El último paciente del doctor Wilson

Algú que creia que dominava el seny

"Doctor, ésta es mi pregunta: necesito saber si alguien cuerdo (con ello quiero decir un hombre o una mujer libre de cualquier tipo de patología mental) puede matar a otro ser humano. Excluyamos los accidentes y la defensa propia. Me refiero a matar como un acto deliberado, consciente y voluntario". Aquestes són les paraules de Rodrigo, un dels protagonistes de la novel·la, que acudeix a un prestigiós psiquiatre per fer-li aquesta pregunta. 
 

La jutgessa MacHor, o Lolilla, com li diu el seu marit Jaime, rep un manuscrit de Rodrigo en què es narren cinc crims. Un experiment que intenta aportar noves dades a la ciència i que provoca que la jutgessa, juntament amb el seu marit i l’inspector Iturri, recorri mig món per posar cara al protagonista, que intenta passar a la història sense facilitar amb prou feines proves i que l’obliga a desgranar un text que no sembla que sigui real. 
 

El relat increïble que Reyes Calderon plasma a El último paciente del doctor Wilson, és un cúmul de dubtes que apareixen a cada línia que el lector avança. Una descripció impecable, sempre dins de la ficció, que intenta contestar la tesi que en un principi planteja el llibre: el punt en el qual s’arriba a perdre el seny. 
 

Aquesta història, que es narra des de dos punts de vista, planteja les fronteres del secret professional i les fórmules per esquivar-lo amb l’objectiu de retratar la ment criminal. La novel·la s’acaba convertint en pocs fulls, en una narració additiva capaç de robar moltes hores de son gràcies a la intuïció de la jutgessa MacHor. 
 

Un llibre que aconsegueix obrir les portes al coneixement de més d’un trastorn menta li que posa a l’abast de qualsevol lector la possibilitat que una jutgessa de prestigi, mare de família nombrosa i amb una agenda quasi tan atapeïda com la d’un ministre, caigui en la xarxa de la bogeria. 
 

Citant l’autora de Los crímenes del número primo: "Des de la teva talaia d’home seriós, contemples les teves accions sensates. Però, si tanques els ulls, veuràs que no sempre entens els perquès del que has fet [...] No et preocupis. No t’has de tornar boig. Només ets un ésser com els altres, entenimentat i pertorbat", desgraciadament, o per sort? Una pregunta que queda sense contestar i amb la qual deixa esperances de llegir una propera entrega.