Los brotes negros

Què queda d’una persona quan escriu “el meu cap és el meu enemic”?

Un autoretrat trencat, un quadern del patiment psíquic o el recompte de la vida d’un ex: exaddicte al treball, exparella i exmembre del Club dels Mentalment Sans. Los brotes negros, que podria titular-se així mateix Els bons llagrimals, descriu sense embuts els símptomes i intensitats d’un trastorn d’ansietat prolongat, i la seva fosca floració: les fases de desesperança, els episodis d’ira, les ideacions suïcides.

Alguna cosa més o menys que un individu, allò que en les seves línies es dibuixa és un subjecte experimental –“vegem si aquesta altra píndola fa efecte”– els bioritmes del qual, alterats fins al col·lapse, somatitzen la velocitat exaltada de la producció, la professió i el capital.