Experts proposen administrar heroïna als pacients addictes: “Seria el medicament ideal però fa por”

Alguns països tenen programes de tractament amb la substància però és una via que no té consens mèdic ni suport polític


Alguns experts plantegen utilitzar diacetilmorfina, el nom científic de l’heroïna, per als pacients addictes a aquesta substància que han recaigut diverses vegades. “Seria el medicament ideal però el nom ‘heroïna’ fa por”, afirma el catedràtic emèrit de Psiquiatria de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Miquel Casas.

Aquesta és una proposta que ve de lluny i que en alguns països com Suïssa o Alemanya s’ha implementat amb programes de tractament, però que a l’Estat espanyol no té suport polític ni social, ni tampoc consens en la comunitat mèdica. Casas lamenta que les persones addictes siguin vistes com a “vicioses” quan tenen un dèficit de pèptids opioides al sistema nerviós central, que intenten compensar amb l’heroïna.

El catedràtic Miquel Casas, que va ser cap del Servei de Psiquiatria de Vall d’Hebron, defensa que el tractament “ideal” per a les persones addictes a l’heroïna que recauen després de diverses desintoxicacions seria la diacetilmorfina i assenyala que permetria “normalitzar la vida” d’aquests pacients i de les seves famílies. El doctor Casas indica que un dels principals problemes és que “no hi ha el ple convenciment” que la persona addicta a l’heroïna està “malalta”, sinó que es tendeix a estigmatitzar-ne el problema. 

Així ho va exposar en un fòrum sobre substàncies no prescrites, organitzat per l’associació Ex Aequo, la revista Low Threshold Journal i les agències de Salut Pública de Catalunya i de Barcelona i que va tenir lloc fa uns dies a la capital catalana. En la taula sobre els programes d’heroïna, hi van participar altres especialistes, que van explicar experiències com el tractament amb heroïna a Suïssa o l’assaig clínic que va engegar-se a Granada el 2003 i que ha quedat com una raresa a l’Estat espanyol. 

A Catalunya, el Departament de Salut va impulsar un assaig el 2004 per utilitzar l’heroïna per via oral com a tractament de desintoxicació als hospitals Vall d’Hebron, Mútua de Terrassa i Sant Pau, però no va tenir continuïtat. Aquell estudi era un primer pas per demostrar que l’heroïna es pot emmascarar en un assaig clínic, és a dir, que es pot administrar sense que ni els pacients ni els metges sàpiguen què és el que estan rebent o dispensant (estudi de doble cec).

“Va sortir molt bé, però després no hi va haver el consens polític per tirar-lo endavant”, recorda Casas. “Com que no hi havia una gran demanda social i els professionals que treballem en addiccions tampoc demanem que necessitem l’heroïna, o la diacetilmorfina, com a medicament, el poder polític s’inhibeix. Per què s’hauria de complicar la vida amb un tema difícil d’aprovar si ningú li ho demana? Aquest és el problema que tenim”, afirma.

Comparació amb la diabetis

“Des del punt de vista de les neurociències, la persona addicta té un problema a nivell del sistema nerviós central, que és que li falten pèptids opioides, i busca la manera de compensar aquest dèficit i per això acaba incorrent en conductes de risc”, indica el catedràtic, actualment vinculat a l’Hospital Sant Joan de Déu i membre del Consell Assessor de Salut Pública del Departament de Salut, entre altres càrrecs. 

Casas alerta que es continua tractant la persona addicta a l’heroïna com un “viciós” o un “producte social” de barris marginals, per exemple, i que aquesta concepció dificulta plantejar l’administració d’heroïna sota control mèdic. “Alguns benpensants pregunten, com vols donar el ‘vici’ al ‘viciós’? Però és que no és així”, adverteix.  

El psiquiatra ho compara amb la diabetis: “És un problema similar. Les persones diabètiques els falta insulina i si no en prenguessin tindrien una vida molt complicada”. “Si dones heroïna a la persona addicta, normalitza el funcionament del cervell igual que la insulina ho fa amb el pàncrees d’una persona diabètica”, sosté. 

Manca d’assajos i necessitat de canviar el paradigma, els esculls

El catedràtic assenyala que “la medicina oficial ja està satisfeta amb els programes de reducció de danys”, que el que busquen, diu, és que les persones addictes “no es facin mal ni facin mal els altres”. Casas avisa que amb aquest criteri es manté “el paradigma antic”, en què s’intenta que aquestes persones s’abstinguin de l’heroïna amb tractaments de desintoxicació amb metadona o altres com la buprenorfina o la morfina.

Són tractaments que poden anar bé, però aquestes substàncies treballen d’una manera molt diferent a l’heroïna en el sistema nerviós central, explica. El problema és quan aquests pacients recauen diverses vegades, ja que tenen el perill de sobredosis, infeccions greus o conductes de risc per trobar diners. La qualitat de vida se’n ressent molt. Cap país administra la diacetilmorfina com a primer tractament, sinó quan tota la resta de vies fracassen.  

Un altre dels grans esculls de l’administració d’heroïna sota control mèdic és que actualment no té els requisits per ser considerada un medicament i per això calen assajos clínics que la validin. Mentre no es completin totes les passes del procés científic, l’autorització de la diacteilmorfina serà política, que és el que explica aquesta diferència entre països.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article