“Quan la comunitat toca la llibertat amb el tou dels dits ja no hi ha marxa enrere”

Judit Domènech  @JuditDs 
Cristina Allué  @crisallue 
Mar Barberà Heras  @mbarberaheras 

Matí gèlid de febrer amb quatre graus de temperatura a l’exterior. Els més engrescats esperen que la neu arribi i prengui als carrers de la ciutat. Ens dirigim a la cooperativa Coop57, que ofereix serveis financers ètics a projectes socials, a tocar de la plaça d’Osca, al barri barceloní de Sants. Hi anem disposades a passar una estona amb en David Fernàndez. Ell, que va ser diputat de la CUP i es defineix com a activista, treballa ara a la cooperativa fent tasques de comunicació. A principis dels 90, Fernàndez ja hi havia anat a demanar 30.000 euros per crear un ateneu al barri de Gràcia, La Torna. Seguint el lema d’aquesta organització –‘L’ajuda t’ajuda!’–, no s’ho van pensar dos cops.

Durant les gairebé dues hores en què traçarà amb nosaltres els diversos angles de l’acció comunitària, ens explica que la crisi no va ser un esclat espontani, sinó que venia de lluny: era la causa d’un model econòmic que afebleix els vincles comuntaris. El resultat és una societat que es cuida ben poc.“Fins i tot hem mercantilitzat les cures!”, exclama. Per això, ell defensa que cal combatre-ho amb més cooperativisme, més municipalisme i més feminisme. “La victòria final és una mentida. Tota la vida haurem de regar les plantes, netejar els vidres i cuidar la vida. Això també passa amb les lluites polítiques i socials. Quan veus que ja s’acaba, tot torna a començar”, ens diu. Dialèctica, pensaments que brollen damunt la taula i una manera d’expressar-se sense embuts. A fora, el fred hi és per tot.

Hem de culpar o agrair les crisis de ser les desencadenants de l’acció comunitària?

Em costaria molt dir que ho hem d'agrair. La crisi ha tingut moltes conseqüències, algunes severíssimes i duríssimes que encara estem pagant: econòmiques i financeres, però, sobretot, de desigualtats, pobresa i exclusions. La crisi ha cronificat unes formes de vida i de treball fonamentades en la marginació social. Però també és cert que la condició humana és terriblement ambivalent i ambigua i, al final, fem les coses quan ja no queda més remei que fer-les. D’això, els grecs en deien akrasia.

“El capitalisme és una revolució permanent dels voltors i tot el que toca ho converteix en negoci”

Hauríem de preveure i prevenir molt més.

En política no prevenir és d'un cinisme enorme perquè sabem perfectament quines són les bases materials de la societat i sempre mirem cap a una altra banda. Ara, també és cert que, intentant capgirar la situació i fent de la necessitat virtut, la crisi ens ha fet molt més conscients de quines eren les estructures abusives i especulatives, pràcticament de casino, del model econòmic. També ha fet visible les limitacions per posar fre a la voracitat dels mercats financers, fins i tot dels estats.

Vol dir que el model econòmic ja ens duia indefectiblement cap a la crisi perquè havíem deixat de preocupar-nos per l’altre?

Sí. Aquí hi ha hagut un individualisme radical i un egoisme ferotge. Campi qui pugui. Això té un pes ètic i cultural que encara arrosseguem. Per això hem culpat al pobre, a la víctima i hem responsabilitzat de la crisi a qui pateix la desigualtat. En canvi, hem lloat les grans carreres de persones que han bastit el model polític de les dècades dels 80 i 90, fins i tot de principis dels 2000. Avui ja sabem quin racó de la història els hi correspon a aquests polítics... De fet, l’economista Karl Polanyi ja ho anunciava. L’economia de mercat ha creat una societat de mercat i això vol dir que tots ens venem i som mercaderies. Tant tens, tant vals. La llei de la selva.

I com ens protegim d’aquesta jungla? Ens estem guarint prou?

No, no ens estem cuidant prou. Si fins i tot estem mercantilitzant les cures! Allà on es defineix la pròpia vida també hi han entrat els taurons com Florentino Pérez. Ara venen ells a parlar-nos de cures, dependència i desigualtats!

Per què hi entren amb tanta facilitat, aquests taurons?

