Els avis haurien de cobrar per la cura diària dels nets?

A l’Estat espanyol el 17% d’aquest col·lectiu s'encarrega de la cura intensiva dels nets

A l’Estat, la meitat dels avis té cura dels seus nets quasi tots els dies i el 45% ho fa gairebé totes les setmanes. Les àvies els atenen durant 6,2 hores al dia i els avis les segueixen de prop, amb una dedicació de 5,3 hores al dia, segons un informe de l'Imserso. Si la mitjana, que és de 5,75 hores, es multiplica per 5 dies per setmana, dona lloc a una jornada laboral de gairebé 30 hores. Això significa que molts avis i àvies fan una jornada laboral fent-se càrrec de l'atenció dels nets.

“Si la persona gran ho fa des de l'obligació, aquí és on comencen els factors de risc, perquè ho pot viure com un deure i pot tenir la percepció d'estar atrapada en la tasca de tenir cura dels nets de manera intensiva”, afirma Montserrat Lacalle, professora col·laboradora dels Estudis de Psicologia de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). A més, puntualitza, “el fet de fer-se càrrec de l'atenció d'un menor per a una persona gran representa un sobreesforç físic en comparació a una persona més jove”.

Per a Sílvia Sumell, professora col·laboradora també dels Estudis de Psicologia de la UOC, “encara que no tenen l'“obligació” de cuidar els nets, molts avis i àvies es veuen amb l'“obligació moral i emocional” d'ajudar els seus propis fills, a causa de les circumstàncies socials, laborals i econòmiques particulars de cada família. Per això, actualment les àvies i els avis són una peça clau en l'estructura de la majoria de famílies i no es veuen amb la capacitat de dir que “no””, afirma.

“Quan els avis tenen una sobrededicació als nets, això els repercuteix a nivell psicològic, sobretot si ho fan com una obligació. Si hi sumem la percepció de no poder canviar la situació apareix la síndrome de l'avi esclau”, explica Lacalle. Segons diversos estudis, aquesta síndrome provoca en la gent una gran dosi d'esgotament, estrès i ansietat, a més d'una intensificació de la hipertensió o de l'artrosi.

Segons Lacalle, cal afegir que “la natalitat s'ha endarrerit els últims anys i, per tant, cada vegada més els avis són més grans”. Segons Sumell, és bastant probable que aquests avis cuidadors tinguin més mala salut física que els que no són cuidadors i que necessitin més tractament farmacològic.

L'estudi Grandparenting in Europe afirma que a Espanya el 17% dels avis s'encarrega de la cura intensiva dels nets i se situa com el segon país amb una taxa més alta en aquest aspecte després de Romania (30%).

“Es fa evident que una part de les despeses familiars queda assumida per l'ajuda desinteressada dels avis que col·laboren en la cura dels nets sense cap tipus de reconeixement més enllà del possible agraïment dels familiars que se'n beneficien”, considera Benja Anglès, professor de Dret Financer i Tributari de la UOC.

De fet, segons l'estudi Abuelos y abuelas… para todo: percepciones en torno a la educación y el cuidado de los nietos, del 2019, de la Fundació d'Ajuda contra la Drogoaddicció (FAD), tal com ho entenen les persones grans el suport que donen (emocional, econòmic, en forma d'atenció d'infants, etc.) és superior al suport que reben, i ho és, a més, des del punt de vista de totes les modalitats.

Tenir un fill et canvia la vida i l'economia

En països com ara Portugal, Espanya, Itàlia i Romania, on els pagaments d'assistència social als pares són limitats i hi ha poca atenció infantil formal i poques oportunitats per a treballar a temps parcial, la figura dels avis cobreix en gran manera aquesta atenció intensiva dels nets.

“Al cost de vida elevat de les famílies espanyoles, si hi sumem, a més, les despeses d'allotjament, els subministraments bàsics i les despeses d'alimentació, roba i transport imprescindibles, la necessitat que els dos membres de la parella treballin ja es produeix fins i tot sense tenir fills”, afegeix Anglès.

Segons un estudi de la Confederación Española de Amas de Casa, Consumidores y Usuarios (CEACCU), només el primer any de vida d'un nadó la despesa anual familiar de mitjana oscil·la entre 5.850 i 8.812 euros.

