“L’agenda social ha d’estar a primera línia, no pot dependre del context polític”

Sònia Fuertes | Presidenta de l'ECAS


“Podem entendre els contextos, però les polítiques socials no poden estar subjectes a l'arbitri de la política”, rebla amb força. La Sònia Fuertes és inquieta. De seguida saluda i comença a explicar-se. Tant hi fa si som a l'escala de l'edifici on té la seu Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS), si baixem amb l'ascensor o si batallem a Via Laietana per fer una fotografia enmig del trànsit de cotxes i turistes. La nova presidenta de l'ECAS, que va estudiar filosofia i ha dedicat la seva tasca a la inserció a les presons, va ser escollida a l'octubre en plena voràgine política i no deixa de raonar sobre les implicacions que el context ha tingut en els col·lectius més vulnerables.

“Els deu milions de subvencions que semblava que no arribaven han estat un principi de realitat. El primer neguit de les entitats, els darrers mesos, ha estat constatar que les nostres actuacions depenen de les subvencions i això s'hauria de revisar”, reconeix. Per això, Fuertes admet que cal un canvi de paradigma en la classe política i la societat. “Cal deixar de considerar l'acció social com una despesa i considerar-la una inversió”, argumenta, i recorda que la pobresa només es combat amb talent, imaginació, vocació i ètica. 

Els darrers anys el concepte de pobresa s'ha anat ampliant i, potser, és moment de redefinir què entenem per pobresa.

La pobresa és un concepte que cal definir en funció de la societat en què es dona. No és el mateix parlar de la pobresa aquí que en altres països. De vegades, les menys, alguns fan un discurs molt frívol que diu que aquí no hi ha tanta pobresa, però de persones pobres n'hi ha a totes bandes. Per això és important quantificar-la amb les rendes, els índexs d'educació, l'habitatge, les condicions de vida, l'ocupació o indicadors com l'AROPE. I, tanmateix, encara tenim el repte de trobar índex més qualitatius per mesurar, per exemple, la feminització de la pobresa, que queda poc reflectida amb les mesures que fem servir.

“Si diem que estem en una situació d'emergència, les mesures que prenguem han de ser aplicades amb determinació. Fa mesos que estem aturats”

I això, evidentment, té un impacte directe en la salut mental...

És clar! No és el mateix quan una persona es troba en una situació de certa estabilitat, perquè té les necessitats bàsiques més o menys cobertes, perquè té un habitatge en condicions, una feina que li permet viure prou bé, que quan no ho té. En un context de crisi és lògic que augmentin l'ansietat i la depressió. Si no comprens i integres aquestes necessitats vitals, no pots treballar un programa d'inserció laboral o d'acció comunitària. Al final, els indicadors només reflecteixen una situació de patiment de moltes persones.

Des de les entitats vau presentar al Parlament 275 mesures. Com valoreu la seva aplicació? Moltes polítiques, que es van considerar d'emergència, han quedat a l'aire o aturades.

Crec que la darrera reunió de la comissió de seguiment va ser al març o a l'abril. Vam fer una valoració de les dues reunions, però sobretot en sortir de la darrera vam dir que faltava una mà unificadora. Cada conselleria donava compte de les mesures que l'afectaven, però això no garanteix una coherència interna. I, després, moltes mesures que es deia que estaven en execució depenien d'un estudi que no s'havia fet i, per tant, la mesura no s'estava aplicant. També hi havia les que estaven en procés, però moltes vegades quedava poc clar en quin punt es trobava i qui ho liderava. Si diem que estem en una situació d'emergència, les mesures que prenguem han de ser aplicades amb determinació, i les has de dotar de recursos, que no sempre vol dir que contractis molta gent, sinó que hi assignis un lideratge i les acompanyis. I tot això va ser abans de l'estiu! Després ja no vam tenir cap més reunió. Nosaltres, com a ECAS, podem entendre els contextos, els hem d'entendre, però pensem que les polítiques socials no poden estar subjectes a l'arbitri de la política. Passi el que passi, la lluita contra la pobresa, la desigualtat i per la cohesió social han d'estar a primera línia de l'agenda política. Fa mesos que estem aturats.

Com afronteu, a partir d'ara, la vostra tasca perquè s'apliquin aquestes mesures?

