Una cinquantena de músics “de totes les menes” formen l’Orquestra Inclusiva de la UVic-UCC

ACN

Una cinquantena de músics “de totes les menes” formen part d'una orquestra particular on no importa tenir coneixements per llegir una partitura. Ara bé, si se'n tenen, són més que benvinguts. L'objectiu de Lluís Solé, director de l'Orquestra Inclusiva de la UVic-UCC, és aconseguir que fer música es desprengui d'una aura “elitista” i que pugui arribar a tothom de dins i fora la universitat.

“Dimecres al migdia sempre està reservadíssim a l'agenda”, apunta Dídac López, primer violí. En el seu cas, estudiava música reglada des de ben petit, però ara va als assajos “sense pressions”. El bon rotllo del grup també és un factor d'èxit, que se suma a la feina ingent del director per trobar partitures on cada persona tingui el seu “paper”.

El director de l'Orquestra Inclusiva de la UVic-UCC, Lluís Solé, ha explicat que perquè tot funcioni, cal trobar l'equilibri. “Si tots fossin persones que no saben res de música tot seria més complicat”, ha assenyalat. Però apunta que perfils de persones que s'hi dediquen professionalment, d'altres que han estudiat molts anys i d'altres que simplement en tenen moltes ganes, però no han agafat mai un instrument es complementen molt bé.

A partir d'aquí, la feina de Solé recau en aconseguir l'encaix i escollir la peça “perfecta” perquè tots els diferents nivells resultin harmònics. “Un cop he triat l'obra s'ha de mirar d'aconseguir que tothom tingui un paper assumible”, ha dit. I, a la vegada, que tots tinguin un punt de protagonisme en algun moment. “No val allò de donar-li un triangle a algú i au, ves tocant”, ha matisat. “Per humil que sigui el paper, cal que tots en algun moment esdevinguin part fonamental”, ha afegit.

La Mercè Carrera és la sotsdirectora de l'Orquestra i com en Lluís també és professora de la Universitat. Ella ressalta la similitud que veu entre l'Orquestra i una aula a l'escola. “Som professors de futurs mestres i aquesta és l'aula que voldríem”, ha dit. Un lloc on tots poden aprendre, tinguin les característiques personals que tinguin. “Aquesta igualtat d'oportunitats que s'està creant aquí és la que hi hauria d'haver en totes les aules per aconseguir una societat més justa i on tothom té dret a participar”, ha destacat.

“Donem la benvinguda a tothom”

L'Orquestra té una cinquantena de membres, persones de totes les edats, condicions i que arriben tant de dins com de fora de la Universitat. “Donem la benvinguda a tothom”, ha dit Solé, “però tindríem un problema si vinguessin més teclistes”. En aquest sentit, el director ha explicat que ja en són sis, i si cal n'hi podrien afegir més, però per exemple van mancats d'instruments de corda. “Ens falten violins i no tenim cap viola”, ha concretat.

En Dídac López és un d'aquests alumnes a qui l'Orquestra va “enamorar” des d'un primer moment. Ell va començar a estudiar música des de ben petit i a tocar el violí de manera reglada a l'Escola de Música de Vic. Quan va començar la Universitat va aparcar el violí, però va pensar que seria interessant entrar a l'Orquestra perquè li faria veure “una altra cara de la música”. I, efectivament, li va agradar molt i ara hi toca “sense pressions” i aportant “tant com es pot”. “Saps que tot allò que aportis aquí serà benvingut per tot el col·lectiu”, ha explicat. López també ha destacat l'ambient, molt més distès que en una orquestra de les anomenades “tradicional”. Aquesta llibertat per aportar i ser reconegut, segons ha afegit, “és impossible d'aconseguir a aquests nivells en una orquestra professional”.

D'altra banda, l'Orquestra també li serveix a aquest jove universitari per posar en pràctica alguns dels coneixements que va adquirint pel que fa a la didàctica. “Com expliques segons què, adaptar-se a qui t'escola, mirar si s'entén i va bé o fer-ho diferent perquè et comprenguin”, ha explicat, són provatures que a vegades també fa durant els assajos.

Entre els participants de l'Orquestra Inclusiva també hi ha la Minerva Comerma, una jove amb síndrome de Down apassionada de la música des dels tres anys i que fa classes de violoncel des de ben petita. “Per mi és un plaer tocar amb ells, m'encanta”, ha dit, i ha recordat que ella va participar en el primer concert amb públic que van fer.

En Josep Perisi té 74 anys i en fa cinc que ell i la seva dona es van presentar a l'Orquestra. Venien del món coral, però no tenien cap coneixement per tocar un instrument. En el seu cas, al principi tampoc sabia llegir un pentagrama i l'enginy el va portar a tocar encara que fos enganxant gomets de colors al metal·lòfon amb què va començar. “Picant amb la baqueta surt alguna cosa”, ha dit bromejant. “Per una persona com jo, que no té ni la més remota idea de tocar un instrument, poder participar en aquesta orquestra ha sigut molt important”, ha afegit.

Perisi admet que moltes vegades toca “d'orella” o aprofita que algun altre instrument li dona l'entrada. La qüestió, al capdavall, és tocar. I ho diu amb un somriure d'orella a orella just abans de seguir amb l'assaig que ara mateix els té immersos en la música d'Ennio Morricone i la famosa The good, the bad and the ugly.