Altres variables que augmenten les possibilitats que un avi o una àvia es faci càrrec d'un net o una neta són la proximitat entre la casa dels fills i la dels avis, el fet de si els pares estan casats, i si el net o la neta té menys de sis anys.

A més, segons l'estudi Grandparenting in Europe, quan els avis col·laboren en l'atenció dels nets, augmenta la natalitat. “Encara que no es pot considerar com una relació directa, té sentit pensar que si a les dificultats per a conciliar se li suma la falta de suport dels avis, es probable que alguns pares  no s’animin a tenir fills; o contràriament, si es té aquest suport, hi hagi l'ànim de tenir-ne més d'un”, afirma Lacalle.

Els superavis podrien cobrar un sou a Espanya?

Hi ha països com Portugal, Hongria o Alemanya que tenen establertes modificacions fiscals per als avis que es fan càrrec de la cura dels nets. “Una mesura d'aquest tipus es podria establir a Espanya des del punt de vista legal, però el problema no és la llei, sinó els recursos disponibles per a afrontar el pagament d'aquestes ajudes”, adverteix Anglès.

Segons l'estudi Grandparenting in Europe, en països amb una contribució estatal més alta per a l'atenció dels infants o amb mesures fiscals favorables, com Alemanya, Suècia, els Països Baixos o Dinamarca, en els quals l'atenció infantil formal està ben proveïda i hi ha establerts bons beneficis materns, la taxa de l'atenció intensiva dels nets pels avis no supera el 2%, molt lluny de l’espanyola que se situa en el 17%.

“A Espanya, les mesures fiscals estatals són rotundament insuficients: les poques que hi ha no incentiven la natalitat de les famílies espanyoles”, afirma Anglès. A Espanya, més de la meitat de les llars —siguin monoparentals (54%), amb dos adults i un fill (45%) o amb dos fills (52%)— consideren que el principal problema de l'accés al servei de guarderia és de tipus econòmic.

“El conegut “xec guarderia” cobreix una part molt petita del cost d'aquest servei, mentre que per a altres despeses d'atenció o d'activitats extraescolars no es rep cap ajuda, per la qual cosa inevitablement es crea una divisòria social entre les famílies que poden afrontar aquestes despeses i les que no, fent evident l'augment de les desigualtats que ha experimentat la societat espanyola els darrers anys”, adverteix Anglès.

“Al final, les ajudes no deixen de ser despesa pública i es financen a partir del conjunt d'ingressos de les administracions. Establir una nova ajuda implica necessàriament eliminar alguna de les despeses existents o augmentar els ingressos, bàsicament mitjançant els impostos o el deute públic”, subratlla Anglès, que afegeix que “l'establiment de les ajudes dependrà del compromís polític dels governants i de la reivindicació dels ciutadans perquè es destini una part dels impostos a cobrir aquestes necessitats”.

Per a Anglès seria just establir algun tipus d'ajut o d'incentiu per a aquesta tasca. “Actualment, el servei que presten els avis és totalment gratuït i altruista, per la qual cosa oferir incentius per via d'ajudes econòmiques o desgravacions fiscals no solament ajudaria a dignificar el servei que presten, sinó que a més reconeixeria una feina que haurien de dur a terme professionals de manera retribuïda”, afirma Anglès.
Aquesta mesura, però, ajudaria, en part, a millorar la situació psicològica i emocional d'aquests avis? Lacalle, psicòloga experta en vellesa, afirma que “no ho faria, però potser calmaria una mica el seu malestar”.

Millorar l’atenció psicològica dels avis

Per a Sumell, aquesta mesura no resoldria la situació social ni el nivell d'estrès d'aquest col·lectiu: “Són necessàries altres vies o mesures de tipus social, laboral, etc., perquè els avis no acabin essent un dels principals cuidadors dels infants. Els avis, sense voler-ho, mantenen un model de treball i de vida que actualment és incompatible amb la criança dels infants, però se senten amb l'obligació moral de fer-ho”.

Per a Lacalle, aquesta mesura no és adequada, perquè considera que seria una distorsió dins de l'àmbit familiar. “Les famílies són organitzacions que col·laboren per aconseguir un objectiu, i quan els vincles afectius es barregen amb l'aspecte econòmic, això es pot convertir en una font de conflicte”, conclou.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article