“Ens titllen de ‘feminazis’, però el feminisme no té ni un sol mort a les espatlles”

Graciela Atencio Periodista i directora de Feminicidio.net

“Les dades serveixen per salvar vides”, diu taxativa la periodista Graciela Antencio. Ella és la directora de la plataforma Feminicidio.net, que l’any 2010 comença a registrar tots els casos de feminicidis de l’Estat, és a dir, assassinats de dones pel fet de ser dones. El resultat: una base amb més de 40.000 dades de totes les víctimes registrades des d’aquell moment. Segons el darrer informe del col·lectiu, que tot just s’acaba de presentar, a Catalunya s’han comès 163 feminicidis i altres assassinats de dones a mans d’homes entre el 2010 i el 2017.

Aquestes dades són importants fins al punt que la plataforma ha determinat que la major part de feminicidis es produeixen durant els mesos de vacances, com ara desembre-gener o bé juny-juliol, i principalment en zones de costa. També han aconseguit trencar amb la falsa idea que els homes desconeguts són els perillosos: la majoria de feminicidis són comesos per coneguts de la dona. A Feminicidio.net són les precursores d’aquesta lluita i, malgrat els impediments que s’han trobat -i encara es troben- en aquest llarg camí cap a la justícia, no tenen cap intenció de posar el fre.

Per què comenceu a impulsar aquest projecte?

Jo soc argentina i em vaig dedicar a estudiar i denunciar el feminicidi a Ciutat Juárez. Vaig viure allí entre l’any 2000 i el 2003. Vaig marxar amenaçada per denunciar un grup d'homes poderosos que mataven a nenes. Jo vaig investigar un tipus de feminicidi, el feminicidi serial, perquè mataven en sèrie. Després vaig venir a Espanya i em vaig quedar orfena de la meva denúncia. Vaig pensar que aquests crims quedarien impunes. Hondures i Guatemala són les dues societats que registren més feminicidis del món. Però si ens fixem en les societats més igualitàries, com Suècia o Noruega, t’adones que les taxes de feminicidis són més altes que a Catalunya o l'Estat espanyol. No hi ha cap societat d'aquest planeta que estigui lliure del feminicidi. Davant d’aquest fet vaig comprendre que calia estudiar el feminicidi des d'una perspectiva global. Quan vam començar a documentar i estudiar el feminicidi, l’any 2010, encara no existia ni el conveni d’Istanbul, que va entrar en vigor el 2014, i Nacions Unides tampoc tenia aquesta classificació, ni la té avui dia. Cap administració fa aquesta classificació.

“No hi ha cap societat d'aquest planeta que estigui lliure del feminicidi”

Cap administració?

Cap. El prestigi del nostre treball té a veure amb la classificació i amb el fet de posar negre sobre blanc en el fet que a les dones el patriarcat ens mata i per diferents tipus de violència. L’Estat espanyol ha ratificat el conveni d’Istanbul que, si bé no fa referència als feminicidis, considera que cal tenir en compte totes les violències masclistes. Nosaltres comptabilitzem tots els assassinats per violència masclista. Només l’any passat, amb el cas de Diana Quer, el Consell de Ministres va anunciar que l’inclouria.

Heu demanat ajudes al govern espanyol per desenvolupar la tasca de registre?

Sí, hem demanat ajudes i mai ens han ajudat. Ni el govern del PP ni el del PSOE. No valoren la nostra feina. Som tres persones treballant en aquest projecte. És per això que en la nostra classificació pot haver-hi un marge d’error, perquè hem de fer un seguiment de tots els casos i no tenim suficients recursos.

De quines fonts traieu els crims?

D'una banda, tenim les fonts oficials, que només registren les assassinades en el marc de la parella. Per la resta de casos, fem seguiment de les sentències. El problema, però, és que les sentències triguen tres anys a ser publicades i no sempre s'aconsegueixen. També analitzem les dades de l'Institut Nacional d’Estadística, però no estan classificades. També analitzem les dades de la Fiscalia. A vegades, les dades de l’informe anual de la Fiscalia no coincideixen del tot amb les xifres oficials de la Delegació de Govern. Ara bé, el més interessant és que fem un altre treball que és minuciós i artesanal, que és el d’analitzar tots els casos d’assassinats a dones que surten a la premsa. La informació que surt als diaris, encara que no es dona per oficial, és molt important. És el que es preserva de la memòria històrica: saber la vida de la víctima. Els mitjans tenen l'oportunitat d'humanitzar les víctimes i de condemnar socialment als agressors i maltractadors. El que hem descobert estudiant les sentències és que no tenen la informació que recopilen els mitjans.

“Hem descobert que les sentències no tenen la informació que recopilen els mitjans”

Com determineu que un assassinat a una dona és un feminicidi?

