“Les persones que portem l'etiqueta de jubilat podem ser molt útils en el món del voluntariat”

Assumpta Clopas Mestra jubilada

L'Assumpta Clopas va ser durant més de 30 anys mestra d'educació especial i psicopedagoga. Es va llicenciar en Filosofia i Ciències de l'Educació per la Universitat de Barcelona i encara té un Màster en Intervenció Psicopedagògica i Assessorament Curricular. Ara que ja està jubilada, però, continua activa. Per a ella, aquest envelliment actiu és imprescindible, tant per mantenir la salut, com per servir a la societat. “Les persones que portem l'etiqueta de jubilat podem ser molt útils al món del voluntariat. És una via que cal explorar”, diu . Per això, és patrona de la Fundació Francesc Pujols i exerceix el voluntariat. També escriu periòdicament al Social.cat.

Com vas afrontar el teu període de jubilació?

Inicialment amb il·lusió, pensant que tindria temps per fer aquelles activitats que no podia fer durant la vida laboral, que podria estar més per la família i que tindria molt temps lliure, però també acompanyada d’altres sentiments: el de pèrdua d’una activitat amb la que em sentia molt vinculada, molt responsable i que m’agradava molt tot i les dificultats que l’acompanyaven, una mica de tristesa per haver de deixar de compartir relació i activitats amb uns companys que ens apreciàvem molt i que la relació amb ells i elles anava més enllà de l'estrictament laboral. Em va estranyar el sentiment de tristesa i de pèrdua ja que, de seguida, vaig començar amb l'agenda força plena d'altres activitats que havia escollit lliurement.

Quins consells donaries a una persona que s’acaba de jubilar?

D'entrada, que és difícil preveure com et sents fins que no t’hi trobes. Per tant, prepara, planifica, però tingues present que és una incògnita i estigues disposat a acceptar l'estat d'ànim que vingui. Fes activitats que et facin sentir útil a la societat, als altres, pensa que no és una etapa que s’acaba, sinó que es transforma i pot arribar a ser més rica, tranquil·la i tant productiva com les altres.

En què consisteix, per tu, l'envelliment actiu?

Ho diu la mateixa frase en estar actiu, però de forma satisfactòria, fent el que ens agrada sense descuidar cap dels aspectes importants de la nostra persona: vetllar per la salut amb tot l'exercici físic que l’edat ens permeti, treballar la ment fent aquelles activitats que no hem pogut fer abans i ens agraden: estudiar, llegir, escriure, reflexionar, compartir amb els altres i, sobretot, si la salut i la força ens acompanya, en fer coses pels altres. Tenim un bon model en les diferents formes de voluntariat en les que podem ser útils.

“Ser àvia és una de les coses més entranyables que ens ofereix la vida. Això significa un amor incondicional, però també saber posar límits”

Molts avis, sobretot en època estival, “treballen” cuidant els seus néts. Com hauria de ser la relació entre els avis i els néts?

Ser àvia és una de les coses més entranyables que ens ofereix la vida. Els estimes molt i et sents responsable en una petita parcel·la, però saps que la responsabilitat de la seva educació, manteniment, salut és dels seus pares. Aquests rols no s'haurien d'invertir mai, però la complicada situació laboral dels joves d’avui dia porta a molts avis a fer tasques de substitució dels pares, que, poden ser puntuals o en èpoques de vacances, però no hauria de ser la tònica del dia a dia. La relació amb els nets i netes ha de ser d'amor incondicional i és així com és en la vida real. Això no vol dir que no els hi posem límits (amb els avis sempre proven), però han de ser límits consensuats amb els pares i també ha de ser una relació distesa, divertida, de complicitat en alguns casos. A nivell educatiu hem de complementar i reforçar la tasca dels pares.

Quines polítiques o programes específics creus que necessita la gent gran? Ha canviat la situació d'aquestes persones al llarg dels anys?