Perquè el capitalisme és una revolució permanent dels voltors i tot el que toca ho converteix en negoci. Però en contextos de crisi, d'excepció, allò fonamental és cuidar-nos i protegir-nos els uns als altres, és a dir, fer el que hem fet sempre i que, ara, potser fem menys. Quan es parla d’economia de les cures, hi ha aquesta pulsió mercantil que les perverteix i les converteix en autoajuda. Una autoajuda que fomenta el narcisisme i l’egocentrisme, que precisament trenca aquest vincle entre iguals i ens fa perdre la perspectiva. Mai no hem d’oblidar que els éssers humans som interdependents i, ara, amb tota aquesta crisi ecològica i climàtica, també ecodependents. Totes dues coses són tan fràgils... La vida és una cosa molt fràgil i se l’ha de protegir. Per això cal posar les cures al centre. I si les institucions públiques i l’economia no estan al servei de les persones, al servei de qui estan?

Potser n’hem d’aprendre dels feminismes, per saber com cal posar les cures al centre.

El filòsof Josep Maria Esquirol em va dir una vegada una cosa que em sembla una preciositat. Per acomiadar-nos, sovint diem: “Cuida’t”. Ell, en canvi, va dir: “Que et cuidin”. I és ben cert. El que de debò desitges és que tinguem la sort que algú es preocupi per nosaltres, perquè això és el que realment construeix comunitat. També el cantautor Ovidi Montllor parla d’aquest “Cuidem-nos”. Cadascú aprèn la importància de les cures per diferents vies. Jo hi vaig arribar gràcies als feminismes, des del primer, a la universitat, amb el col·lectiu Dolça Lluita, fins ara. Aquests feminismes, i això és una cosa que també he après del cooperativisme, s’adonen que és la vida quotidiana l’únic lloc des d’on es pot demostrar que el canvi social és possible. Tu pots dir moltes coses però, al final, la millor manera de dir és fer.

“La vida quotidiana és l’únic lloc des d’on es pot demostrar que el canvi social és possible. Al final, la millor manera de dir és fer”

Per fer, però, també ens cal saber quina societat tenim.

Sí, efectivament. Vivim en un país amb un milió i mig de persones en situació de pobresa material. Tenim una societat amb unes desigualtats brutals i fragmentada en, almenys, tres terços. El primer està format per aquells que viuen encara de l’antic règim, és a dir, d’un treball sòlid, amb contracte fix de vuit hores, fonamentalment, a la funció pública o en el que queda de la indústria. També hi ha un altre terç, el dels joves, que té la precarietat ininterrompuda com a model de vida, i això els impedeix establir projectes a llarg termini. I, després, encara hi ha un altre terç, el de les persones que viuen en l’exclusió social, que no tenen ni feina. I jo crec que avancem cap a la societat de l’exclusió. I això ens hauria de preocupar, i molt. Però, en canvi, el primer terç no se n’ha preocupat ni se’n preocupa.

Per què?

Perquè, al capdavall, també és un espai polític i sindical i té els seus propis interessos. Amb això, però, s’ha de ser molt crític. Un país sense sindicalisme és un país pitjor. I on són, ara, els sindicats? Fan polítiques pal·liatives, però no una política orientada a la superació progressiva de les desigualtats.

Però, en un moment en què la pertinença a una classe social es dilueix i, per tant, ja no tenim tan clar quin interessos defensem, què ens agrupa?

És obvi que hi ha classes socials i que, a més, l'exclusió social també té la seva repercussió política, perquè si tens exclusió social i cultural, hi ha una veu afònica. Però no és el proletariat del segle XIX, ni la classe obrera de principis dels 20, que era homogènia en les seves condicions de treball, fet que generava una resposta molt més conjunta. Ara, els 20 catalans més rics tenen un patrimoni de 30.000 milions d'euros! Amb un impost especial a aquestes 20 persones no hi hauria cap retallada en aquest país! L'única fractura social i severa d'aquest país es diu desigualtat, pobresa i exclusió. És l'única que conec. I és dura, ve de lluny, és molt profunda i, per ara, res no anuncia que canviï immediatament.

“L'única fractura social i severa d'aquest país es diu desigualtat, pobresa i exclusió”

En què es tradueixen aquestes desigualtats?