D'entrada, hem de vetllar perquè l'agenda social no quedi relegada a un segon pla. Sigui quin sigui el context, continuarem defensant que l'atenció a les persones ha de tenir una continuïtat i un seguiment. Cal poder desenvolupar i avaluar les polítiques socials des d'una posició d'igual a igual, i no de submissió. L'objectiu d'ECAS és treballar no només amb els col·lectius més vulnerables, sinó tractar la pobresa i les desigualtats des d'un prisma més ampli. Això, els darrers mesos, ha resultat difícil que aparegués als mitjans de comunicació. Ha passat desapercebut. Com a entitat hem reaccionat ràpidament, tenint en compte que, en tornar de les vacances, ens vam trobar amb una situació política complicada, i que vam renovar la junta directiva. Hem escoltat les entitats, però no ens ha donat prou temps per concretar encara un full de ruta.

“La tasca de les entitats depèn massa de les subvencions. Tampoc podem permetre'ns la colonització empresarial en l'acció social”

Aquests darrers mesos, amb l'aplicació de l'article 155, fins i tot s'ha perjudicat la tasca de les entitats. Els deu milions de subvencions s'han desbloquejat, però encara s'han de rebre. Quins són els neguits de les entitats?

Els deu milions de subvencions que semblava que no arribaven han estat un principi de realitat. El primer neguit de les entitats, els darrers mesos, ha estat constatar que les nostres actuacions depenen de les subvencions i això s'hauria de revisar. Molta de la tasca que fan les entitats hauria d'estar sotmesa a convenis o a una altra relació amb l'Administració, perquè no es vegin perjudicades per la conjuntura. No podem permetre'ns la colonització empresarial en l'àmbit de l'acció social. Això és una línia vermella. A les entitats, als professionals que hi treballem i a les persones que atenem, al final, ens és igual qui ha de proporcionar els recursos. La qüestió és que arribin, perquè són prioritaris. L'àmbit social no pot ser optatiu. Les polítiques socials són inversions, no despeses. Per això, cal un canvi de concepció.

I més enllà de la manera com s'haurien de gestionar els recursos, què més preocupa les entitats?

Com a ECAS també hem hagut de vetllar perquè es fomenti, en els equips de treball, el diàleg i el debat. Això és important perquè ens trobem en un context polític en què s'ha estat molt legalista, en què s'ha parlat de l'article 155, de la normativa europea, del dret a l'asil a Brussel·les, i per a molta gent que atenem no és gens senzill de comprendre i s'han sentit excloses. Cal poder-los oferir- eines per aprofundir, de la manera més objectiva possible, i això no ha de perjudicar la defensa de la diversitat i la pluralitat. En l'àmbit educatiu, en etapes de formació d'opinió i d'ideologia com ho és l'adolescència, el debat és clau i no sempre ha estat fàcil.

Constateu que hi ha gent que se sent realment exclosa del context polític?

Sí. Les persones nouvingudes, per exemple, que tot just s'estan ubicant i de cop els ha sobrevingut aquest debat. Algunes informacions, fins i tot, els poden generar molta incertesa. També hi ha totes aquelles persones que han perdut la confiança en les seves possibilitats per tirar endavant. Quan no saben ben bé què passarà en el seu entorn i no ho acaben d'entendre, es poden sentir molt afectades. I, després, hi ha persones que simplement no participen d'aquests processos perquè el seu dia a dia ja és prou dur. Si no tens cobert el més bàsic, i cada mes t'has de buscar la vida per pagar determinats rebuts, per alimentar els teus fills... al final els altres temes els vius amb llunyania. I aquest és un problema que no el provoca només el context actual. Has de tenir cobertes unes condicions mínimes de vida per poder parlar de ciutadania activa, de participació en la comunitat, social i política.

“Per poder parlar de ciutadania activa, de participació en la comunitat, has de tenir cobertes unes condicions mínimes de vida”

Aquests mesos s'ha començat a aplicar la Renda Garantida, que hauria de servir justament per garantir aquestes condicions de vida bàsiques. Els seus impulsors han estat crítics i han detectat problemes en la gestió.

