Les persones amb diversitat funcional reclamen una legislació efectiva que garanteixi els seus drets

Mar Barberà Heras  @mbarberaheras 

Que cada persona tingui garantits els seus drets i pugui desenvolupar el seu projecte vital. Amb aquest objectiu i amb la voluntat de posar sobre la taula polítiques i accions destinades a millorar les condicions de vida de les persones amb diversitat funcional, s’ha celebrat el ‘I Congrés sobre el Dret a l’Autonomia Personal, Discapacitat Física i Orgànica, Envelliment i Cronicitat’, organitzat per COCEMFE, els dies 21 i 22 d’octubre a Barcelona.

Més de 400 persones, entre elles professionals de la sanitat, sector assistencial, arquitectura, mobilitat i tecnologia, persones amb discapacitat, estudiants, entitats del tercer sector i representants de les institucions s'han reunit aquest dilluns i dimarts al Centre de Convencions Internacional de Barcelona per participar en el congrés.

En l’acte inaugural, Francesc Iglesies, Secretari d'Afers Socials i Famílies de la Generalitat, ha assenyalat la necessitat d’impulsar polítiques ocupacionals “per deixar enrere polítiques de subvencions i parlar de polítiques de concert”. A més, Iglesies ha reconegut que es necessita finançament suficient per l’autonomia personal, “que està congelat des de 2011”.

Per la seva banda, el president de COCEMFE, Anxo Queiruga, ha reclamat el ple desenvolupament de la legislació vigent ja que, segons ha dit, “la societat actual ha aconseguit el grau de maduresa necessari per a garantir el dret a l'autonomia personal”.

Els ponents de la primera taula de debat ‘La garantia dels drets al llarg del cicle la vida’ han volgut mostrar la seva preocupació davant “la vulneració de drets” del col·lectiu. I han abordat les diferents dimensions d’aquests drets; des de la dimensió ètica, passant per la política i la jurídica.

Així ho ha assenyalat Asunción Pié, experta en discapacitat i feminisme, que ha reconegut que, tot i que s’ha avançat en la “penetració social de la discapacitat”, cal una llei que regularitzi els drets de la persona a l’autonomia. “Es vulneren sistemàticament la majoria de drets d’aquestes persones. No es compleix ni una sola llei. S’ha d’apel·lar a l’ordre de l’ètica”, ha assenyalat.

En aquesta mateixa línia s’ha expressat Àngel Gil, psicòleg especialitzat en serveis socials i sanitaris, que tot i que ha reconegut que s’han millorat els drets d’aquestes persones, encara manquen “mecanismes reguladors” que els facin efectius. “Si no desenvolupem polítiques públiques que puguin transformar els drets d’aquestes persones, farem que les persones amb discapacitat que tinguin més recursos puguin accedir a més drets que les persones amb pocs diners, generant així una desigualtat social”.

La transformació ètica

Segons el director de Support Fundació Tutelar Girona, Josep Maria Soler, l’atenció a les persones amb discapacitat compta amb “moltes barreres diferents”. La més important, ha dit, “és que l’atenció es basa en un model mèdic, és a dir, fragmentat”. Soler ha demanat al sector que faci “autocrítica” i planteja un model “que personalitzi els serveis destinats a les persones i que pensi en global”.

L’autonomia real del col·lectiu, segons Soler, passa per donar suport a les persones “perquè prenguin autonomia”. “Hem de fer activisme, tenim un repte mundial i és adaptar el model a una nova mirada”. Aquest nou enfocament no pot acceptar una única proposta ja que “engloba múltiples realitats associades”. “Hem de pensar en dos tipus de polítiques fonamentals: les que transformen l’entorn, l’accessibilitat, etc. i les polítiques per eliminar estigma”, ha explicat Eduardo Díaz, director del Centre Espanyol de Documentació sobre Discapacitat.

Com percebem les persones amb discapacitat? Segons Soler, “hi ha un coneixement de l’ètica que es refereix a aquesta percepció. Si tenim com a punt de partida això seria molt fàcil saber quin recurs necessita cada persona. Cal una transformació ètica doncs”.

La proposta d’aquest expert és que mentre els canvis ètics no es duen a terme, es pot utilitzar la normativa. “Hem de canviar els serveis perquè estiguin a disposició de les persones. Això és un canvi social, de pensament i de concepció que és a llarg termini però la legislació ja la podem modificar”, ha assegurat.

Dissenyar l’espai públic des de la inclusió

Dissenyar l’espai públic per a tothom. Des de la inclusió. Segons els experts que han participat en la taula rodona ‘La ciutat com a espai de vida i convivència”, l’objectiu és que els municipis facilitin l'accés als serveis de manera inclusiva i fomentin la participació de totes les persones. 

“Des del departament de salut vam incloure les persones amb discapacitat en els plans de disseny de l’espai públic”, ha explicat Isabel Sierra, especialitzada en polítiques Socials i de Salut i vinculada laboralment a l’administració pública. 

Com es Barcelona? “Comparativament amb altres ciutats, Barcelona és bastant accessible. Ha existit des de fa molt temps, una consciència cap a la integració i l’accessibilitat”, ha destacat Josep Maria Llop, especialista en movilitat accessible, als Ferrocarrils de la Generalitat. Amb tot, Llop ha assegurat que hi ha parts de Barcelona “on l’accessibilitat encara no existeix”.

Sandra Bestraten, presidenta de la Demarcació de Barcelona del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, ha explicat que “cal posar el focus en la rehabilitació dels edificis i que aquesta incorpori totes les sensibilitats”. En aquesta mateixa línia s’ha expressat Sierra, que ha reconegut que els habitatges haurien de promoure “mesures estàndards per l’accessibilitat”. Segons Sierra, Barcelona “necessita millorar”, tot i que reconeix que hi ha hagut “un cert impuls en l’àmbit de l’entorn físic i els transports”.