Tenim en compte els antecedents, que no sempre són publicats i a vegades hem d’esperar la sentència, el perfil de la víctima, el perfil del victimari, la relació entre ells, la nacionalitat i l’origen, com va ser trobar el cadàver, els actes violents anteriors i posteriors que va cometre el victimari… Moltes vegades el feminicidi no comença en el moment en què s’efectua el crim, sinó en anys anteriors d’amenaces. És bastant més comú del que ens pensem que un home amenaci una dona amb matar-la. Per tant, aquests elements són importants de poder classificar-los en una base de dades perquè ajuda a trobar perfils i patrons.

Com ara quins?

Per exemple, la majoria de fills que assassinen les mares, que són el 13% de feminicidis a Catalunya, veiem que tenen problemes psicològics. Per tant, tenir en compte aquest factor ens serviria per desenvolupar polítiques públiques de prevenció. Per això és important observar elements que vagin més enllà del crim i del moment del crim. Estudiar la cadena de discriminacions, desigualtats i violències que acaben amb la violència més letal i extrema, que és la de treure la vida a una dona. És important assenyalar que visibilitzant totes les violències és com pots reduir les taxes de prevalença.

Crims que es cometen des de diferents rols de gènere.

Els homes maten les dones com a marits, nòvios, amants, amics, fills, gendres, pares, tiets, clients de prostitució… Des del 2010, 33 prostitutes han estat assassinades pels clients a l’Estat espanyol. Això cal destacar-ho per diversos motius, però sobretot perquè tira a terra això de què la violència no té gènere. Sí que té gènere, la violència. I, a més, ens permet demostrar que és pandèmica i epidèmica. Que aplega la majoria dels homes de totes les classes socials, de totes les edats, de tots els orígens ètnics... Classificar et permet, per una banda, dimensionar que és un fenomen global però que, dins d'aquesta globalitat, hi ha especificacions que són molt importants d'assenyalar.

Les causes venen de lluny i les conseqüències són irreversibles.

El feminicidi és la representació d’un tipus de genocidi d’un individu de la humanitat que mata a l’altra meitat de la humanitat: homes que maten dones. La major part d’assassinats violents de dones són comesos per homes, i els homes són els autors de més del 90% dels crims que es cometen al món. El feminicidi és una forma de manifestar la supremacia masculina a través de la violència extrema. És l’últim esglaó de la violència masclista.

“El feminicidi és una forma de manifestar la supremacia masculina a través de la violència extrema”

Pot posar algun exemple d’un assassinat a una dona que hagi aparegut als mitjans de comunicació i que el govern espanyol no l’hagi recollit com a feminicidi?

Hi ha casos paradigmàtics com el de Susqueda, en què l’assassí o l’acusat d’assassinat va matar una parella (un home i una dona) i ell tenia antecedents per haver assassinat anteriorment la seva dona. Aquí hi ha un component de gènere. Hi ha molts components de gènere que les institucions i la justícia no tenen en compte. I la teoria del feminicidi, o el que recomana les Nacions Unides, és tenir en compte tots els assassinats, perquè realment hi ha una xifra negra de dones que són assassinades per raons de gènere i les estadístiques no ho recullen. Hi ha molts casos de dones assassinades en els quals el principal factor és la misogínia, és a dir, és el profund odi cap a les dones. No mataria un home, mataria una dona.

Visibilitzar els feminicidis, però, també comporta una greu reacció del patriarcat, i sobretot, tal com hem pogut comprovar aquests darrers temps, l’auge de l’extrema dreta.

Per frenar o erradicar el feminicidi és fonamental relacionar el feminicidi amb les polítiques d'igualtat. Perquè el feminicidi és l'última baula d'una cadena d’inequitats i discriminacions, i és el resultat de la desigualtat estructural entre homes i dones. Si no podem relacionar el feminicidi amb la desigualtat estructural que pateix la dona en el patriarcat, no entenem les dimensions del feminicidi i el prenem com un cas aïllat, fragmentat, o com un simple crim. I no: el feminicidi és un crim polític. Polític, de política sexual, que té a veure amb què ens maten perquè som dones en societats on la dona està infravalorada, o fins i tot on no està considerada com a persona o individu. Aquest no és el cas d'Espanya, però en moltes societats les dones encara no som persones o individus.

Graciela Atencio, en un moment de l’entrevista | Social.cat

El poder encobreix el poder.

