Mantenir el vincle social des del confinament, el repte dels joves migrats sols durant la pandèmia

ACN

Que el confinament no comporti “perdre” tota la feina d’integració en la xarxa social aconseguida durant molt de temps. És un dels reptes principals a què s'enfronten durant el confinament els centres de joves migrats sols.

Les rutines d'estudi, laborals, socials i esportives que tenien fins ara els nanos s'han hagut de substituir per una nova dinàmica portes endins. “Hem de treballar per a què no pensin que tot allò fet fins ara està perdut”, destaquen els educadors, que també asseguren que el confinament per la Covid-19 ha servit per enfortir la relació entre els nois i l'equip que els acompanya. En aquesta línia, veuen com la celebració del Ramadà confinats ha obert una oportunitat de “fer més família” dins els centres i pisos tutelats.

“Després del confinament, com serà la normalitat? Haurem de tornar a picar pedra?”. La directora dels Programes d'Inserció i Emancipació de la Fundació Diagrama a Catalunya, Ilene Martínez, relata que aquest és un dels neguits més grans que tenen els joves migrats sense referents familiars. Una de les educadores dels pisos tutelats, Marta Vidal, lamenta que “el seu projecte de vida s'ha alentit” si bé destaca que els nanos han comprès que la situació és del tot sobrevinguda. “Saben que cal aturar-se i esperar”, afegeix.

Per evitar qualsevol frustració amb la feina feta en estudis, o en inserció laboral, els educadors han dissenyat noves rutines. L'objectiu és que el trencament amb l'exterior sigui pràcticament només una qüestió física. Horaris d'estudi i classes telemàtiques marquen els matins dels centres i els pisos, on també hi ha algun nano que surt a treballar en feines essencials. A les tardes, les videoconferències amb els amics, els jocs de taula o les dinàmiques de grup s'han convertit en un recurs habitual.

Vincles enfortits

Els professionals que treballen als centres i pisos també veuen com el confinament ha fet aflorar les millors virtuts dels joves i, sobretot, ha servit per crear una relació molt més estreta. “Els ha permès saber realment què és la convivència en família”, explica Ilene Martínez, que assegura que cadascú ha agafat inconscientment un rol dins el grup. “I aquells que són més introvertits no els ha quedat més remei que obrir-se”, celebra.

En el cas concret dels pisos d'inserció, l'educadora Marta Vidal assegura que el confinament està sent “molt positiu” pel que fa a la convivència, ja que habitualment els joves fan molta vida a l'exterior. Segons Vidal, han comprovat que hi ha un “vincle molt més fort que abans de la pandèmia”. Una situació que també viuen a les cases de primera acollida, on el director de centres i programes de la Fundació Diagrama, Jorge Monteso diu que nanos i educadors “s'han tornat a conèixer d'una forma diferent”.

"És molt difícil viure tancats"

“Trobo molt a faltar anar al carrer, però el coronavirus no ens deixa sortir”, es lamenta l'Allae Seghir, que acaba de fer 19 anys durant el confinament. L'Allae assegura que és “molt difícil” viure tancat al pis que comparteix a Vilanova i la Geltrú amb altres joves migrats sols, i diu que enyora anar a comprar, a veure la novia o fer un cafè amb els amics. Per combatre aquesta enyorança, explica que “el més important és fer moltes activitats i tenir el dia ocupat”.

Dins les noves rutines que s'han establert als centres i pisos, hi juga un paper destacat la neteja, que ara es fa de forma més repetitiva que abans de la pandèmia. “Netegem a fons per no contagiar-nos”, diu l'Allae, que explica que els joves que surten a fer la compra setmanal han de protegir-se amb màscara i guants i després rentar la roba a temperatura elevada.

Anar al supermercat un o dos cops per setmana i per parelles –un es queda fora l'establiment– és l'única sortida que de tant en tant fan els adolescents. Mentrestant, els que no han trepitjat el carrer des del 13 de març són els que viuen en cases de primera acollida per a migrats sense referents familiars. “Se'ls està fent llarg”, lamenta el director Jorge Monteso.

