“La naturalitat és una bona recepta per a gairebé totes les circumstàncies de la vida”

Agnès Marquès Periodista i autora del llibre ‘Els guapos són els raros’

Les vides normals són vides imperfectes. Una cursa de fons, amb alts i baixos. Hi ha qui ha passat per un càncer, hi ha qui ho ha perdut tot, fins i tot el seu sostre, i hi ha qui un dia, de cop, s’ha enamorat d’algú del seu mateix sexe. Vides plenes de situacions excepcionals sovint molt marcades per l’opinió dels altres. Però, per què algunes depenen tant del 'què diran'? “Totes aquestes persones els diumenges també fan allò tan normal d’anar a dinar a casa dels pares”, afirma, rotunda, la periodista Agnès Marquès.

Qui més qui menys l’ha vist a la ‘tele’. Fins fa poc presentava el Telenotícies i des d’aquesta passada temporada l’escoltem al No ho sé, de RAC1. Ara acaba de publicar ‘Els guapos són els raros’, un recull d’il·lustracions de diferents artistes que acompanyen una sèrie de reflexions i fragments de converses que ha tingut amb els diferents testimonis que han passat pels 24 programes de ‘La gent normal’, de TV3. Si alguna cosa té clara és que “qui no té un all té una ceba” i que, lluny dels prejudicis, “qualsevol cosa que ens toqui viure és meravellosament normal”.

Podem dir que som individus lliures?

En la mesura en què depenem tant de l'opinió de terceres persones crec que lliures del tot no ho som.

I per què ens importa tant l’opinió dels altres?

Perquè tenim tan poques certeses i tan poca autoconfiança que la dipositem gairebé tota en com ens veuen els altres. I és una pena perquè crec que normalment hi ha un desajust brutal entre com som i com ens perceben que som. En canvi, ens venem a com ens perceben enlloc de defensar com som. I això ho fem tots. Segurament per falta de confiança, de seguretat, per necessitat d'acceptació... És molt humà.

En el llibre hi ha 24 capítols, és a dir, 24 temes freqüents però silenciats i altres de menys freqüents però assenyalats per tothom. Entre aquests, la delinqüència juvenil, el bullying, la drogoadicció, els abusos sexuals o les altes capacitats. Per què aquests 24, i no uns altres?

Buscàvem temes dels quals no se'n parla prou i que queden darrera l'etiqueta i un gran mur de silenci. Per això vam escollir aquests 24. En alguns casos en vam engegar algun i el vam haver de canviar perquè no és fàcil trobar persones que vulguin explicar la seva vida i que parlin bé. No és només tenir ganes de parlar-ne, sinó que s'expressin bé i comuniquin bé. Per tant, hi ha una feina de producció que porta el seu temps.

***

El dia més feliç del Leo, de sis anys, va ser quan va demanar davant de tota la classe que ja no li diguessin Mia, que a partir d’aquell moment es deia Leo. Ell és una excepció que trenca amb la norma. La majoria de persones transsexuals tenen un encaix difícil a la societat; són sovint estigmatitzades i incompreses.

Tenim una gran tendència a etiquetar les persones, no ens en cansem.

Etiquetem per necessitat d'autodefinir-nos. Ens definim a nosaltres mateixos a partir de definir els altres. Però bàsicament aquestes etiquetes responen a por, desconeixement, incertesa... No sé de què va això, per tant, li poso l'etiqueta i m'ho ventilo. Al final, etiquetar és simplificar.

“Buscàvem temes dels quals no se'n parla prou i que queden darrera l'etiqueta”

I oblidem la persona que hi ha al darrere.

Exacte. Tota la profunditat que té aquella història l'oblidem en benefici de l'etiqueta. L'etiqueta és fàcil. Has passat per una depressió? Val, ets un depressiu. Et dediques a la prostitució? Ah, ets una puta. I ja està. Però no! I com és que t'hi dediques? I ho sap la teva parella? I tens una filla! I com conviviu amb això? Però tot això ens ho perdem per aquesta dèria que tenim d'etiquetar. Simplifiquem i uniformem. Sembla que tots els que tinguin la mateixa etiqueta han passat per la mateixa història, i no.

Aleshores, no sabem viure en la diversitat?

Jo crec que ens costa. No diré que no sabem viure-hi perquè hi vivim, encara que no en siguem conscients, però ens costa.

Als catalans, en canvi, se'ns tendeix a etiquetar de 'solidaris'. Creu que realment ho som, o ens importa massa el nostre dia a dia i no ens impliquem en la causa dels altres?

Em fa molta cosa generalitzar. Amb grans esdeveniments, com la recollida d'aliments o la Marató, crec que demostrem que sí que som una societat que es mobilitza i que té uns altaveus que funcionen, els mitjans de comunicació, que saben traslladar quan hi ha una cita important. Però dir tan com que som molt més solidaris que d'altres... Confio més en l'acció individual que en la col·lectiva que es demostra en aquestes grans cites.

