“La pena és útil perquè ens fa conscients d’allò que ens passa. El sofriment no ho és”

Cristina Allué  @crisallue 

“No vull que compreu el llibre, ni tan sols que el recomaneu. Només us demano, si us ha servit d’alguna cosa, que li expliqueu a dues persones que conegueu això que us diré ara”. Així va començar Mo Gawdat a revelar, sobre l’escenari del CCCB, el seu secret de la felicitat. I què ha de dir sobre la felicitat un empresari de la tecnologia que fins fa dos dies era cap de negoci de Google? Doncs encara que sembli que no massa, algunes coses sí que ha resumit, entre l’autoajuda i la ciència, a ‘El algoritmo de la felicidad’ (Zenith, 2017).

“La pena és útil perquè ens fa conscients d’allò que ens passa. El sofriment, en canvi, no ho és. El sofriment és anar pensant tota l’estona en allò que ens fa pena, però, sabeu, amb la pena ja en tenim prou”. Gawad és un enginyer criat a Egipte que amb 23 anys era feliç, però que amb 28 va caure en una depressió, “malgrat tenir una dona i un fill meravellosos, una casa amb piscina, cotxes de luxe, si volia, i una feina ben pagada a la millor empresa del món”. Per què era, doncs, tan infeliç? “Vaig començar a respondre’m la pregunta com ho faria un enginyer. I vaig entendre que el nostre cervell és una màquina que treballa dins nostre, com ho fan el cor o els pulmons”.

“La felicitat la busquem a totes bandes, però no la trobem. La felicitat la busquem a fora, quan l’hauríem de buscar a dins”

A partir d’aleshores, va desenvolupar una equació ben simple per descriure la felicitat: “La felicitat és igual o més gran a allò que vivim menys les nostres expectatives”. Alhora també va crear un model que ens permet descobrir quina tendència –cadascú té la seva– ens arrossega sempre cap al malestar. Aquell experiment l’anava perfeccionant amb el seu fill sense massa pressa, gairebé com una poció, però, d’un dia per l’altre, el va haver de posar a prova.

“La felicitat la busquem a totes bandes, però no la trobem. És com quan perdem les claus. La busquem a fora, quan l’hauríem de buscar a dins”, explica. I tant se val aleshores si estàs prim o gras, si tens un cotxe o no, si t’han fet fora de la feina o si el teu cap és un miserable. Al final, diu Gawdat, l’única veritat és tan senzilla com que “per ser feliç el que no has de ser és infeliç”. Ho diu un home que, mentre buscava el secret de la felicitat, va perdre el seu fill, l’Ali, amb 25 anys, en una operació d’apèndix que es va complicar en cinc fatídics passos. Abans de morir, l’Ali va fer-li prometre que explicaria a tothom qui pogués el que ells dos havien descobert.

I què van descobrir el Mo Gawdat i l’Ali? Quin és el secret de la felicitat? “Tanqueu els ulls un moment i imagineu alguna cosa que us faci infeliços”. Això va demanar als dos centenars llargs que s’aplegaven a la sala. Un cop ho havien fet, els va demanar què havia passat dins seu per fer-los posar tristos de sobte. La resposta era també simple: havien pensat. “I, mentre pensàveu, no sentíeu una veu dins vostre que us feia recordar?”, va preguntar.

“El pensament és una il·lusió del cervell. El cervell no ens diu allò que sentim o pensem, sinó allò que ell pensa que sentim o pensem”

“Sovint pensem que aquesta veu és nostra. Doncs no, aquesta veu no és nosaltres. El pensament és una il·lusió del cervell. El cervell no ens diu allò que sentim o pensem, sinó allò que ell pensa que sentim o pensem”. Per tant, no cal que obeïm allò que ens diu la veu, podem posar-la en dubte, discutir amb ella i obligar-la a trobar altres respostes.

“A mi, cada matí del món, la veu em deia que l’Ali havia mort. I això és una veritat irrefutable, però és tan veritat com que l’Ali havia viscut durant 25 anys i jo havia pogut gaudir de la seva companyia”, va exemplificar aleshores. Així que, cada matí del món, Gawad reprogramava el seu cervell i demanava a la veu que li donés una resposta que li recordés la pena, però que no el fes patir. “Només des de l’acceptació podem construir-nos de nou. La felicitat, al capdavall, és sempre una elecció”.