“Tots som homòfobs”: els dotze comentaris que molesten la comunitat LGTBI

Entre el 60% i el 80% de la violència contra lesbianes, gais, bisexuals, transsexuals i intersexuals no es denuncia


Aquest divendres, 17 de maig, se celebra el Dia Internacional contra l’Homofòbia, la Transfòbia i la Bifòbia. Prop del 6% de la població europea pertany al col·lectiu de lesbianes, gais, bisexuals, transsexuals i intersexuals (LGTBI), segons un estudi. L’Estat espanyol se situa en segon lloc, amb el 6,9% de població LGTBI, precedida per Alemanya, on n’hi ha el percentatge més gran, amb el 7,4%.

A més, l’Estat espanyol és un dels països on l’homosexualitat s’accepta més. En l’informe The Global Divide on Homosexuality, elaborat per investigadors del Pew Research Center, l’any 2013 es destaca que el 88% dels espanyols és amic dels gais (gay-friendly).

Malgrat això, encara queda molta feina per fer. El 2017 a Espanya es van registrar 623 incidents d’odi contra persones a causa de la seva orientació sexual o identitat de gènere, segons l’informe de la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals (FELGTB) titulat La cara oculta de la violència cap al col·lectiu LGTBI. Però a més dels delictes més greus, les persones LGTBI s’enfronten cada dia a reaccions homòfobes que van més enllà de les agressions o els insults. Són totes les creences aparentment amables i paternalistes envers la diversitat sexual, però que amaguen una homofòbia latent. De fet, gairebé són més perilloses, perquè s’arriben a expressar d’una manera benintencionada.

Amb motiu del Dia Internacional contra l’Homofòbia, la Transfòbia i la Bifòbia, Maria Rodó, investigadora del grup de recerca Gènere i TIC (GenTIC) de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), i Maria Olivella, antropòloga, politòloga i coordinadora de la Unitat d’Igualtat de la UOC, analitzen aquestes frases acceptades i catalogades com a “no ofensives” i que aquests col·lectius senten diàriament, “perquè tots som una mica homòfobs, encara que no en siguem conscients”, diu Olivella.

1. “Per què no hi ha un dia de l’orgull hetero?” Aquesta frase amaga un desconeixement de la problemàtica LGTBI i una profunda homofòbia. “Malgrat que s’ha avançat respecte a la visibilitat i els drets, encara queden moltes coses per reivindicar”, afirma Maria Rodó. La visibilitat cada vegada més gran del col·lectiu LGTBI ha comportat un creixement de les actituds homòfobes. Tot i que entre el 60% i el 80% de la violència contra persones LGTBI no es denuncia, l’estudi La cara oculta de la violencia hacia el colectivo LGTBI va revelar que el nombre de delictes d’odi i d’incidents discriminatoris que es van registrar el 2017 va triplicar els de l’any anterior.

2. “Jo tinc una amiga lesbiana, jo tinc un amic trans”. “I ...?”, respon Olivella; “ni l’orientació sexual ni el gènere defineixen la totalitat d’una persona”. Amb aquesta mena de frases es volen justificar comentaris o actituds homòfobes. “És com dir que com que tinc mare o surto amb una noia no soc masclista”, afegeix Rodó. Tenir amics d’orientacions sexuals diferents o que hagin canviat de gènere no implica una manca de prejudicis envers aquests col·lectius.

3. “Qui és el noi (o la noia) en la vostra relació?”. En una societat heteronormativa, explica Olivella, es dona per fet que els homes són masculins i les dones són femenines. I aquests homes masculins tenen relacions amb dones femenines i a l’inrevés. Algunes persones pateixen un “curtcircuit” quan es trenca aquesta seqüència lògica. Així, en un esquema heteronormatiu no hi pot haver una relació en la qual no hi hagi una de les parts, masculina o femenina, ”cosa que no té cap sentit”, diu.

Un altre prejudici a l’inrevés: “Per què ets lesbiana si la teva xicota sembla un noi?”. Aquesta pregunta també es fonamenta en aquesta concepció binària de la sexualitat, explica Maria Rodó. “Que a una lesbiana li hagi d’agradar una dona molt femenina és una visió molt rígida”, diu. Tampoc als heterosexuals els agrada el mateix tipus de persona... Llavors, “per què cal reduir les opcions quan parlem de persones gais, lesbianes o bisexuals?”.

4. “Els gais són tan divertits!”. Els estereotips sobre com cal ser gai o lesbiana també són discriminatoris. “Encara que la frase “els gais són superdivertits” es pugui dir com a floreta”, destaca Rodó, “torna a denotar una visió normativa i excloent”. Un gai molt masculí o una lesbiana molt femenina trenca aquesta seqüència lògica “a la qual ens té acostumats l’heteronormativitat”, afegeix Olivella. Qui no s’ajusti a aquests estereotips no encaixa en els esquemes mentals i, per tant, no s’accepta.

