Creen un protocol pioner d’educació sexoafectiva i prevenció d’abusos en persones amb discapacitat

Després de deu anys treballant-hi, la Fundació MAP imparteix formació a altres entitats per tractar temes sobre sexualitat o viure en parella

Trencar els “tabús” de l'educació sexoafectiva de les persones amb discapacitat és un dels objectius que s'ha fixat la Fundació MAP amb l'elaboració d'un protocol pioner a Catalunya que aborda també la prevenció de l'abús i els maltractaments. L'entitat sense ànim de lucre dedicada a les persones amb discapacitat o situacions de vulnerabilitat al Ripollès hi porta treballant des de fa deu anys i està formant altres organismes per abordar aspectes com la sexualitat o la convivència en parella. “La sexualitat és un dret de la persona i en aquest col·lectiu moltes vegades no es respectava ni treballava; potenciem la seva educació i els ajudem a trobar el camí”, detalla Jordi Fernández, responsable en sexoafectivitat i bon tracte.

Treballar la sexualitat d'una forma oberta i amb l'ajuda de professionals permet als usuaris deixar enrere sentiments com “la por” i les inquietuds que poden tenir sobre un tema encara molt tabú, que no s'acostuma a abordar en família. Així ho admet Raquel Guix, usuària de la Fundació MAP, que assegura que ho havien tractat “molt poc” a l'escola. Amb 41 anys, aquesta veïna de Campdevànol explica que va venir a viure a Ripoll “per amor”. Fa cinc anys que viu en un pis tutelat amb en Daniel, la seva parella, que també té una discapacitat. Una persona els ajuda amb temes com les tasques de la llar, les finances i les visites mèdiques. “S'ha de viure i aprofitar el moment; si no vius, no ets feliç i s'han de compartir les experiències”, explica, tot afegint que aprendre i parlar sobre sexualitat i afectivitat amb els companys ha sigut molt important per viure amb més plenitud.

Una idea que també comparteix Mariàngels Hernández, mare d'una noia de 32 anys amb discapacitat. Si bé en el seu cas, ho han parlat obertament, situa aquest acompanyament de la fundació MAP com a un servei “indispensable” que haurien d'incorporar totes les entitats i institucions. “La societat ho ignora completament i creuen que els nostres fills han de ser nens i asexuals per tenir una discapacitat. Però no és així, són persones amb l'emoció a flor de pell”, remarca. Des del seu punt de vista, es tracta de “respectar” els seus drets i, el fet de tenir aquest acompanyament, diu, li ha donat “més pau” i ha sabut millor com abordar els temes que van sorgint en cada situació. I de retruc, afegeix, la seva filla també se sent “molt més acompanyada”.

L'educació sexual i afectiva, la clau

Jordi Fernández, és doctor en Psicologia i sexòleg clínic i està al capdavant del protocol que ha dissenyat la fundació. Van començar a treballar-ho el 2012 en un projecte d'investigació i s'ha desenvolupat amb un equip interdisciplinari. El següent pas serà formar tots els treballadors de l'ens en aquest àmbit perquè ho incorporin en el seu dia a dia. També estan formant professionals d'altres entitats, com ara a la Universitat de Vic o les formacions que s'han fet al Consorci Sant Gregori al Gironès o a l'Associació Sant Tomàs a Osona. El protocol inclou les relacions sexoafectives, però també com prevenir maltractaments i abusos. L'objectiu final és assessorar i acompanyar usuaris i famílies en tots aquells dubtes que puguin sorgir.

Per Fernández, el sistema educatiu no aborda aquests temes i això crea “molta confusió”. “No saben com canalitzar l'afectivitat, no els han ensenyat quins són els límits de l'espai íntim i el públic”. Un cop treballat, però, són capaços de viure-ho de forma plena. La idea no és dir-los “què han de fer”, precisa, sinó donar-los la informació perquè ells puguin decidir en temes com ara viure en parella o tenir fills.

I posa un exemple molt il·lustratiu del que pretenen aconseguir amb la incorporació del protocol a nivell assistencial. En Tomàs i la Tonyi, de 73 i 71 anys, fa un any que viuen en un pis tutelat. Tots dos tenen una discapacitat i han escollit viure plegats al final de la seva vida. “Viuen a casa seva, de forma autònoma i amb un suport extern, però a nivell afectiu estan molt bé i pensem que és l'objectiu màxim a assolir”, conclou.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article