‘Breathe’, el documental que mostra com viuen les dones a la presó

L’actriu i documentalista Susanna Barranco retrata al film la “doble estigmatització” de les recluses


Susanna Barranco estrena aquest dimecres a la 66a Setmana Internacional de Cinema de Valladolid el seu nou documental Breathe. L'actriu i realitzadora torna a utilitzar el teatre com a vehicle per apropar-se un tema social i s'ha convertit en la primera persona que accedeix amb una càmera al mòdul de dones de Brians 1.

A través d'un taller Barranco ha pogut trencar barreres físiques i mentals amb algunes internes, convertides en narradores en primera persona del seu dia a dia allà dins. “L'objectiu no és que l'espectador empatitzi, és ensenyar com viuen la presó”, puntualitza, convençuda que les dones pateixen una “doble estigmatització” a les presons i també que el sistema penitenciari “no funciona” com a garant de la reinserció.

Breathe ('Respira') és un documental sobre set internes de la presó de Brians 1, rodat abans de la pandèmia. El “vehicle” per entrar a la presó —és la primera dona que ho fa amb una càmera, remarca a l'ACN— va ser una proposta de taller per a les internes. Com ja ha fet anteriorment en cintes om Nues (2017), Caure del niu (2016) o El silenci del Jonc (2014), Barranco ha recorregut al teatre i l'expressió artística per aproximar-se a un tema social.

El taller per a les internes era un exercici teatral anomenat ‘Recrea tu delito’ on les participants havien d'explicar els motius que les han dut a la presó. “He volgut explicar-ho sempre sense intentar jutjar-ho, només reproduint-ho”, destaca Barranco. A partir d'aquestes sessions la directora va anar guanyant proximitat amb les internes, i així ha pogut recollir el seu testimoni fora de la sala del taller, a la seva cel·la, als passadissos de la presó o al pati. D'aquesta manera el documental acaba relatant el seu dia a dia a la presó, les seves impressions sobre com és la vida aquí, les seves pors sobre l'ara i el futur, etc.

Per aquesta via, el documental ajuda a “humanitzar” les internes, persones que viuen amb absència de llibertat i que són “silenciades sovint”. Però el propòsit de Barranco no ha estat tant que l'espectador senti empatia cap a elles, explica, com donar compte de com viuen allà dins, quines són les condicions i els efectes de l'internament. La directora es pregunta, en aquest punt, si “tal i com són les presons” poden ser el vehicle adequat per la reinserció.

“Hi ha molta por a dir-ho, però el sistema penitenciari no funciona, per molts bons professionals que hi hagi”, respon ella mateixa després d'haver conversat hores i hores amb aquestes dones i d'haver entrat i sortit de Brians 1, i les seves inacabables portes d'accés, com ensenya el documental, múltiples vegades. “És com si no poguéssim dir que l'educació ha de millorar, i no vol dir que no hi hagi grans mestres”, compara. “A països d'Europa s'estan tancant presons, aquí cada cop n'hi ha més, i les penes són més llargues, això ens ha de fer reflexionar”.

Doble estigmatització

Barranco es fa ressò de la “doble estigmatització” que pateixen les dones pel fet de ser preses. “Tenen menys recursos”, perquè són minoria, perquè els centres estan més pensats per als homes, apunta, i a més, tenen “la càrrega familiar, que moltes arrosseguen dins de la presó, amb totes les dificultats que això comporta”, relata.

D'altra banda, Barranco diu haver entès que “humanament no hi ha gaire diferència” entre ella i les recluses, i assegura que si hagués nascut “al mateix barri que elles, haver tingut el mateix pare o la mateixa parella potser hagués fet el mateix per sobreviure”. “És només una qüestió de context i d'oportunitats”, diu, i subratlla que les dones amb les que ha tractat “quasi totes eren víctimes de violència de gènere o tenien problemes de drogodependència”.

Al documental es recorden algunes dades relatives a dones i presons a Catalunya. Com per exemple, que de tots els presos que hi ha al país només el 6% ho són, i que el 70% de les condemnades no reincideixen en sortir. De les set protagonistes del metratge —Barranco les ha escollit entre les 15 dones amb què va poder interactuar—, dues ja han sortit en llibertat, una està en semi-llibertat i quatre segueixen complint condemna.

Un procés llarg i “complicat”

La realització de Breathe ha resultat llarga i més complexa del previst. “No ha estat un viatge fàcil. Entrar a la presó és molt complicat. Entrar amb una càmera és complicadíssim. I acabar un documental i que sigui validat també és molt complicat. Estic molt contenta que finalment es vegi”, celebra la cineasta.

Breathe és una producció de LaBarrancoFilms amb el suport de TV3, Mousiké, el Departament de Cultura, i també el de Justícia. La cinta s'estrena a la Seminci a competició en la categoria de documentals. Aquesta mateixa setmana s'ha projectat als Cinemes Girona, on tornarà el proper mes de desembre. I està previst que TV3 l'emeti el proper mes de març en una versió una mica més curta.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article