Per a nosaltres la Renda Garantida va ser un èxit. Tant els promotors com el Govern van treballar, es van entendre i, sí, es van esmerçar molts recursos per poder-ho fer bé. Ara bé, des del primer moment ja vam veure dificultats en la implementació. Pensem que els sistemes burocràtics no són gaire àgils i ens preocupa el lideratge del SOC. També pensem que hem d'anar cap a una Administració que treballi des de la confiança i no des del control, perquè al final aquests processos van en contra de la persona i poden provocar que la seva inserció laboral no tingui la coherència que hauria de tenir. Fins i tot pot ser que, finalment, la persona tingui por de deixar de percebre l'ajuda si troba una feina. Si la promotora ha denunciat algun problema, nosaltres els hi fem tota la confiança. La Renda Garantida és una altra de les nostres línies vermelles, i encara té molt de camí per recórrer.

Creu que cal un debat en profunditat sobre què significa la Renda Garantida?

Sí, hauríem de fer més debats sobre garantia de renda, rendes bàsiques, futur del treball i models de renda ciutadana. La nostra identitat es construeix, des del segle XIX, amb el treball com a eix vertebrador, però quina serà la realitat del treball d'aquí deu o vint anys? Algunes projeccions de futur ens parlen de la substitució de moltes feines per la robotització i, alhora, tenim sobre la taula la precarització que hem viscut els darrers anys. Tenim sous per sota dels 1.000 euros que no ens permeten arribar a final de mes. Això ho hauríem de debatre i ho hauríem de combatre, perquè repercuteix en els joves i en els treballadors pobres.

I si el treball ja no t'integra socialment, com fer-ho? Se n'ha parlat molt els darrers mesos de fomentar les xarxes comunitàries...

És evident que el treball ja no ens garanteix la promoció social o cultural i tampoc fa que tinguis una bona xarxa d'acompanyament. I, aquí, hauríem de diferenciar entre l'àmbit urbà i l'àmbit rural, que és el gran oblidat i on la pobresa es viu diferent que a les ciutats. En l'àmbit urbà, és evident que ens cal repensar com ens organitzem. Els darrers anys, hem vist fenòmens molt inquietants que cal analitzar en profunditat, com és la compra de grans propietats o els processos de gentrificació. Després, caldrà redefinir l'espai urbà, impulsar xarxes comunitàries que permetin fer participar la ciutadania en el disseny de la ciutat i dels edificis. Ens cal afavorir una altra relació veïnal per fer un ús diferent de les zones comunes. Nosaltres, les entitats, podem intentar promoure-ho, però és evident que l'Administració també hi té un paper fonamental. Bastir xarxes comunitàries no pot dependre només de la ciutadania.

“La Renda Garantida va ser un èxit, però hi ha massa burocràcia. L'Administració ha de treballar des de la confiança, i no des del control”

Promoure alternatives d'habitatge que no desemparin els veïns és una bona manera d'apuntalar la cohesió social, però sovint les entitats i els municipis es troben amb les mans lligades.

És cert que les administracions locals, quan volen impulsar determinades polítiques, es veuen limitades pel marc competencial. I també és veritat que, al final, trobem situacions similars a Barcelona, París, Londres o Berlín. Els problemes de l'habitatge són un símptoma global que té a veure amb les nostres democràcies i que es resumeix en una pregunta molt clara: qui mana aquí? Qui opera en l'habitatge ja no són els representants polítics escollits per la ciutadania, sinó els poders econòmics.

Com combatre-ho, doncs? Què es pot fer per motivar un habitatge diferent?

Les entitats podem treballar visibilitzant aquesta situació, però també formulant propostes. La Xarxa d'Atenció a Persones Sense Llar, que van crear i lideren les entitats a Barcelona, és un exemple de bona pràctica, on es debat de situacions concretes i de model. També es pot canviar la cultura dels grans tenidors d'habitatges. Això és difícil, però de vegades pots cercar complicitats i que ells entenguin que hi ha coses que no s'haurien de permetre. Ara, per exemple, s'està segregant a l'hora d'escollir el llogater, perquè ja no només es fa una selecció per poder adquisitiu, sinó que el propietari vol triar fins i tot el perfil. I, a més, pot fer-ho. Per resoldre-ho haurem de treballar molt més amb l'Administració a qui li pertoqui solucionar-ho.