Als centres de menors, les hores lliures d'estudi es complementen amb oci però també amb tasques “creatives”. Monteso destaca que els educadors han buscat fórmules per a què els nanos se sentin partícips i puguin col·laborar en la crisi sanitària. Per exemple, a molts centres de la Fundació Diagrama han comprat màquines de cosir i els nois passen hores i hores confeccionant mascaretes, mentre altres companys redacten cartes o graven vídeos de suport per enviar als malalts de covid-19 ingressats als hospitals.

“Són activitats que els poden fer sentir útils i els permeten estar assabentats del drama que hi ha fora”, apunta Monteso, que també destaca que són rutines que els mantenen integrats en la societat. “Quan aquests joves perden el sentit del què passa al seu entorn més immediat és quan arriba la disrupció”, afegeix, tot celebrant que estan “funcionant” les activitats fetes fins ara per a què siguin comprensius amb el confinament.

Sortir a fer esport, l'anhelat desconfinament

Enmig de les primeres mesures pel desconfinament dels infants fins a 14 anys, els educadors es mostren cautelosos. En el cas dels centres de primera acollida, hi viuen nois d'entre 14 i 18 anys, de manera que els responsables dels nanos consideren que queden en un buit legal a l'hora de poder sortir al carrer, malgrat el govern espanyol els darrers dies digués que els majors de 14 poden fer sortides per a compres essencials.

Per tots, el desig més anhelat és sortir a fer esport, una via que probablement es permetrà a partir del 2 de maig. “Estaven molt acostumats a fer exercici fora dels centres i necessiten cremar energies”, explica Ilene Martínez, des de la Direcció de Programes d'Inserció i Emancipació. Remarca que “psicològicament l'esport els ajuda molt”, mentre Jorge Monteso considera que seria “ideal” poder sortir “ni que fos a córrer o llençar unes cistelles de bàsquet”. “Necessiten fer un punt i apart i moure's, perquè se senten engarrotats”, afegeix.

Un Ramadà “estrany”

Immersos en el Ramadà, els joves expliquen que enguany viuen aquesta època d'una forma “estranya”. Els educadors, al seu torn, asseguren que han treballat prèviament la coincidència del Ramadà amb el confinament, de manera que han establert nous horaris per a què puguin seguir les pregàries i celebrar els àpats com marca la seva tradició. “Si el confinament ens ha servit fins ara per conèixer-nos més entre educadors i joves, ara encara ho farem més”, diu Ilene Martínez.

Tot i l'estranyesa de la situació, també apunta que als joves els “consola” que al Marroc estiguin en la mateixa situació. “Parlen amb les seves famílies i veuen que allà estan igual, a casa, sense poder anar a la mesquita”, relata, demanant que el confinament “no s'interpreti com a res negatiu”. “Des de l'equip d'educadors els facilitem totes les eines possibles per celebrar el Ramadà i acompanyar-los, perquè és una època molt bonica i important per a ells”, afegeix una de les educadores.

Els educadors, amb “por” a ser transmissors

Els coordinadors i educadors destaquen que tant la seva empresa com la DGAIA els ha facilitat protocols d'actuació i equips de protecció per atendre la crisi sanitària. “Hi ha hagut molta consciència per part de tothom”, remarca Ilene Martínez, que celebra que els centres de la Fundació Diagrama hagin aconseguit blindar l'entrada del coronavirus. Si hi hagués alguna infecció, apunta, els centres tenen tot el material i plans necessaris per aïllar els afectats.

Com a mesures generals de prevenció a la Covid-19, els educadors es canvien el calçat quan accedeixen als pisos i centres, mentre els joves que surten a fer la compra o a treballar han de rentar la roba tant bon punt tornen. També s'ha intensificat la neteja i desinfecció.

Els qui admeten més “patiment” a l'hora d'evitar l'entrada del coronavirus són els educadors socials que diàriament van i tornen dels pisos i centres. “Prenem moltes mesures de prevenció, però sempre tens por de ser tu qui porti el virus”, explica Marta Vidal, una de les educadores.

Si bé reconeix que els nervis i la inquietud dels primers dies han anat a menys perquè han interioritzat les mesures de seguretat, també admet que persisteix un petit patiment: “Ells no tenen referents familiars al territori i el que menys voldries és que els passés res a ells, ni tampoc a la teva família quan arribes a casa”.