Les xarxes socials, una ajuda o un obstacle per a superar el dol?

Redacció

Els experts afirmen que som una societat “tanatofòbica” per a la qual la mort continua essent un tabú. No solem parlar-ne amb naturalitat, sobretot públicament. Però les formes socials de reaccionar davant la mort d'una persona pròxima estan experimentant alguns canvis, i les xarxes socials hi exerceixen un paper molt important.

“Vivim d'esquena a la mort i a tot el que l'envolta. No sabem què hem de transmetre als nens, els tanatoris queden fora de la ciutat, continuem vivint com si fóssim immortals... Malgrat això, cada vegada hi ha més persones que parlen públicament dels seus sentiments per la pèrdua d'un ésser estimat en plataformes com les xarxes socials, mostrant obertament com se senten”, assenyala Montserrat Lacalle Sisteré, professora col·laboradora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

Tal com explica la professora Lacalle Sisteré, les plataformes socials poden ser una eina molt eficaç de suport durant el procés de dol, i una de les raons és que per mitjà de les xarxes socials hem pogut recuperar la manifestació del dol com a vivència social que havíem perdut. “Abans, quan les nostres àvies o besàvies perdien un familiar, es vestien de negre i portaven el dol durant anys, i això ha desaparegut. Però el procés de dol implica una dimensió social relacionada amb el fet de com s'afronta aquesta pèrdua, i és possible que aquests buits que han quedat actualment els cobreixin les xarxes socials”, assenyala.

A més, el fet de compartir davant dels altres el que penses i sents “pot validar els teus sentiments i et pot ajudar a ressituar-te i a veure quina posició tens ara davant de l'altra gent: vidu o vídua, òrfena o orfe... Hi ha identitats que es construeixen psicològicament mitjançant la mirada de l'altre: com em sento quan m'exposo socialment. Les xarxes socials poden fer una bona feina en aquesta àrea, tot i que sempre cal tenir en compte que cada persona és única i individual i que establir un patró és difícil”.

Es manifesta en la mateixa línia Mireia Cabero Jounou, professora col·laboradora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació de la UOC, quan afirma que la comunitat virtual pot servir de suport a una persona en procés de dol, especialment en circumstàncies determinades. “Aprendre a acceptar l'absència constant d'una persona estimada i a conviure amb aquest buit requereix temps i ‘fórmules’ personals. Una d'aquestes fórmules pot ser compartir el procés de dol i el record de la persona estimada per mitjà de les xarxes socials, cosa que en molts casos és efectiva si la solitud del dolor fa massa mal i la persona necessita compartir el procés i el record acompanyada de la seva comunitat virtual, o bé si necessita l'acolliment i l'abraçada virtuals de les persones que segueixen el seu procés a les xarxes. Les xarxes també poden ajudar si la persona sent que en la seva vida presencial (la no virtual) no n'hi ha prou amb el suport, l'afecte i la companyia que rep. Finalment, les xarxes socials poden ser útils quan la persona afectada necessita que la seva comunitat, per mitjà de les publicacions, aporti un reconeixement i un homenatge a la persona estimada”, explica.

Malgrat això, l'espai virtual no sempre serveix d'eina de suport per a afrontar el dol. Tot depèn de la raó per la qual decidim compartir el dolor a les xarxes. “Si a mi em ve de gust compartir fotografies o escriure perquè sento la necessitat de fer-ho, això m'ajudarà. Però si ho faig perquè penso que és el que toca, és molt possible que no m'ajudi gens”, assenyala Lacalle Sisteré.

Tampoc no és efectiu, segons Mireia Cabero Jounou, quan es comparteix el dolor amb finalitats que no són realistes en el mitjà virtual, com ara pensar-se que es rebrà més suport del que s'aconsegueix en realitat. “En cas que el fet de publicar a les xarxes posts sobre el mort augmenti el dolor en lloc de calmar-lo, o dificulti continuar el procés natural del dol, que consisteix a acceptar la mort, conviure-hi i reconstruir la vida, les expressions de sentiments a les plataformes socials també poden arribar a ser contraproduents”, assenyala Cabero Jounou.