Sí,és clar. Vivim en una societat patriarcal, en un Estat patriarcal. I l'Estat patriarcal tendeix a justificar o a invisibilitzar les violències masclistes. Si parlem de violències masclistes també hem de parlar de privilegis. El que l'Estat patriarcal fa és no lluitar contra els privilegis masculins. Els homes no maten totes les dones, en maten algunes per dominar-les i controlar-les totes. El feminicidi també és un mecanisme de control polític i un símptoma social de la supremacia masculina. Per exemple, el crim de Laura Luelmo què et demostra? Et demostra que les dones no tenim llibertat per sortir a córrer lliurement. Encara que en matin una de sola, aquesta és una demostració de poder simbòlica molt important. Així funciona el terrorisme sexual: en matem una perquè la resta tingui por quan surti al carrer. I així s'exerceix un control social.

“Els homes no maten totes les dones, en maten una perquè la resta tingui por quan surti al carrer”

Quan apareix un cas, curiosament n'apareixen més.

Hi pot haver un efecte crida, o un efecte imitació. Nosaltres no ho anomenem així, sinó efecte acumulació, que és que un cas es produeix al dia següent de l'altre. I això també ho registrem.

Ho podem confiar tot a les polítiques de prevenció de l’Estat?

No. Hem de sensibilitzar de tal manera que nosaltres, com a societat civil organitzada, arribem on no arriba l’Estat. S’ha d’apoderar la societat civil i ha d’exercir un rol de pressió. Catalunya hauria de prendre notes d’això, sobretot en els moments que estem vivint, de tornar a un feixisme dur. Està passant a Europa i a Espanya, amb VOX, que és un partit que no és democràtic i que va en contra dels drets fonamentals. En canvi, no es qüestiona que s’estigui presentant a unes eleccions generals.

Què proposa?

Si des d’una edat primerenca s’inclogués l’educació contra el feixisme, el masclisme i el patriarcat, segurament seria el més revolucionari. No és ni complicat ni costós, simplement el que ens falta és formació. També en l’àmbit de la justícia, que és una de les fases fonamentals, i en canvi la que tenen és insuficient. Per tant, educació des d’una edat primerenca però també a les carreres de dret formació contra la violència de gènere des d’una perspectiva multidisciplinar. El problema és que la justícia queda coixa quan analitza si hi ha violència o no. I després hi ha un altre factor fonamental, que és la indiferència social o la desídia cap a la violència. I crec que encara hi ha un altre factor més, que és com està afectant el neoliberalisme a la construcció de les relacions personals i socials, i com aquest està augmentant la violència. Ara bé, anem pel bon camí. El feminicidi s’està convertint en una cosa intolerable. De fet, ja s'ha convertit en intolerable per a la majoria social.

“Que existeixi un partit com VOX o el de Marine Le Pen et demostra que el patriarcat no va només d'homes”

Tot i així, les dones també som còmplices del patriarcat.

Fins al punt que les dones de Vox defensen que els homes segueixin tenint privilegis. Elles defensen ara aquesta campanya de Hitler! Ens posen al lloc de les feminazis amb una imatge de Hitler quan les dones no hem matat mai ningú. El feminisme no té ni un sol mort sobre les espatlles. Ni un sol mort. Això és una perversió, i és fins i tot sàdic, perquè ens posa en una posició en què no hi som, les dones, ni sobretot les feministes. Aleshores, que existeixi un partit com el de Marine Le Pen o que existeixin les dones de Vox et demostra que el patriarcat no va només d'homes. Va d'una societat que defensa els privilegis patriarcals. Òbviament que majoritàriament el sostenen els homes, perquè ells tenen el poder econòmic, polític, el control social de la cosificació de les dones i l'accés al cos de les dones a través de la prostitució, de les violacions i les agressions sexuals. O la pornografia violenta, que gairebé tota ho és, on s'ensenya, des de petits, als homes, com exercir violència. Els violadors, els agressors sexuals i els maltractadors, molts, aprenen tot això a la pornografia. No tenir bon sexe o tenir sexe agressiu amb la teva parella és una forma de violència que està invisibilitzada. Moltes dones, sobretot joves, hi accedeixen i no saben que estan sent víctimes de violència.

I què en diu, de l’amor romàntic?

És un dels principals ideòlegs de la violència masclista. O és la base. L'altre dia moltes feministes amigues van celebrar el vídeo de la Lady Gaga. I era romàntic a tope! Hi apareixen els dos, la felicitat... L’amor romàntic és això que ens costa tant d'enderrocar.

Què n’espera del 8 de març d'enguany, com a data clau pel feminisme?

Com que soc utòpica i l'únic dia que em permeto ser totalment utòpica és el 8 de març, el que espero és el que diuen les noies a les manis... perquè jo ja tinc 51 anys: "Caurà, caurà, el patriarcat caurà!". El que espero és la caiguda del patriarcat. Hem de lluitar per viure en un altre sistema. El patriarcat s'està carregant el planeta.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article