Els laberints de la conciliació laboral, a debat

Veus expertes coincideixen en el col·loqui Socialitzant ‘Concilies o només treballes?’ que encara estem lluny de trobar una fórmula per organitzar feina, família i vida

Dossier Socialitzant 1 - Violències masclistes a la feina (pdf)

És la conciliació laboral una quimera,que s’intenta perseguir amb diferents malabars horaris que, finalment, no satisfan ningú? Podem construir plegats una gestió del temps que sigui raonable i que deixi espai per allò que vulguem prioritzar? La conciliació esdevé una arma de doble tall per a les dones i les invisibilitza més en l'àmbit professional? I al tercer sector, un sector precari i feminitzat, com es gestiona tot plegat?

Aquestes són algunes de les preguntes que s’han exposat a la xerrada Socialitzant ‘Concilies o només treballes’, organitzada i moderada pel Social.cat en col·laboració amb el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies aquest dijous, i que ha reunit a quatre veus expertes de l'àmbit. Mireia Mata, directora general d'Igualtat de la Generalitat; Gemma Altell, vicepresidenta de Dones Directives i Professionals de l'Acció Social (DDiPAS); Mar Gaya, fundadora de la consultoria Igualando; i Vicent Borràs, sociòleg i membre del Centre d’Estudis Sociològics sobre la Vida Quotidiana i el Treball de la UAB, han coincidit que el debat està justificat: encara no hi ha una fórmula que pugui satisfer les necessitats de totes les parts implicades en el difícil joc d’encaixar treball, família, vida...

Què és millor, una jornada intensiva? Una jornada flexible? El teletreball, ara que s’ha generalitzat en molts àmbits laborals? “No tinc resposta”, ha reconegut Mireia Mata, directora general d’Igualtat de la Generalitat de Catalunya. Segons Mata, caldria aproximar-se a la conciliació amb una “mirada holística” que ajudés a determinar com impacten realment les cures i la conciliació, sempre amb perspectiva de gènere i, ara, en el context de la pandèmia de la Covid-19. “Estem parlant de les dones o del conjunt de la societat?”, s'ha preguntat la directora general. “Hem de pensar que no hi ha una sola fórmula... Totes tres són recomanables, però el que no podem fer les dones és renunciar a la presencialitat, cal que estem al treball, visibles”.

I aquí rau una de les qüestions que ha vertebrat part de la xerrada: la visibilitat de les dones al mercat de treball. “Hi ha dones que no tenen disponibilitat per poder sortir a buscar feina, i es converteixen en dependents. D'altra banda, hi ha un gran volum de dones que estan buscant feina i no la troben”, ha dit Mata. Segons ha apuntat, el 81% de l'increment de l'ocupació a temps parcial recau en les dones. “Estic segura que no és un acte voluntari: necessiten el temps per les cures”. Per això, sosté que “cal replantejar productivitats, horaris de treball i la capacitat de conciliar”.

Coincideix amb ella Mar Gaya, fundadora de la consultoria Igualando, que opina que cal replantejar molt bé com s’alineen les diferents opcions que afavoreixen la conciliació amb perspectiva de gènere. “El teletreball, per exemple, és una bona eina, però segons com s’organitzin les famílies pot no ser-ho”. Per a l’experta, moltes vegades, les llars s’acaben organitzant d’acord amb la divisió sexual del treball, i les càrregues de feina pateixen “molts desequilibris”.

 

Un tercer sector feminitzat i precaritzat

I el tercer sector? Com es concilia en alguns dels àmbits de feina més feminitzats i més precaritzats? Gemma Altell, vicepresidenta de Dones Directives i Professionals de l'Acció Social (DdiPAS), no ho ha dubtat: al tercer sector es reprodueixen les desigualtats de gènere, i també les de classe i les desigulatats socials. “És un sector feminitzat i mal pagat. Com que moltes dones estan cobrant molt menys que les seves parelles, són elles les que acaben fent reduccions de jornada per dedicar-se a les cures”, ha reconegut Altell.

D'altra banda, la vicepresidenta de DdiPPAS ha apuntat el tercer sector també reprodueix una realitat que es dona en molts altres àmbits laborals: hi ha molts més homes en posicions de direcció, mentre que les dones es queden en perfils més tècnics. De fet, la bretxa salarial al tercer sector és del 3%, tot i que en les categories professionals més altes s'eleva al 13%.

Pel que fa a l'àmbit domèstic i de cures, Vicent Borràs, sociòleg i membre del Centre d'Estudis Sociològics sobre la Vida Quotidiana i el Treball de la UAB, creu que cal fer polítiques públiques per tal que els homes “s’impliquin” en la cura. “En les polítiques d’igualtat, els homes no se senten interpel·lats”, ha reconegut. En aquest sentit, el sociòleg apunta que un pas per fer-ho seria reconèixer què aporten les feines domèstiques i de cures. “Sabem que el prestigi està en altres llocs, està en el món del treball, però cal prestigiar el treball domèstic i de cura aporten benestar”, ha assenyalat.

Durant gairebé dues hores de xerrada, s’han tractat també altres aspectes, com els canvis de tendència de les famílies pel que fa a la cura dels fills i la seva dedicació; s’ha abordat la dependència de la gent gran, així com altres qüestions. Per finalitzar, els ponents han conclòs que cal fer valdre la vida i les cures, i que la pandèmia ens ha de fer veure amb més contundència i evidència que el més important, finalment, és tenir temps de cuidar-se i cuidar-nos.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article