“Ser crítics amb el poder demana una combinació d’insubmissió i confiança”

Marina Garcés Filòsofa

La llibreria La Carbonera és plena de gom a gom. És diumenge i al carrer de Blai, al barri del Poble-sec de Barcelona, hi ha gent que s’espera fora i xerra i beu el vermut que la cooperativa de llibreters ofereix abans que comenci la conversa amb la filòsofa Marina Garcés. La voluntat de la llibreria s’avé amb la manera com Garcés entén la filosofia. “Construir des del barri i per al barri una comunitat lectora que creixi i estimi la literatura, els llibres i la cultura”, expliquen al seu web. Garcés parla amb dues treballadores al mostrador i aprofitem, abans que l’acte comenci, per fer-li unes fotografies.

Quan sortim al carrer, una dona ens atura i ens demana si volem donar suport a un projecte veïnal per comprar el Gimnàs Social Sant Pau i crear una cinquantena de pisos públics amb un model de masoveria urbana. Fa anys que els veïns es mobilitzen contra la gentrificació. Malgrat que tenim el temps just, Garcés decideix perdre un moment per signar-lo i agraeix la dona que s’esforcin per aconseguir les 15.000 signatures que necessiten.

“Visc la filosofia com una eina, com un espai on pensar-nos junts”, dirà uns minuts després, quan comenci l’acte, davant els que s’asseuen i els que s’estan dempeus. Aprofitarà també per explicar el perquè del títol del seu darrer llibre, Nova Il·lustració Radical (Anagrama, 2017), que ha rebut el Premi Ciutat de Barcelona d’Assaig. “Ens diuen que si mirem endavant només veurem catàstrofe, però no ens hem de creure aquesta condemna, no ens podem resignar. Hem de buscar respostes, ser crítics, però no des de l’èpica de l’explorador solitari, sinó des de la confiança envers l’altre”, argumenta.

El que Garcés diu ens recorda el que ens ha respost dies abans, quan li hem demanat com, els darrers anys de crisi econòmica i política, projectes col·lectius han permès fer visibles noves vies d’organització, emancipar les classes populars i posar al centre la cura de les persones. Ho ha fet esgarrapant estones de la seva agenda atapeïda, entre Barcelona, on viu, i Saragossa, on dona classes a la universitat.

“Avui dia no creiem en res i alhora som molt crèduls. Això ens fa molt servils i alhora molt cínics”

A Nova Il·lustració Radical argumenta que la manca de llibertat que vivim és causada per una credulitat cega en el relat present, que no està gens qüestionat. Per què és així? No creu que és justament el contrari, que avui ja no creiem en res?

Al llibre distingeixo entre creença i credulitat. És important no confondre-ho. És veritat, com dieu, que no creiem en res, o en molt poques coses i normalment molt concretes, en algunes persones estimades, per exemple. Però la credulitat és una altra cosa: és tot el que ens empassem sense qüestionar. La paradoxa, doncs, és que no creiem en res i alhora som molt crèduls. Això ens fa molt servils i alhora molt cínics.

Per combatre aquest “temps pòstum” o fatídic diu que ens cal tornar a ser crítics. Què vol dir ser crítics?

Una actitud crítica radical no necessita d’eines gaire complicades. Per mi arrela allà on es troben la incredulitat cap a tota forma de dogma i d’autoritarisme i la confiança en què canviar les nostres condicions de vida està a les nostres mans. Per tant, la crítica és la combinació d'insubmissió i de confiança. La primera pot ser individual i alçar-se solitàriament contra el propi temps. Cadascuna de nosaltres, sola, pot dir “No us crec”, “No m’ho empasso”. La segona, la confiança, reclama de l’altre i ens obre a la necessitat de teixir relacions de solidaritat i de complicitat.

L’activista David Fernàndez diu que “ens hem convertit en espectadors passius, electors acrítics i en consumidors fallits” i vostè ha comentat algunes vegades que “pensar ens fa por”. Per què ens fa por pensar?

En el que diu en David hi ressonen les paraules d’un senyor de fa moltes dècades, que no semblava precisament un revolucionari, però que va posar la paraula “crítica” al cor de la filosofia. Era Immanuel Kant i l’any 1784 va escriure: “Per què pensar si pots pagar?”. Sembla escrit avui: consumisme a canvi d’una pau comprada. Se’n diu conformisme, una manera terrible de pervertir l’aspiració al confort, per al qual han lluitat tants homes i dones. És la clau de les presons on ens tanquem nosaltres mateixos. Ens fa por pensar perquè ens obliga a relacionar-nos amb el que no sabem. Com perdre aquesta por? Precisament, amb el que dèiem abans: trobant els enllaços entre la soledat i la confiança. A mi la filosofia em feia mal fins que vaig aprendre a pensar amb els altres. I aleshores és quan vaig poder gaudir, al mateix temps, de la soledat del pensament.

“El conformisme és una manera terrible de pervertir la lluita de tants homes i dones”

Ha dit alguna vegada que s’ha de fugir de la individualitat per poder construir plegats “una vida vivible”, unes condicions de vida dignes. Com ho fem si el context ens ho impedeix tan sovint?

