Creixen fins al 47% les persones que fa més de dos anys que viuen al carrer a Barcelona

Una enquesta de la Fundació Arrels adverteix que el 44% feia sis mesos que no rebia atenció social

La situació de les persones sense llar a Barcelona ha empitjorat en els darrers anys. Entre altres dades que evidencien l'empitjorament de la salut, o l'atenció a aquestes persones, una xifra resulta alarmant: el nombre de persones que fa més de dos anys que viu al carrer a Barcelona ha passat del 33% al 47% entre 2019 i 2021.

Així ho constata l’informe ‘Viure al carrer a Barcelona’, a partir de 289 entrevistes a persones sense sostre realitzades per la Fundació Arrels la nit del 10-11 juny del 2021, una jornada en la qual, a més a més, es van comptabilitzar 1.064 persones dormint als carrers de la capital catalana.

A banda, segons ha donat a conèixer l’entitat durant la presentació de l’informe, set de cada deu persones sense llar a Barcelona són d’origen estranger, i la mitjana de temps vivint al carrer és de quatre anys i vuit mesos. Altres informacions que les enquestes faciliten és que el 91% són homes, el 7% dones, i el 2% restant tenen una identitat de gènere no definida. La mitjana d’edat de les persones que viuen a la intempèrie és de 43 anys, i el 73% manifesten que no tenen cap mena d’ingrés.

Una dada que preocupa a Arrels és la percepció que tenen sobre la seva vulnerabilitat social les persones sense llar. “El 21% de les persones enquestades consideraven que el seu grau de vulnerabilitat és alt i tenen la percepció que va en augment la seva vulnerabilitat”, explica Bea Fernández, cap de l’equip jurídic d’Arrels. Una dada que augmenta i molt quan la persona porta més de dos anys vivint al carrer: “El 78% diu llavors que senten que cada cop són més vulnerables”, diu Fernández.

Des d’Arrels indiquen que el fet que ha disparat totes les xifres ha estat la pandèmia de la Covid-19. “Veiem que aquesta crisi ha fet cronificar la situació de les persones sense llar. I també hem detectat gent que havia estat sense sostre feia temps i que havien aconseguit deixar el carrer, després de la pandèmia han tornat a la intempèrie”, assegura Giorgio Ossola, orientador al centre obert de la fundació. “Hi ha un deteriorament físic i social imparable en les persones sense llar, i ha empitjorat molt el seu estat de salut durant la pandèmia. El carrer deixa marques en el cos i en l’ànima, molt dolor emocional en les persones”, diu Ossola, qui també va patir sensellarisme durant un temps.

En aquest sentit, un 18% de les persones que van participar en l’enquesta van manifestar que tenen algun tipus de trastorn mental, una xifra que augmenta al 48% entre aquelles persones que porten més de dos anys al carrer, entre els quals, un 31%, també declara patir alguna malaltia crònica. “Al centre obert veiem moltes persones deprimides, que no poden pensar en el futur. Només poden sobreviure”, adverteix Ossola.

Qui ha de viure al ras, també pateix situacions d’agressions i violència. En concret,  fins a un 46% de les persones enquestades així ho assegura. “Molts normalitzen l’agressió i la violència, i la majoria no denuncia”, admet Ossola, apuntant que és indiferent l’edat i la procedència de les persones sense llar pel que fa a poder patir agressions.

La falta d’atenció social, un factor de risc

Un fet que ha denunciat també Arrels és la falta d’atenció social de bona part de les persones que viuen al ras. Concretament, el 44% d’elles manifesta que en els darrers sis mesos anteriors a la nit del cens d’Arrels no havien estat ateses per cap treballador social. La xifra puja al 52% en el cas de les persones origen extracomunitari. “El fet de no disposar d’atenció continuada és un factor de risc, perquè augmenta la cronificació de la situació d’aquestes persones”, manifesta Bea Fernández.

La cap de l’equip jurídic d’Arrels també posa sobre la taula les traves burocràtiques a les quals s’han d’enfrontar les persones que estan al carrer, i que ha fet allargar els tempos que passen al ras. Un fet que ho demostra és que el 47% dels enquestats no estan empadronats a Barcelona, malgrat que aquesta seria “la porta d’entrada per accedir a recursos com serveis socials o sanitaris”, indica Fernández. De mitjana, la llista d’espera per accedir a un recurs municipal com un alberg, pot trigar “mínim” entre quatre i cinc mesos, apunten des de la fundació.

Joves, dones i sol·licitants d’asil, col·lectius amb més risc

Arrels ha disgregat algunes dades entre col·lectius concrets, com el cas dels joves d’entre 18 i 25 anys que viuen al carrer. Un 36% d’ells havia viscut en un centre d’acollida, i el 57% no tenen targeta sanitària ni padró. Unes dades que posen de manifest “mancances” en l’atenció a la infància tutelada quan passa a ser adulta.

Les dones també, segons al·lega la fundació, pateixen més haver de viure al carrer, per la doble condició de ser dona i sense llar. “La majoria ha esgotat moltes vies abans d’acabar al carrer, i el que ens trobem són dones que han patit situacions de molta violència, i han viscut processos molt traumàtics”, explica Fernández, qui també denuncia que falten places per a recursos específics de dones.

Així mateix, l’informe d’Arrels també destaca una dada rellevant: durant el 2021 van créixer fins al 17% les persones sense sostre que eren sol·licitants d’asil.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article