Violències masclistes: sobrevivint al patriarcat

Alba Alfageme, Natza Farré i Marta Bellvehí presentaran els seus llibres i debatran sobre violències masclistes el dijous 9 de juny a la llibreria Ona, en el marc de la Setmana del Llibre Social

Ens maten. Per ser dones, any rere any, ens maten. El 2021, a Catalunya va haver-hi un total de 16 feminicidis i assassinats de dones comesos per homes. A l’Estat espanyol, a 5 de juny, el nombre de dones assassinades per violències masclistes augmenta a 18 el 2022 i a 1.148 des de 2003. Ens maten, i fa mal; un mal punyent que no marxa.

“Com ens hem de sentir si estem cridant que ja fa massa segles que els homes exerceixen sistemàticament la violència sobre nosaltres i que el menyspreu que ara sembla petit és el que demà atorga la llicència per matar?”, escriu Natza Farré en un dels seus articles recollit a Tinc algunes certeses i molts dubtes (Ara Llibres, 2022). I m’ho pregunto jo, i t’ho pregunto a tu: Com ens hem de sentir? Per què ens hauríem de deixar emmudir, silenciar?

La resposta sembla fàcil: no hauríem. Però, com apunta Alba Alfageme al seu llibre Quan cridem els nostres noms (Univers, 2021), “els biaixos patriarcals han marcat les explicacions i els significats d’allò que veiem i, per descomptat, de la significació d’aquesta xacra”. No hem d’oblidar que les violències masclistes ens han aixafat segle rere segle, amb diferents formes però amb el mateix objectiu: el control sobre les dones. 

És per això que “és imprescindible que seguim generant recerca en la matèria”, lluitant per “desmuntar els mites i les falses creences al respecte i promoure un canvi real i profund en el sistema perquè acompanyi les dones en lloc de revictimitzar-les”, escriu la psicòloga especialitzada en violències masclistes. 

I és que: Qui no ha escoltat mai els típics comentaris que o bé exculpen l’agressor i el sistema (“no serà per tant”, “això ha passat sempre”, “no tinguis la pell tan fina”) o bé culpabilitzen i revictimitzen a la dona (“si no ho volies fer, ho hauries d’haver dit”, “no haver begut tant”, “segur que duies minifaldilla i anaves provocant”, “no entenc com una dona com tu ha aguantat això”)?

De la mateixa manera que totes coneixem alguna noia o dona que ha estat víctima d’alguna mena de violència masclista, però gairebé ningú coneix un agressor. A la seva primera novel·la Bruna Brown (Fanbooks, 2002), la il·lustradora Marta Bellvehí plasma molt bé aquesta barreja de solitud, fàstic i buidor que s’apodera dels nostres cossos i ànimes després de patir una agressió sexual. “Encara ens costa molt acceptar que una persona coneguda que estimem pot fer mal d’aquesta manera”, explica Bellvehí.

Però no és només cosa nostra: “També passa que molts homes parlen de masclistes, de violadors i de maltractadors des de la posició d’algú molt llunyà a tot això, però realment no s’han revisat gens i no estan disposats a acceptar que puguin haver estat agressors en algun moment”, puntualitza l’il·lustradora i escriptora, que creu en la importància “que el missatge feminista no quedi només entre les dones”.   

Com escriu Natza Farré, “no ens salven la vida deixant-nos respirar. Ens la salvem nosaltres si exigim respirar”. Així que per exigir respirar, per parlar, compartir i reflexionar, ens trobem el dijous 9 de juny a la llibreria Ona en el marc de la Setmana del Llibre Social, impulsada pel Social.cat. I és que, tal com apunta Alfageme, no podem oblidar “que el que pot fer més mal al patriarcat són les dones que existeixen, que resisteixen, les dones que cridem qui som, tot i el seu intent de desintegrar-nos” .

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article