El més difícil a l’hora de pensar i posar en pràctica la dignitat en els nostres temps és la desproporció. Qualsevol experiència s’enfronta a la desproporció dels seus efectes. Per una banda, hi ha la desproporció entre la urgència i la transformació. És la desproporció entre la velocitat de la destrucció i la lentitud de la creació de les formes de vida. Per una altra, la desproporció entre la part que som i el tot. El planeta és avui una escala geopolítica, ambiental i humana amb la qual és molt difícil relacionar-se des del que fem, però que està implicada en qualsevol de les nostres accions, que aleshores semblen ridícules. La modernitat ho resolia posant en relació el particular i l’universal. Després en vam dir el local i el global. Però el que és difícil de pensar és que són dimensions desencaixades.

La filòsofa Marina Garcés, al barri del Poble-sec de Barcelona | Cristina Garde

***

A la Marina Garcés no li agrada el verb apoderar. Quan li ho demanen durant la xerrada diu que prefereix parlar d’autonomia o d’emancipació. Tampoc li agrada usar el terme reapropiar-se, perquè “remet a tenir una propietat” i això li sembla que no trenca amb la visió materialista de la realitat. Per això, explica, prefereix pensar que les classes populars haurien de tenir més “capacitats per agafar la vida i elaborar un nou sentit de l’experiència” i que la lluita per l’emancipació és, al capdavall, “fer-nos a tots partícips d’una labor”. Per reflexionar-hi, participa del projecte Espai en Blanc i dona suport a Aixequem La República.

–Abans el sistema anava sol i tenia la seva lògica. Els últims anys, però, s’ha anat desemmascarant. La crisi ens ha permès posar cara als enemics, el que passa que potser són molts –i riu–. Però ja ningú pot dir que és el sistema i que tots som consumistes i hi participem. La crisi també ha fet possible, per això, l’acció col·lectiva. Tot i així, només sumant les parts no sumem el tot. En cada part s’hi juga el tot. Per això cal crear nous camins d’aprenentatge.

Però, com fer-ho, li pregunten de nou des de la segona o la tercera fila. Garcés carrega aleshores contra el que ella anomena el solucionisme: “Quan comencem a pensar-nos en termes de catàstrofe, aleshores comencem a pensar que algú vindrà de fora a salvar-nos, a solucionar-nos-ho tot, però això és molt perillós”. És més important, explica, que sapiguem veure i compartir els nostres neguits, perquè “si no tens solucions, ho tens tot per fer”.  I, de nou, com fer-ho? “Cal teixir espais de confiança amb els altres, perquè cadascú no pot ser tot sol. Cal construir espais i temps vivibles. Això implica comprendre el context social i polític”, repeteix.

“La crisi ens ha permès posar cara als enemics que, de fet, són molts”

Precisament el context social i polític de Catalunya ha propiciat que sigui un territori procliu als grans moviments socials i a l’acció comunitària. Què ens cal, ara, per no perdre aquest esperit?

A Catalunya, al llarg del temps, hi ha hagut una societat que, per diferents raons, no ha confiat mai en el poder i això és una gran sort. No és només que no hàgim tingut estat propi en el sentit modern de la paraula, sinó que ni tan sols abans hi havia hagut rei en un sentit normal ni una aristocràcia estable. Fins i tot la burgesia, aquesta gran burgesia catalana, és d’origen menestral i el gran industrial encara té memòria del seu passat camperol o botiguer. Tot això, que s’hauria de precisar molt millor, fa que no ens acabem mai de creure a qui mana i que les xarxes de confiança es teixeixin des d’altres relacions, més efectives i pràctiques, per una banda, i també més informals. És una situació que també genera complexos i sentiment d’inferioritat. Per això hi ha catalans disposats a ser reconeguts i valorats per qualsevol poder, vingui d’on vingui. Però, en general, per a mi és bo perquè deixa un marge sempre obert a la creativitat social i a la solidaritat col·lectiva. Hem de seguir alimentant aquesta desconfiança cap als miralls de qualsevol poder i alimentar la confiança que ens podem donar, recíprocament, els uns als altres.

Ha escrit sovint sobre la importància de produir col·lectivament, de tornar a allò comú. L’1-O pot ser l’espurna per pensar-nos col·lectivament?

L’1 d’octubre va ser un referèndum d’autodeterminació prohibit que es va convertir en una gran i massiva acció d’autodeterminació. L’autodeterminació va ser defensar i celebrar el referèndum contra la seva prohibició i repressió i en això s’hi va implicar molta gent que fins i tot no tenia pensat anar a votar o que no era independentista. El que vam viure és una acció que depenia de la confiança entre gent que no es coneixia ni estava tota ella organitzada i que assumia junta una acció declarada il·legal per a la qual es necessitaven, a més, posar junts molts sabers, habilitats, enginys i afectes. Ens imaginem una societat que funcionés des d’aquestes condicions? Comencem a fer-la o estirem dels fils que ho fan possible?