***

L’amor, al Lluís, li va arribar quan la seva dona estava embarassada del segon fill. I l’amor el va portar a enamorar-se, aquesta vegada, d’un home. Quins cops amagats que té, l’amor. “Et fa saltar tots els guions i és molt difícil resistir-s’hi”, diu l’Agnès. Així que el Lluís va tirar endavant perquè, si una cosa ens passa, és que només vivim una vegada.

La periodista Agnès Marquès, en un moment de l'entrevista | Cristina Garde

Un dels testimonis, en Joan Garriga, que va ser campió mundial de motociclisme i va tenir una relació conflictiva amb les drogues, definia la societat on vivim com a “societat hipòcrita”. Ell deia que la droga és la “lepra del segle XXI”.

Al Joan li va tocar viure els dos extrems que algú pot viure, que són la màxima exposició (perquè tothom el coneixia) i la màxima degradació. I va passar de tenir tothom al seu voltant a quedar-se absolutament sol. És una pena, però això passa. Hem de ser conscients que quan el cercle es magnifica tant no és real. És gent que vol estar a prop d'algú que té poder o èxit en un moment determinat. Ell ho va patir molt i és una pena. Però saps perquè, segurament? Perquè no n’havíem parlat prou, de les drogues.

Aleshores, corrobora les paraules del Joan.

Sí, jo també crec que un dels grans temes que defineixen la hipocresia de la nostra societat és el consum de drogues. N'hi ha a tot arreu, i qui digui que no les ha provat, o que no té un amic íntim que les ha provat, o que no ha anat a una festa on se n'han pres, o que no ha estat en un entorn professional on s'ha parlat de drogues d'una manera frívola, és un hipòcrita. Només parlem del problema real quan algú està tan penjat per les drogues que aleshores es converteix en una mena de marginat. En canvi, si en parléssim més obertament, si fóssim més sincers, crec que també estaríem més pendents de les persones que estan assumint molts riscos i sabríem ajudar-les perquè deixin de tenir aquesta addicció. Aleshores tot seria més clar, més nítid, més net. I les persones no es quedarien tan soles.

“Un dels grans temes que defineixen la hipocresia de la nostra societat és el consum de drogues”

També dedica un capítol a les persones que han passat, o passen, un episodi de la seva vida vivint al carrer. Aquesta és una situació que fa temps que viu de prop com a membre del patronat de la Fundació Arrels.

El capítol el titulo ‘Perdre-ho tot i tornar a començar’ i hi apareixen diferents testimonis pels quals perdre-ho tot és perdre, per cada un d’ells, una cosa diferent. Però em va sorprendre quan el Miquel Fuster em va explicar que, perdre-ho tot, per ell, va ser perdre 15 anys de la seva vida que havia estat al carrer. Aquells 15 anys van ser una pèrdua de temps. I em va impressionar, perquè és veritat que a la vida no tenim gaire més que temps, i si tu li vas restant temps, ja pots estar bé, malament, pots ser simpàtic, antipàtic, borde, feliç o amb una depressió, que no pots viure res de tot això. I em va semblar que era un bon absolut de perdre-ho tot. No és que et moris i hagis tingut poc temps per viure. No. És que l'has tingut i no l'has pogut viure. A vegades hi ha una part d'aquest temps que podries haver sortit del carrer i no n'has sortit perquè no has volgut veure aquesta ajuda, o altres vegades la societat t'ha expulsat i t'ha deixat 15 anys al carrer. Però és veritat que és com un kit-kat, un forat negre. Aquesta vida l'he viscut i no n'he fet res d'aquest temps. Això és molt fort. Pots morir més tard o més d'hora i tenir més o menys temps per fer les coses. Però si el tens, com a mínim aprofita'l! O almenys intenta-ho.

***

La Rosa hi pensa cada dia, en el seu donant. “Algú que ha hagut de morir perquè ella encara hi sigui”, relata així, l’Agnès, l’experiència del transplantament de cor. Tenia 40 anys i tota una vida per davant. Li quedaven moltes coses per fer i, segurament -pensa la Rosa-, al seu donant també. És per això que es va prometre a ella mateixa que viuria per sempre més amb alegria i entusiasme, per tots dos.

Hi ha experiències a la vida com haver estat víctima de bullying o haver-te sotmès a un transplantament de cor, que et marquen per sempre. Què n’ha après, de tot plegat?