El ventall del col·lectiu de gent gran és molt ampli. No és el mateix la franja de 65 a 70 anys que la de 70 a 80 o la dels centenaris. La política pot ser la mateixa, però els programes han de ser diferents. Crec que, en la nostra societat, no s'aprofita l'experiència i la saviesa de les persones grans, en general. Així com en altres cultures del món les persones grans aconsellen, acompanyen i donen exemples als joves nosaltres tendim a que deixin pas als que pugen, com ha de ser, però no apartar-los o no tenir-los en compte perquè es malbaraten molts coneixements, possibilitats i experiències apreses que encara podrien ser útils. Cal explorar bé com la gent gran (que encara és jove) pot ser útil en la vida activa encara que porti l'etiqueta de jubilat o jubilada. Crec que hi ha un ventall de possibilitats en el món del voluntariat que caldria animar-se a provar. També augmenta molt el grup d'avis i àvies centenàries i aquest allargament de la vida comporta l’aplicació de programes específics de suport, disposar de personal de l’àmbit social i sanitari per poder atendre adequadament aquest col·lectiu i que, amb les dificultats que hi ha per reconèixer oficialment la dependència de les persones, no hi ha els recursos suficients per tal de que es pugui arribar a centenari amb la màxima dignitat.

Vellesa i cura. Com ha de ser aquesta cura?

És important que s’imparteixi formació al llarg de la vida per fer prevenció de malalties i problemes que es podrien evitar amb una alimentació o estil de vida més sa. La prevenció és fonamental però és inevitable que la gent gran hagi d'acudir moltes vegades als metges de capçalera i no tots tenen la formació, la paciència i el tacte per tractar gent gran. Potser caldria més especialitat en geriatria tant en l'àmbit sanitari com en el social. La cura ha d'anar encaminada a l’auto-cura, sempre que sigui possible i la persona sigui autònoma. Quan no ho sigui s'ha d'implicar la família amb els ajuts públics necessaris. Potser hem passat d'una societat (no fa gaires anys) que nets, pares i avis vivien junts, a viure independents i en alguns casos amb poca responsabilitat cap als grans de la família.

“Els acompanyaments de bon veïnatge de molts ajuntaments estan molt bé, però cal treballar més amb les famílies i els cuidadors”

Creus que la no dependència, física i mental, ha de ser l’objectiu a assolir?

La importància de valdre's per un mateix. És un objectiu fonamental però no sempre es pot assolir, les malalties sobrevingudes no es poden controlar i el deteriorament és inevitable. Cal tenir molta cura de la salut mental de la gent gran ja que amb un bon funcionament cognitiu hi ha moltes limitacions físiques que es poden suplir i viure independent.

Quins haurien de ser els reptes de l’atenció a la gent gran? El perfil dels cuidadors i les cures.

El repte és l'enunciat de la pregunta anterior: mantenir la no dependència però això no vol dir viure aïllat/da. L’afecte i la relació amb la família és fonamental. La solitud de molts avis i àvies, amb família i sense és un dels aspectes que els fan patir més i és de difícil solució si això no surt del cor dels fills, dels nets i altres familiars. Està molt bé les campanyes com les Un bon veïnatge de molts ajuntaments però cal treballar des de l’àmbit social amb les famílies que no es cuiden de la seva gent gran. Els cuidadors tenen molta feina en funció de com està cada avi o àvia. Si hi ha patologies com l’Alzheimer, per exemple, cal que tingui molt formació i recursos per tenir cura del malalt i de si mateix. Per ser cuidador cal formació per no “cremar-se” i per poder fer la tasca de la millor manera possible.

Quin paper creus que hi juga la prevenció en el sistema sanitari actual? I quin paper hauria de jugar en el cas de la gent gran?

La prevenció és bàsica en totes les etapes de la vida. Si s'educa els nens en prevenció serà més fàcil que arribin a grans amb més salut. En el cas de la gent gran cal impartir-la de forma clara, fàcil, entenedora tenint en compte que als grans se’ns obliden les coses, ens falla la memòria. A nivell d'algunes malalties, per exemple la diabetis, des de sanitat es fa una bona tasca preventiva però cal incorporar visites domiciliàries, en alguns casos, reunions amb els altres membres de la família i sobretot un espai (metge capçalera, infermera, geriatre, etc.) on poder explicar els problemes, dubtes, preocupacions, etc. No oblidem que el diàleg és una eina preventiva molt potent.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article