La desigualtat és l'expulsió de la possibilitat d'una vida digna i autònoma. Avui, fins i tot li podem posar rostre: són, més enllà de la gent gran, dones, joves i migrants. On estan representades aquestes últimes al Parlament? No ho estan. De fet, moltes no poden ni votar. Un 10% de la ciutadania que paga impostos està exclosa de la vida política. Això és perquè la democràcia també s’ha privatitzat. Si d’aquí 15 anys encara tenim planeta, explicarem que els bancs van entrar en crisi, que van tenir un forat de 200.000 milions d’euros i que els vam pagar el rescat. I ens diran: “Tontos!”.

Es tracta d’anar-los ensenyant espardenyes.

I la sabateria sencera! El senyor Rato té una condemna de 14 delictes. Està condemnat a quatre anys i mig de presó i està al carrer. Mentrestant, Jordi Cuixart està a Soto del Real.

Sembla com si l’esquerra hagués decidit rendir-se davant de la dreta. Sembla que el sindicalisme s’ha entregat al poder. Per tant, també hi tenen certa culpa.

I tant! Que la dreta sigui dreta a mi no em sorprèn. El que em desespera és que l’esquerra no ho sigui. Durant el 15-M cridàvem: “On està l’esquerra? Al fons de la dreta”. Ha sigut així. Les primeres retallades són del tripartit. Les caixes catalanes estan ocupades per gent d’esquerres i sindicalistes. Les conseqüències: Marine Le Pen i altres. Un terç del seu vot és vot excomunista. L'esquerra ha desaparegut del seu lloc predilecte, que és el carrer i la vida comunitària, on es fan els vincles socials i una cultura autònoma i alternativa. La culpa no és només d'uns pocs que estan a dalt. Amb nivells de responsabilitat molt diferents, òbviament, però el que ens passa és perquè permetem que ens passi.

“Ens hem convertit, sense que ens n’adonem, en espectadors passius, electors acrítics i consumidors fallits”

No n’hi ha prou amb mirar-s’ho des de lluny.

L’esquerra s’ha equivocat molt sempre que ha dit: “Guanyem i ja està”. Militar en la democràcia no és només votar cada quatre anys. Si només es redueix a això és un fracàs! Jo entenc l’acció política transformadora des de tres àmbits: el cooperativisme en el terreny econòmic, el municipalisme en el terreny polític i el feminisme en la vida quotidiana. L’acció col·lectiva significa implicar-te en l’AMPA de la teva escola, defensar i protegir el teu centre de salut, que no ens estafin amb un rescat bancari que pagarem durant molts anys. Ja ho deia Ramón Fernández Durán, un economista entranyable que defensava l’economia quotidiana de les cures: “A nosaltres ens deixen votar cada quatre anys i els mercats financers voten cada dia”. Ens hem convertit, sense que ens n’adonem, en espectadors passius, electors acrítics i consumidors fallits.

El consum és una altra trampa.

Ho volem tot i ho volem ara. El fetitxisme de la mercaderia fa molt de mal. Aprendre a viure millor amb menys també és cuidar-se. I, a més, pateixes menys.

***

“Entre la paret de l’Estat i l’espasa del mercat tenim la societat. Sense Estat, contra l’Estat i amb l’Estat en contra sempre hem hagut de fer-nos-ho nosaltres mateixos. Hem fet caixes, hem fet escoles, hem fet enciclopèdies, clubs de futbol… Ho hem fet sempre.” I així és com també ho fan des del Projecte Lliures. Un projecte que, amb diferents entitats i activistes, en David Fernàndez va impulsar el 2017 per donar resposta a les noves urgències socials. “No es pot fer sempre el mateix i esperar resultats diferents”, s’adverteix al seu manifest. Però, com es fan les coses de forma diferent? Ell ho té clar. Construint projectes comunitaris gestionats, participats i protagonitzats per la mateixa gent exclosa. I, citant al poeta Jorge Riechmann, ens diu: “Del què es tracta és de tornar a estimar el difícil”.

Aquesta acció social no seria possible sense el moviment social català que té una gran base cooperativista.

