiento de un niño, no te puedes equivocar.
  • 0
  • 0

Comenta aquest article