Mort de celebritats

Fa unes quantes setmanes, quan la llegenda de l'NBA Kobe Bryant es va morir juntament amb la seva filla i set persones més en un accident d'helicòpter, les xarxes socials es van omplir de missatges de condol. La seva dona, Vanessa Bryant, va publicar llavors en el seu compte d'Instagram una imatge de tota la família sota la qual escrivia: “Les meves filles i jo volem donar les gràcies als milions de persones que ens han mostrat el suport i l'amor en aquest moment tan horrible. Gràcies per totes les oracions. Realment les necessitem. Estem completament enfonsades”.

Serveixen d'alguna cosa els condols dels estranys, quan ni tan sols han conegut personalment la persona que s'ha mort? Els experts pensen que sí, i recorden que l'ajuda no sempre ha de venir només de les persones pròximes i conegudes. “És possible que el comentari d'una persona totalment desconeguda generi consol pel fet de connectar amb el que sent la persona que està en situació de dol. Precisament el punt de partida dels grups d'ajuda mútua és aquest. Als que en formen part els uneix el dolor, la pèrdua, independentment del fet que no es coneguin abans o tinguin poques coses en comú. De fet, ser algú pròxim o un familiar no és cap garantia que es pugui donar ajuda”, assenyala Montserrat Lacalle, que posa l'exemple d'una persona que és al tanatori per la mort d'un familiar. “És possible que aquesta persona no connecti amb el 75% dels comentaris que rep al llarg de 24 hores, i en canvi un comentari d'algú a Instagram que diu que ha viscut una situació semblant la pot arribar a impactar”.

El dol perinatal

Recordar una persona pròxima, de la qual tenim imatges i records, és un hàbit que continua viu unes quantes dècades després de la mort. Però què passa si la persona morta és un nadó que s'ha mort poc abans o poc després del part?, com el recorden els seus familiars si ni tan sols van poder arribar a tenir una imatge d'ell o d'ella? Són algunes de les preguntes que es va plantejar la psicòloga i fotògrafa professional Norma Grau, creadora del projecte Stillbirth, que va néixer com a resposta a la necessitat dels pares de donar un lloc i una identitat al nadó mort, per a la qual cosa Grau fotografia objectes i “records” relacionats amb el fill que els pares no van poder arribar a fotografiar.

“Sentir-se capaç de recordar amb la certesa que el record no s'esvairà és una de les necessitats més recurrents en els processos de dol”, assenyala la professora Mireia Cabero Jounou, fundadora del moviment Cultura Emocional Pública. La professora col·laboradora de la UOC recorda que la por d'oblidar és “angoixant i de vegades bloqueja el procés d'acceptació, convivència i reconstrucció de la nova vida. De vegades preferim no evolucionar en el dol per por d'oblidar, i ho congelem. La imatge de la persona (i en absència seva, la imatge de ‘les seves coses’) és el refugi del record. Per això projectes com Stillbirth són necessaris, saludables i una gran aportació al dol perinatal, tan poc visibilitzat”, explica.

Norma Grau serà una de les integrants del diàleg sobre ‘El dol’ organitzada per la UOC i la Sala Beckett com a part del cicle dedicat a la mort ‘Memento Mori. Recordem-nos de morir’. Amb aquest projecte de la UOC i la Sala Beckett, la Universitat vol sortir, un cop més, dels seus murs per a arribar als espais que ocupa la ciutadania i impulsar el coneixement obert amb tothom i per a tothom.

En el diàleg ‘El dol’ hi participaran, a més de Norma Grau, la psicoterapeuta i experta en dol Alba Payàs, autora de ‘Las tareas del duelo’ (Paidós, 2010) i ‘El mensaje de las lágrimas’ (Paidós, 2014), al costat de Thaïs Tiana Sastre, psicòloga en el Programa de Prevenció de Suïcidi i el Programa d'Atenció al Supervivent de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. La trobada, que moderarà Jaume Claret, professor dels Estudis d'Arts i Humanitats de la UOC i comissari d'aquest cicle, tindrà lloc el dimarts 11 de febrer.