El cooperativisme és la permanent història narrada i silenciada d’aquest país. La tradició cooperativista catalana va ser un referent europeu i global. Neix el 1840, en un moment d’extrema crisi. Entra amb molta força. Surten les cooperatives del pa, del vidre… El cooperativisme va arribar a protagonitzar el 30% o 40% de l’economia, la base del qual és que ningú farà negoci amb béns bàsics per a la vida. Per a mi això també és cuidar-se. Això, però, s’estronca, es destrueix, s’aniquila el 1936 amb el feixisme. El cooperativisme, amb moltes dificultats, va fer la travessa al desert, fidel, i jo crec que als 90, amb la primera crisi postolímpica i amb el debat de l’euro, va començar a revifar-se. Ara estem aproximadament al 7% del PIB català. Queda molt camí a recórrer. Tot canvi i tota lluita per la igualtat sempre comença des de fora i des de baix. Després s’acabarà replicant a dins. Però les lluites es guanyen en aquest espai anomenat vida, que és la vida quotidiana. Chesterton fa 100 anys va dir: “Si seguim així en 100 anys el món serà de sis persones”. Segons l’informe d’Oxfam Intermón és de 62, però estem avançant. Li van faltar 20 anys [Riu].

És, doncs, el cooperativisme una alternativa?

El cooperativisme és un marc quotidià solidari sota un context permanentment hostil. El cooperativisme és una forma d’empresa, però democràtica i de funcionament assambleari. Això trenca la lògica vertical de “Qui té els calers és qui mana”. No és que sigui una esperança, sinó que és una prova quotidiana que es poden fer les coses diferent, que és el més revolucionari que podem fer. Demostrar-ho contínuament. El cooperativisme és el desmentiment del “No hi ha alternativa”. Sí que hi ha alternativa.

“Tot canvi i tota lluita per la igualtat sempre comença des de fora i des de baix”

Justament el barri de Gràcia, on viu, ha estat i és un exemple de cooperativisme i lluita veïnal, però el turisme ha deixat petjada.

Jo sempre dic que “visc en el que queda de Gràcia”. Jo visc, o sobrevisc, a Gràcia. És bestial la guerra immobiliària en la que estem immersos! Hi ha una gran mercantilització del dret a l’habitatge. Es podria dir que jo ara visc al replà d’un hotel i he perdut un vincle veïnal amb la senyora Carme, que l’han substituït per uns alemanys. A la senyora Carme ens vam implicar per trobar-li una sortida. I li vam trobar nosaltres! El turisme genera un impacte brutal. Ara s’ha aturat, però fins fa res hi havia un gran corredor turístic cap al Parc Güell. Per allà on passa el circuit invisible del turisme ha canviat totalment la fesomia de la ciutat i del teixit comercial. Verdi ara és Veverdi Hills. Ets sents un indígena i la ciutat és com un gran aparador on les persones han desaparegut. I a la ciutat invisible és on realment passen les coses. I és aquesta, la ciutat compromesa, lluitadora i rebel, la que jo m'estimo.

La xarxa té força. S’aconsegueix aturar la venda de pisos de propietat vertical quan els veïns comencen a penjar pancartes.

El diner és poruc, diuen. I el diner sempre reclama silenci. Però quan la comunitat s’organitza i respon es paren els plans del poder. De fet, és l’única forma de parar-los. En tota comunitat humana hi ha dos tipus de llestos: els tirans vocacionals, que ho volen manar tot, i els lladres estructurals, que s’ho volen quedar tot. Tenim lladres i tirans, això forma part de la condició humana, que és capaç del terrible i del sublim. I contra aquests dos personatges només hi ha dues eines. No hi ha varetes màgiques. Només dues eines: l’ètica de la decència i la democràcia política.

“Quan la comunitat s’organitza i respon es paren els plans del poder”

I, malgrat tot, a Barcelona es va fer una aposta col·lectiva per Barcelona en Comú i resulta que en el què porta de mandat Ada Colau és quan s’han produït més desnonaments i no ho pot controlar.

Tinc la sort d’haver coincidit amb l’Ada Colau durant molts anys de lluita, però és veritat que entre la lluita i el poder que pots exercir des de l’administració hi ha l’abisme. Al Parlament vaig constatar que allà ja no hi ha poder. Quan t’adones de com es canvien les coses, veus que hi ha molts més límits dels que t’imaginaves. Sempre he estat molt en contra del simplisme i del maniqueisme. Hem de començar a estimar una mica més la complexitat. Només així entendrem per què Barcelona no pot aturar els desnonaments i podrem demanar-nos qui és que mana aquí. Si el poder polític públic és incapaç d'aturar-ho, quina democràcia de fireta! Això també passa amb el Mobile World Congress. Hi estem posant 100 milions d’euros públics i ni tan sols s’han dignat a fer una taula de reflexió sobre el Coltan, tal com va exigir el Parlament.