5. “Això és de marietes“. La paraula marieta també mereix una altra consideració quan es fa servir de manera pejorativa: en aquest cas és òbvia la connotació homòfoba que té. A més del prejudici que significa la generalització d’un col·lectiu, Olivella denuncia que, en aquest context, es ridiculitza la condició de gai, se li atribueix una masculinitat “deficient i insuficient”.

6. “No cal anar-ho proclamant”. L’heterosexualitat es proclama tot el temps i a tot arreu. No és cert que la sexualitat es mantingui en l’àmbit privat», diu Rodó. “Es mostra als restaurants, el dia dels enamorats, quan es va pel carrer donant-se les mans, quan una persona fa un petó a una altra...”. Per què no han de poder fer el mateix les persones del col·lectiu LGTBI?

7. “No hi tinc res en contra, però…”. Els “peròs” sempre intenten justificar un cert tipus de pensaments, idees, accions, expressions... Actualment no és políticament correcte expressar rebuig al col·lectiu LGTBI; així, doncs, el “però” serveix d’excusa: “Ara diré una cosa discriminatòria i has de deixar que ho faci”. Si després de la frase “no soc homòfob” s’afegeix un “però”... vol dir que sí que ho ets.

8. “Estàs confós, quan maduris ja ho decidiràs”. Aquesta frase, que moltes vegades es diu a joves i adolescents, i sobretot a persones bisexuals o a persones que no se senten representades pel seu gènere, implica un rebuig profund. Tenir unes preferències canviants, a més, no significa estar confós. De fet, la identitat sexual canvia i evoluciona fins a l’edat adulta, segons un estudi publicat en el Journal of Sex Research. Els investigadors van analitzar 12.000 estudiants i van descobrir que els canvis substancials en les atraccions, les parelles i la identitat sexual són comuns des de l’adolescència tardana fins a l’edat de vint anys, i durant la dècada dels vint anys.

9. “Ser gai o lesbiana és vàlid, però ser bisexual és un vici”. “Considerar que és un vici el que és una opció sexual és clarament ofensiu”, diu Rodó. I a més, “fa entendre que a una persona bisexual sempre li falta alguna cosa”, afegeix Olivella: “Si a aquesta persona que en aquest moment està amb un home li faltaria una dona, i a l’inrevés”, explica. Aquesta manera de pensar es basa en un arquetip pel qual les persones bisexuals tenen un perfil de personalitat immadura i compulsiva. Aquest arquetip conté una gran bifòbia dins de si mateix.

10. “Quin era el teu nom de naixement?” (a una persona transgènere). Aquesta pregunta és ofensiva per moltes raons. Però és que, a més, obliga la persona a parlar d’un tema íntim. És una qüestió molt habitual i denota aquesta morbositat social tan estesa respecte a tot el és diferent. “Demanar el nom de naixement a una persona trans denota negar-li la identitat que ha triat i negar-li també el procés de transició pel qual ha lluitat”, diu la coordinadora de la Unitat d’Igualtat de la UOC.

11. “Si ets transsexual, almenys no siguis gai”. Quan una persona canvia de sexe, no se li “permet” expressar la seva orientació sexual. Es torna a incórrer en la seqüència lògica que si ets home t’agraden les dones i a l’inrevés. I si una persona ha canviat de sexe, se li exigeix “ser coherent amb ell”. “Però la identitat de gènere i el desig sexual no tenen res a veure”, explica Rodó. Aquesta visió rígida també “obliga” les persones transsexuals a transitar pels extrems i a no quedar-se en opcions intermèdies o prendre decisions com ara no operar-se, no hormonar-se, etc.

12. “Ets hermafrodita?” (a una persona intersexual). El col·lectiu intersexual és el més invisibilitzat i el que genera més incomprensió en la societat. Equiparar hermafroditisme amb intersexualitat és un fet molt habitual, malgrat que no té res a veure. El primer terme fa referència a la presència simultània de tots dos sexes i és una característica normal en algunes espècies d’animals i plantes, mentre que la intersexualitat és una combinació de característiques sexuals menys comuna i no encaixa al 100% en les classificacions de sexe home o sexe dona. Hi ha moltes variants: persones que tenen òrgans sexuals interns o genitals ambigus; persones que tenen una combinació cromosòmica que no és XY (masculina) ni XX (femenina), sinó per exemple XXY; persones que neixen amb genitals que aparentment són totalment masculins o totalment femenins, però els seus òrgans interns o les hormones que segreguen durant la pubertat no es corresponen amb els d’aquest sexe. Es calcula que entre el 0,05% i el 1,7% de la població és intersexual, segons les Nacions Unides. I no és un problema mèdic, “de manera que no s’hauria d’obligar les famílies a inscriure i criar el seu fill intersexual com a home o com a dona, tot i que ara mateix a l’Estat espanyol només hi ha la possibilitat d’inscriure’ns com a home o dona en el Registre Civil”, comenta Maria Olivella.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article