“A Catalunya, al llarg del temps, hi ha hagut una societat que no ha confiat mai en el poder i això és una gran sort”

Però com ens l’imaginem, aquesta societat, quan ens trobem atrapats entre l’Estat i el mercat?

Els estats han promogut el mercat i el mercat retroalimenta el poder dels estats. Són dos poders diferents, però no oposats, com s’havia cregut en algun moment en què es contraposava massa simplement economia i política. Què podem fer nosaltres aquí enmig? Doncs jo diria que intentar reconèixer en nosaltres el que també és estat i el que també és mercat, ja que no només ens limiten i ens amenacen, sinó que ens travessen i ens fan ser com som. Reconèixer-ho és el primer pas per expulsar-ho i per intentar crear un altre tipus de relacions.

Els mitjans de comunicació també contribueixen a alimentar el discurs de l’estat i del mercat. Estem saturats d’informació i tot ha de ser immediat, quan el periodisme s’hauria d’encarregar, per contra, de crear espais de reflexió i d’acció col·lectiva.

La immediatesa implica pèrdua de context i, per tant, de relacions de sentit. Potser hauríem de parlar d’immediatisme més que d’immediatesa. L’immediatisme configura una experiència del temps tallat en una successió d’unitats d’informació que hem de consumir i a les que hem de reaccionar sense tenir temps ni elements que ens permetin mirar les coses d’una altra manera, relacionar-les amb altres elements o fer-ne una experiència diferent. És una manera molt eficient de desarmar-nos. Cada cop sabem o podem saber més coses, però no sabem què fer-ne. Semblem ànecs que s’ho empassen tot... fins que ens rebenti el fetge.

***

La metàfora del fetge que rebenta retrata molt bé la societat del malestar en què vivim, on tot ha de ser reparat, també d’urgència. Però sobre les cures, Garcés adverteix que no poden servir només per pal·liar les conseqüències d’una “suposada fi de món”. “Si l’acció col·lectiva serveix tan sols per reparar els danys caiem en una trampa. No pot ser que els moviments socials siguin només infermeres d’un moment letal”. I, en aquest punt, la filòsofa també reclama a les dones que no es conformin a ocupar aquells àmbits que han quedat devastats per la crisi, sinó que s’obliguin a repensar-los, a construir-los d’una forma diferent.

“La immediatesa i la sobreinformació són molt eficients desarmant-nos. Semblem ànecs que s’ho empassen tot... fins que ens rebenti el fetge”

I així, com ens hem de cuidar?

La cura està a la base de totes les dimensions de la vida: no només de la criança i de la reproducció de la vida, com l’alimentació o el descans. La cultura, per exemple, és cultiu, i per tant, cura d’aquells elements amb què elaborem el sentit de l’experiència i la compartim amb d’altres. De la mateixa manera, no podem pensar la política, només, des de l’exposició, el risc, l’acció èpica o la paraula pura. Si la politització de la vida té a veure amb fer-nos càrrec de les condicions d’una vida digna per a tothom, la política ha de ser necessàriament curosa. Dic això perquè sovint s’entén per cures només allò que fem a la rereguarda, a l’espai domèstic o dient-nos quatre paraules amables en els espais col·lectius. Escriure o parlar bé, per exemple, és un exercici de cura cap a l’altre. Tenir bones organitzacions polítiques també. La cura és, doncs, un compromís ètic amb conseqüències inseparablement polítiques.

De fet, és a través de l’educació que construïm aquest compromís ètic, que és també polític.

Fa un temps semblava que l’educació era una cosa de mestres i de bona gent, més o menys abnegada, que interessava molt poc al sistema. En pocs anys, hi ha hagut un gir i ara hi ha grans inversions a nivell global en educació per a totes les edats i nivells. Mestres que estan de moda, innovació i màrqueting. Les inversions més grans les estan fent les empreses privades i, concretament, els bancs i les empreses tecnològiques. Té a veure amb les transformacions del mercat de treball i de les habilitats i subjectivitats que la civilització que ve, si és que se’n pot dir civilització, requerirà de nosaltres i, sobretot, dels que vindran. No hem de menystenir l’educació ni delegar els seus problemes. Per a mi, és el camp de batalla més cruent i, al mateix temps, més delicat de la nostra societat en aquests moments.

“La cura és un compromís ètic amb conseqüències inseparablement polítiques”

I on es fa la revolució en aquest camp de batalla? Als marges? Existeix una revolució sense poder?

La distinció entre centre i perifèria és una jerarquia moderna que té a veure amb la configuració colonial i urbana del món. Les ciutats esdevenen metròpolis i capitals i el poder deixa d’estar apartat als seus castells per situar-se al centre. Des d’aleshores, també les revolucions es pensen sovint com allò que passa al centre de la visibilitat, de les institucions, de l’esfera pública. Però a mi em sembla molt més revolucionari tot allò que passa allà on no ho veiem. Els marges no són els residus, sinó que són tot allò que escapa al focus frontal. A mi m'agraden els angles cecs, que són tan importants per començar realment a pensar i a veure les coses d’una altra manera. Si trobem els nostres angles cecs, o algun almenys, veurem els efectes alliberadors d’aquesta descoberta.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article