Les institucions han estat desapoderades.

El que és ja incompatible amb l’Estat de dret és el capitalisme. Un Estat de dret que diu que tots som iguals, que tots tenim dret a una feina, a un habitatge… això és mentida! I qui ho ha fet incompatible és el mateix capitalisme. Aleshores, el que hem de triar és: Estat de dret i democràcia o capitalisme salvatge. Aquí sí que hi ha un punt d’impotència, i una dialèctica entre l’endins i l’enfora. Mai hi ha un endins sense un enfora i un enfora sense un endins. Els canvis, si agafem la tradició democràtica i emancipadora catalana, requereixen de teixit social, de consciència crítica i de ciutadania mobilitzada. El poder és dur i el poder del diner és encara més dur. Les decisions s’haurien de prendre al Parlament, que representa el poder legislatiu, i al Govern, que és el poder executiu, però moltes vegades es prenen en altres llocs que ningú ha escollit i que són d’una minoria.

Per això, potser, una part de la ciutadania se sent encara més desemparada quan Ada Colau contracta el seu successor a la PAH, Carlos Macías, com a assessor a l’Ajuntament de Barcelona. Si no hi n’havia prou amb els voltors immobiliaris, sembla que des del consistori es vulgui desmobilitzar la plataforma.

Contractar el portaveu de la PAH és no tenir respecte per l’autonomia dels moviments socials. Han tocat un terreny súper fràgil. Em sap molt de greu, perquè tinc molt d’afecte per la PAH, però crec que tornem a caure en els mateixos errors i afeblim les lluites socials. I per part del consistori, hi ha un cinisme hipòcrita… Resulta que si ho fan els altres són dolentíssims, però si ho fem nosaltres tot està permès. Aquest plantejament trinxa qualsevol projecte democràtic. Òbviament, soc dels que vaig celebrar quan Ada Colau va guanyar les eleccions, però avui en faria una crítica severa, encara que posi en valor també coses que sí que s’han fet bé.

“Contractar el portaveu de la PAH és no tenir respecte per l’autonomia dels moviments socials”

També alguns mitjans han posat en dubte Coop57, a la que assenyalen d’haver rebut 190.000 euros de l’Ajuntament, quan mai abans no havia tingut ajudes del consistori.

Coop57 no ha rebut ni un sol euro de l’Ajuntament de Barcelona. Coop57 funciona sense subvencions des del primer dia, però hem fet un fons. Coop57 no rep 190.000 euros. Coop57 posa un milió d’euros en aquest fons. D’aquest milió d’euros que compromet Coop57 fem un fons de garanties, aquest sí, mancomunat amb l’Ajuntament, per a projectes fallits o que necessiten un drenatge financer o accés a un crèdit. I, aleshores, li diem a l’Ajuntament: per cada euro que posis tu, nosaltres posem un euro. El diner no és per a nosaltres, és per a cooperatives que neixen en un context de crisi. Aquest fons és per a 11 projectes. Ara bé, sí que hi ha una cosa que vam criticar, que és com es va fer el primer conveni. Vam dir que no volíem aquest punt d’opacitat. Es va fer ràpid, a finals d’any, pels ritmes de les institucions, i quan ens en vam adonar vam dir: “Què?”. No teníem cap previsió de fer-ho així i els hi vam fer saber. Per a mi, és greu.

Fins i tot han criticat que sigui membre del Consell Assessor de Transparència.

Jo soc membre del Consell Assessor i no cobro un duro. És l’única condició que vaig posar. No volia ni un cafè. Ho soc amb la Simona Levi per fer una mirada crítica i autocrítica amb l’Ajuntament.

I, llavors, la pregunta és obligada: és possible una revolució al marge de la idea de poder?

La filòsofa Marina Garcés té una frase que diu: “No hi ha millor sobirania que estar lluny dels que manen”. Al final, la lluita contra el poder és la utopia que ens permet avançar. Perquè si estàs contra el poder, necessàriament has de demostrar que hi ha una altra forma d'exercir-lo, redistribuir-lo, practicar-lo, de manar obeint, com deia l'escriptor i activista uruguaià Raul Zibechi . Si no, fas un discurs nihilista. Quines coses es poden fer? D’entrada, transparència, que els càrrecs de responsabilitat passin per un circuit de rotació i que es puguin revocar. El poder, com més redistribuït, millor. I després també cal lluitar per l’apoderament, tot i que la paraula no m’acaba d’agradar. La lluita contra el poder és la lluita de la memòria contra l’oblit.