Les desigualtats, però, no només afecten les persones que treballen. La pobresa també s'acarnissa amb la infància. Des de la FaPaC s'ha estat molt crític amb l'escola bressol, les beques menjador i, en definitiva, amb la inversió en educació.

Diversos estudis assenyalen que quan la pobresa es dona en la infància és més fàcil que s'acabi cronificant. Un nen o una nena en aquesta situació no pot fer activitats extraescolars, no té les condicions per estudiar, no rep l'alimentació suficient... Això té conseqüències més enllà dels recursos materials. Per això, és molt important visibilitzar els seus efectes i tenir molt present, perquè sovint no en som prou conscients, que quan parlem de pobresa infantil parlem de pobresa familiar. Moltes vegades aquesta pobresa es dona en famílies monoparentals encapçalades per una dona pobra. Per això, s'han de fer polítiques específiques per a aquesta mena de famílies.

“Hem viscut massa temps del mite de l'emprenedor, que esborrava les circumstàncies de la desigualtat. Això és el que hem de qüestionar ara”

Però focalitzar les ajudes en els infants també pot ajudar, indirectament, les famílies.

Més enllà de les polítiques generals, al final, si hem d'alimentar els nostres infants, és clar, hem de replantejar a fons l'educació dels zero a tres anys, per exemple, perquè l'escola bressol ajudaria a la socialització del nen o la nena i permetria la conciliació dels pares. També caldria replantejar les jornades continuades de la Secundària. Dels anomenats nens de la clau, en vam començar a parlar... el 2006! Si el pare o la mare té feines en precari i no hi és mai a casa, aquest adolescent on s'està? De vegades des de l'Administració es fan discursos de la responsabilitat una mica perversos. A l'adolescent el considerem simbòlicament responsable, sí, però això no vol dir que amb 12 anys plegui de l'institut a les dues del migdia. Hem de poder replantejar la institució educativa, repensar els usos dels espais educatius, fomentar una escola oberta. Fa anys que en parlem.

La gent gran, que hauria de poder-se deixar acompanyar, també ha hagut d'assumir una responsabilitat insostenible per mantenir les famílies.

La gent gran, sobretot les dones amb pensions baixes, viuen situacions molt difícils. No només per la solitud, perquè, com que ha canviat el paisatge urbà, perden la xarxa d'acompanyament, sinó també perquè no tenen recursos ni per escalfar-se la llar. El fet que moltes vegades els fills hagin hagut de tornar a casa els pares, també els ha tret poder adquisitiu i els ha afectat emocionalment. Això és una realitat. Al final, com integrem a les persones grans en les nostres societats és un senyal d'humanitat que tenim o no tenim. En aquest sentit, l'aplicació de la Llei de dependència, per a nosaltres, era una oportunitat que ha estat fallida. S'han produït situacions absurdes i cruels. Per a una residència els avis i les àvies poden arribar a esperar fins a cinc anys i els preus són massa elevats. Més enllà d'això, hauríem de començar a replantejar-nos el concepte d'envelliment. Les persones grans no són una càrrega, sinó talent i expertesa.

Creu que, malgrat la crisi, o potser gràcies a ella, la ciutadania és avui més conscient dels drets i deures que té, de les lluites que queden per endavant?

Soc optimista. Penso que hi ha gent que s'ha mogut, i ho ha fet de manera diferent, lluny de les formes tan rígides que han estat habituals. Crec que els vincles són ara més plàstics, d'entrada i de sortida, i això és molt ric. Haurem de veure, però, com es canalitza. Hem participat més de la comunitat i ens ho hem passat molt bé, però què en fem, d'això, ara? Alhora em fan molta por els fenòmens autoreferencials. Si t'ho pares a pensar, fem una vida molt delimitada per uns espais concrets de treball, d'estudis, d'oci. Tot i que hem viscut situacions molt adverses que ens han fet prendre consciència que hi ha moltes realitats que no són com la nostra, que hi ha gent que ha patit l'exclusió, el cert és que durant massa temps hem viscut del mite de l'emprenedor, que esborrava les circumstàncies socioeconòmiques de la desigualtat i la pobresa. I és això el que hem de qüestionar ara.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article