El tiempo mientras tanto

El que es podria intuir com una novel·la trista que va narrant les penúries per les quals passa un matrimoni en veure que la seva filla no supera un coma irreversible que li va provocar un accident de transit és, en realitat, una espècies de psicoanàlisi, alguns dirien barat, on s'aclareix per què Pilar, Fermín, Paco, Marga, María José i Joaquín, entre d'altres, són o han estat d'aquella forma durant tota la seva vida.
 

De sentiments va la cosa, però no embolicats amb un llençol rosa amb tuf a novel·la barata. A El tiempo mientras tanto no tan sols es dóna la visió d'aquelles dones que esperaven que la seva vida fos un conte de fades. Es parla d'amor i de desamor i de com amb el pas dels anys s'ha anant transformant en un mapa on tots estan connectats per les seves frustracions.
 

Però el millor d'aquest llibre no són les veritats que explica l'autora i que estan escrites d'una forma tan natural que és difícil no riure davant d'algunes expressions i reflexions que deixen caure els personatges. El millor d'aquest llibre és l'empatia que desprenen ells i la possibilitat de saber això que sempre voldríem en el món real: què pensarà l'altre persona?, quina justificació tindrà?, quins motius l'han portat a actuar d'aquesta forma?
 

En el que més abunda les novel·la és, potser, en respostes. Respostes a l'estil de Carmen Amoraga, que dóna l'oportunitat que els lectors ens plantegem la relació que hem tingut a tenim amb els nostres pares, però també que ens plantegem la vida com un moment que passa i un cop ha passat ja no es pot recuperar.
 

De morts en vida han titllat alguns crítics als personatges d'aquesta història. Potser per la seva actitud pessimista i egoista que moltes vegades no els ha deixat intuir què estava passant, però s'acaben donant l'oportunitat, encara que tard, d'intentar conèixer les persones que els envolten i tornar a agafar les regnes de la seva vida i no passejar com dements al mig d'un jardí amb flors.
 

Aquesta finalista del premi Planeta 2010 només necessitava l'excusa d'una noia en coma per explicar la típica frase que tots repetim algun cop: "La vida passa factura", i aquests personatges mai no tindran prou diners per pagar-les, perquè ja els ha passat el torn.