“El poder, com més redistribuït, millor. La lluita contra el poder és la lluita de la memòria contra l’oblit”

Com es lluita al marge del poder?

Les lluites que a mi m’han influït, com la de l’Iñaki Garcia, que té un espai al Raval que es diu El Lokal, sempre han sigut lluites contra l’horror i la crueltat del poder. Quan es despleguen sempre ho fan d’una forma diferent, és el que s’anomena contrapoders. Són lluites on els poders s’han redistribuït, on hi ha sabers compartits i es fa comunitat d’una forma diferent. Al capdavall, el poder és un magma relacional. I la manera com et relaciones amb els altres sí que la pots canviar: amb la parella, amb les amistats i en la política.

Hi ha algun moviment social que consideri exemplar?

Un dels meus referents, i que no és molt aplicable en aquest moment, però que mostra molt bé com es redistribueix el poder, és l’aixecament zapatista, a Chiapas, Mèxic. A uns certs joves ens va marcar molt, perquè eren comunitats de base que lluitaven contra el capitalisme postindustrial i naixien de l’exclusió. L’altre referent, que potser té més a veure amb el nostre municipalisme, és el confederalisme del poble kurd. La seva perspectiva és molt interessant, perquè supera el discurs nacional clàssic. Ells no diuen “Anem a fer un Estat”, sinó “Anem a fer justícia social i ambiental. I això ho fem des de baix”. I realment estan canviant les condicions de vida de molta gent.

És sempre des dels marges des d’on es lluita?

Sí, la lluita contra el poder es construeix des dels marges, des de les tangents. Són justament aquests marges, aquestes perifèries que colpegen els centres, els que realment tenen una potència de transformació enorme. Imagineu, els primers insubmisos eren set! Es van plantar enmig d’una caserna de l’exèrcit i van dir: “Hola, venim a no fer la mili”. I els van titllar de bojos. Després en van ser 40.000 i, al final, un milió d’objectors. També hi ha l’exemple de la PAH, que ha significat l’apoderament de tantes víctimes directes de la crisi. Però al principi érem 30 persones les que, al 2010, vam anar a aturar un desnonament. I no sabíem si acabaríem al jutjat o a la presó. Després n’han vingut més de 1.500. Si els problemes són compartits, les solucions també han de ser compartides.

***

La politòloga Hannah Arendt deia que el poder neix quan un grup de persones s’aplega i que la por ve quan aquest col·lectiu es dispersa. Com es construeix un contrapoder en la dispersió?, li demanem en el despatxet de la cooperativa on ens hem arraulit. Sobre la taula hi ha col·locat el portàtil, una llibreta, un boli i un llibre. A la portada s’hi llegeix: “Delitos de los Estados, de los Mercados y daño social”. Aleshores en David Fernàndez s’aixeca de sobte, sense pensar-s’ho. I crida: “Dempeus!”. Dempeus perquè és així com es combat la dispersió del contrapoder, i dempeus perquè s’ha aixecat de cop, i dempeus perquè és l’eslògan que la CUP duia a la campanya de les eleccions “imposades” del 21-D. Aleshores esclata a riure.

–Arendt també diu que aquests contrapoders són efímers, nòmades, que apareixen i desapareixen. Però justament aquí rau la seva potència, no? Recordeu el 15-M? Al maig tot funcionava, però al setembre tothom es demanava: “On està el 15-M?”. Jo crec que està al cap de moltíssima gent. El 15-M va desobeir ni més ni menys que quatre tribunals que sentenciaven que no es podia acampar. Pensem que la revolta neix el 15 de maig i el 22 Convergència va guanyar les municipals i Plataforma per Catalunya va aconseguir 67 regidors, mentre el PP també guanyava! Triple marea blava! Déu meu! I, en canvi, tot el discurs del 15-M contra el capitalisme ara l’usa tothom, fins i tot l’Anton Costas, del Cercle d'Economia, que parla de capitalisme zombie, o el Miquel Puig, que és un liberal i parla de capitalisme suïcida. El 15-M va convertir la triada de seguretat, fatalitat i desigualtat en la triada de democràcia, solidaritat i lluita als barris.