Jo crec que el que he après és a tenir aquestes situacions més presents i tractar-les amb més naturalitat. Per exemple, amb una cosa tan domèstica com que algú et digui que li han diagnosticat un càncer. Molt sovint no ens atrevim a preguntar ni com es troba la persona. Un altre tema és el dels nens que perden un pare. El mecanisme natural és dir als teus fills que mai preguntin al "fulanet" pel seu pare, perquè és mort. Potser a aquell nen ningú li parla del seu pare només per no fer-li reviure aquella situació. Al final, jo crec que la naturalitat és una bona recepta per a gairebé totes les circumstàncies de la vida.

“A la vida no tenim gaire més que temps. Per tant, si el tens, com a mínim aprofita'l!”

El format del programa, que va ser de conversa a quatre, o a tres, depenent del cas, creu que hi va afavorir?

Segur, segur! Jo no podia arribar a determinades idees si no he viscut aquestes circumstàncies. En canvi, si tu i jo hem passat per una mateixa experiència, sabem que no és igual però que serà similar. I com que jo ja sé les emocions que has sentit o que sents, es crea empatia i de seguida t'obres molt més fàcilment que no si tens davant algú que el que sap de la depressió és el que ha llegit als llibres i alguna entrevista que ha sentit. Fer aquesta entrevista des de fora és molt més difícil i limita el resultat.

Hi ha preguntes que potser ni s'hauria plantejat de fer-los-hi.

Aquesta és la clau del programa. Jo moltes vegades fent-lo -i espero que l'espectador i el lector també- he tingut la sensació d'estar dins d'una conversa a la que pràcticament no hem estat ni convidats. Estem espiant i descobrint com aquelles persones en parlen amb certa confiança perquè saben per on han passat. Aleshores no hi ha els filtres de les persones que no ho hem viscut... Allò va sol!

***

Mai més. Hi va haver un dia a partir del qual el Carles ja no va poder veure més la seva mare. I era jove, ell. Tenia 20 anys. I si això no és fàcil de pair ni amb 60 anys, amb 20 ni t’explico. La Carme també va perdre la seva mare quan era molt petita, 9 anys. I el Xavi, que la va perdre amb 8 anys, assegura que el bloqueig emocional que suposa la mort d’un pare o mare tard o d’hora acaba sortint.

La periodista Agnès Marquès, en un moment de l'entrevista | Cristina Garde

Quina història, de les que ha conegut, li ha impactat més?

La transsexualitat, perquè era un tema amb el que havia tingut molt poc contacte. Però també n'hi ha d'altres que potser no són tan radicals o durs de viure -això sempre depenent de l'entorn, clar- com per exemple el de 'Conviure entre cultures' que també va ser molt interessant. En aquell, hi ha històries d'àvies que van portar els seus fills aquí. Àvies que parlen el seu idioma d'origen amb els seus fills. I aquests fills han tingut fills, que són els néts d'aquestes senyores. Aquests nens ja van a l'escola en català i els seus pares no els han ensenyat l'idioma d'origen perquè ja els queda lluny, són dues generacions. Aleshores, es donen casos en què hi ha avis que no tenen manera de parlar amb els seus néts, perquè no han après el català. Hi ha programes, doncs, més “lights” de tema que també són molt enriquidors.

En l'últim capítol, precisament, parles amb persones que han decidit no tenir fills. En canvi, el vau enregistrar mentre estava embarassada. Com va viure aquesta contradicció?

Déu n'hi do, perquè és un procés en què et fas moltes preguntes. Tot i que estiguis molt decidida sempre hi ha aquella incertesa d’“estic fent bé?”, “estic prou preparada?”. Va ser molt enriquidor. Vaig trobar certeses i vaig trobar interrogants, i vaig pensar: “Bé, doncs quan neixi la petita ja els resoldré.”

I com està essent l'experiència de la maternitat?

Tot bé, tot bé. Fantàstic! (riu) També em va anar bé per reforçar la idea que jo sí que volia ser mare.

Hauria anat diferent, el programa, si no hagués estat embarassada?

Segurament… De fet, abans de començar la conversa no els hi vaig dir perquè eren quatre convidats molt “conyons” i vaig pensar: em fotran el programa enlaire! I quan vam acabar i els hi vaig dir em van dir: “Oh! Però això ens ho havies d'haver dit!” Ens vam fer un fart de riure. Jo els vaig respondre: “Ui no, no volia que em rebentéssiu el programa de dalt a baix! Jo vull que m'expliqueu la vostra idea, no la meva.” Va ser molt divertit!

***

El filòsof Josep Maria Esquirol diu que “viure és sentir-se vivint”. Segurament és el que busquem tots. Viure feliços, demanem poc més. Busquem sentir-nos bé en aquesta petita part del món que ens ha tocat viure. Encara que a vegades ens ho impedeixin.

Què ens falta com a societat?

Ens falta preguntar-nos, escoltar-nos, parlar. Naturalitat.

I què ens sobra?

Prejudici. Sobretot, ens sobra prejudici.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article