Com fer escoles democràtiques i participatives

Teresa Aguado Odina  Professora d'Educació, UNED

L'escolaritat obligatòria és una conquesta social i, en societats que defensen principis democràtics de justícia social i participació, ha de garantir-se experiències educatives valuoses. Actualment considerem aquest dret i deure com una cosa ja reeixida, però no sempre és així.

L'escolaritat ha arribat a ser no sols un dret sinó també un deure. El seu compliment ha de ser garantit pels governs i sotmès als principis d'igualtat i llibertat. Aquest dret/deure s'ha aconseguit de forma molt desigual i no és una realitat per a tots.

El repte que tenim els educadors, i de forma molt especial, els mestres i professors, és fer que l'escola sigui bona per a tots i no sols per a alguns; que l'escola sigui un instrument efectiu per a la igualtat d'oportunitats i la construcció d'una societat democràtica.

La diversitat és la normalitat

Els professors i mestres que assumeixen aquest repte desenvolupen pràctiques des d'una perspectiva autènticament inclusiva i democràtica. Això significa reconèixer la diversitat dels estudiants i les seves famílies com el normal. També, organitzar el temps, els espais i l'ensenyament en general amb la prioritat que cadascun dels estudiants visqui experiències educatives que li permetin aprendre.

Per aquesta raó, la classe i l'escola han de ser pensats com una comunitat participativa en la qual tots, famílies, estudiants, mestres, personal, són membres d'ella.

Una lluita contra inèrcies i ‘sentit comú’

Els professors que adopten aquesta mirada no sempre ho tenen fàcil, ja que posen en qüestió pràctiques que són habituals a les escoles i que són defensades per alguns com de “sentit comú”, però que contribueixen a estigmatitzar i a justificar el no aprenentatge d'alguns infants.

Per exemple, la classificació dels estudiants en funció de categories socials, els diagnòstics realitzats massa aviat, les avaluacions basades exclusivament en la capacitat lingüística, la imposició del llibre de text únic per a tot el centre, els grups per nivells de capacitat estables i tancats, la distribució fixa i estable d'espais i temps entre assignatures, matèries, l'ús no educatiu dels esbarjos i patis, la relació “clientelista” amb les famílies, etc.

Pràctiques democràtiques a l'aula

Enfront d'això, els professors compromesos amb l'escola democràtica posen en marxa les seves classes pràctiques que es caracteritzen per:

1. Basar-se en un projecte pensat per tota la comunitat a través del diàleg. Es comparteixen valors i objectius, els quals donen sentit i cohesió al que succeeix a l'escola.
2. Desenvolupar espais i temps que faciliten la participació: es fixen moments i llocs per a compartir, opinar, discutir i prendre decisions.
3. Comprometre's amb el canvi social. Hi ha un reconeixement de la desigualtat existent, dels prejudicis manifestos i implícits, i un compromís amb l'equitat, amb la justícia social.
4. Vincular-se amb altres escoles i professors a través de xarxes de suport i aprenentatge mutu. Un exemple han estat les “aules al carrer” promogudes en els últims anys.
5. S'estableixen vincles permanents i persistents amb el territori, és a dir, amb el barri, poble, ciutat, en el qual viuen les famílies. 

Com fer costat a aquests docents 

Com a docents i investigadors ens proposem donar suport a les escoles que aspiren a ser democràtiques a través de pràctiques inclusives i participatives. Per fer això és essencial confiar en les opinions de les parts implicades, aportant l'experiència i el coneixement dels professionals, estudiants, famílies i investigadors.

Pensem, com Ainscow, que les escoles saben molt més del que habitualment utilitzen en el dia a dia, i aquest coneixement ha de ser reconegut, fer-se explícit i compartir-se. Una forma molt útil de fer-ho és mitjançant la recerca–acció participativa.

Aquesta metodologia permet als professors analitzar de manera autònoma les seves pròpies pràctiques a través d'un coneixement contextualitzat i orientat a la millora de l'escola. S'identifica un problema, es formula una proposta per a donar-li solució, es recull informació (diari, enregistrament, observació), s'analitza i es formula un pla d'acció.

Tres lliçons

Fins ara hem col·laborat en estudis de casos que han aplicat i analitzat aquests processos en diverses escoles situades en contextos geogràfics i socials diferents. Els resultats d'aquests estudis ens han ensenyat tres lliçons en relació amb l'ús de la recerca–acció participativa a l'hora de construir escoles democràtiques i participatives.

1. La primera lliçó és que el procés de reflexió i diàleg sobre el que succeeix a l'escola permet als professors comprendre els seus propis valors, creences i pràctiques.
2. La segona al·ludeix a l'idoni de posar en marxa pràctiques concretes que es desenvolupen a les aules amb els grups d'estudiants. Aquestes fan possible una major participació de les famílies i la comunitat, així com la seva “entrada” a l'aula.
3. La tercera lliçó reconeix el protagonisme que els estudiants assumeixen en el procés de diàleg, anàlisi i millora.

Els estudis realitzats ens alerten de la necessitat de promoure activament en cada escola el diàleg entre sensibilitats, perfils socials, posicions polítiques diferents com a condició irrenunciable en una comunitat democràtica.

(Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation. Pot llegir l'orginal aquí)