És com l’1-O.

La frase de Hannah Arendt és l'1-O. L’1-O és la derrota més severa que ha rebut mai aquest Estat demofòbic. Què sabem del 15-M? Que la plaça està allà per quan ens calgui. Què sabem de l'1-O? Que les escoles estan allà per quan ens calguin. Ho sabem nosaltres i ho saben ells, eh. I com desarticules dos milions de persones, la xarxa invisible? “Guardeu-ho a la memòria, tot això. La revolució ha estat aquesta”, em va dir un amic, que és historiador llibertari. I és veritat. La victòria final és una mentida. Tota la vida haurem de regar les plantes, netejar els vidres i cuidar la vida. Això també passa amb les lluites polítiques i socials. Quan veus que ja s’acaba, tot torna a començar.

“Què sabem de l'1-O? Que les escoles estan allà per quan ens calguin. Ho sabem nosaltres i ho saben ells”

De vegades, quan la lluita torna a començar, es produeixen contradiccions que expliquen molt bé aquest nomadisme de la lluita des de baix.

Sí, és clar. El 15-M hi érem molts, al famós setge al Parlament, i tots cridàvem “Aturem el Parlament!”. Sis anys després, estem davant del Parlament cridant “Defensem el Parlament!”. La cosa és de psicòleg! I n’hi ha més, de contradiccions. El dia del setge al Parlament molta gent jove va ser condemnada per no fer absolutament res, només aixecar les mans. Els va condemnar l’Audiència Nacional per sedició. Qui va posar la denúncia era Convergència! I ara són els convergents els que estan acusats de sedició... La lluita és fructífera justament per aquestes contradiccions.

I com assimilem aquestes contradiccions?

Cal que ens cuidem, cal que fem la vida més amable. A mi em sembla que l’amabilitat és extraordinàriament revolucionària en aquests moments en què les relacions socials es tensen tant. Comprendre l’altre és saber què pensa i sent, és la capacitat d’escolta. I això no vol dir que pensis com l’altre.

Què en queda, de tot plegat, al final?

Al final sempre hi ha un pòsit. Una consciència col·lectiva. L’última vegada que la vam tenir, aquesta consciència, van provocar una guerra civil. Avui, això, ja no ho poden fer. Ens poden fer mal, ens poden castigar repressivament amb lògiques absolutament inquisitorials i embogides, però no li trauran a dos milions de persones la llibertat... Quan toques la llibertat amb el tou dels dits, ja no hi ha marxa enrere. L’1-O no és un ara o mai. L’1-O és un abans i un després. És un punt d'inflexió que deixa moltes coses fetes i molta feina per fer. Aquesta és la seva potència.

I hauria estat possible sense les lluites prèvies?

No. Si a Catalunya hi ha hagut tant dinamisme social és perquè venim de les lluites de les marees i, abans, de la lluita en defensa dels barris. Això ha generat un teixit comunitari i combatiu. La immersió lingüística a les escoles n’és una prova. Ho confesso. A mi em va adoctrinar l’escola pública en la democràcia. A la primera manifestació contra la Guerra d’Iraq qui va fer el discurs més antibel·licista que jo he sentit mai va ser la meva directora. Em vaig fer insubmís contra la guerra a la universitat gràcies a la meva professora de sociologia.

“Qui ens havia de dir, als que volíem fer la revolució, que la millor manera de canviar el món, avui, és conservar-lo”

Potser és justament aquesta actitud la que ens cal preservar.

Sí. Aquestes són les paradoxes del segle XXI. Qui ens havia de dir, als que volíem fer la revolució, que la millor manera de canviar el món, avui, és conservar-lo.

Conservar, doncs, el que ens queda. Aquest és el drama o aquesta és la lluita.

Sí. El drama és que no està garantit que el futur sigui millor. On estan els responsables del forat de més de 15.000 milions de Catalunya Caixa? Deuen estar fent dry martinis en el seu veler. On són els que han provocat la bombolla de l’habitatge? Continuen manant. El que s’ha fet per aturar-ho són gotes al desert. Jo crec que estem més a les portes del final de l’Imperi Romà que no pas de la Revolució Francesa. I l’esperança és que si lluites pot ser que el futur sigui millor.