Micrograssofòbies, els prejudicis subtils contra els quilos de més

Redacció

Segons l’Enquesta europea de salut a Espanya, publicada per l’Institut Nacional d’Estadística (INE), un 16,5% d’homes i un 15,5% de dones més grans de 18 anys tenen obesitat. Aquesta xifra s’eleva a un 44,9% i un 30,6% respectivament si parlem de sobrepès. En el segment de la població jove, un 6,6% de la franja d’entre 16 i 30 anys pateix obesitat i un 18,2% té sobrepès, segons dades de la Societat Espanyola d’Obesitat. Les dades sobre l’excés de pes associat a la salut física són abundants. Amb tot, no hi ha tanta informació pel que fa a la salut mental. Una persona amb quilos de més corre el perill de “sentir-se menys vàlida i, per tant, menys mereixedora d’afecte, oportunitats o respecte”, explica Amalia Gordóvil Merino, professora col·laboradora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

Per grassofòbia s’entén el biaix que s’aplica a les persones que no entren dins els estàndards socials de normativitat corporal. És un terme que es va encunyar l’any 1984 arran d’un estudi dut a terme als Estats Units i publicat a la Biblioteca Nacional de Medicina d’aquest país. Des d’aquest 2022, el que fins ara s’havia conegut com a Dia Mundial de la Lluita contra l’Obesitat ha esdevingut el Dia Mundial contra la Grassofòbia. Entre altres coses, perquè el sobrepès no solament afecta el cos, sinó també la ment. Amb tot, com en qualsevol biaix, sota les formes de rebuig més evidents, hi trobem el brou de cultiu que sustenta la grassofòbia amb pràctiques socialment legitimades: les micrograssofòbies.

Prejudicis entorn del fet d’estar gras: les micrograssofòbies

En primer lloc, hi ha els insults, l’assetjament, la dificultat per relacionar-se o els problemes mentals derivats de l’estigma que comporta el sobrepès. Però, a més, les persones amb sobrepès també s’enfronten a signes més subtils de grassofòbia, que podríem anomenar micrograssofòbies. Amalia Gordóvil i Ferran Giménez, sociòleg i professor col·laborador dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC, citen alguns exemples dels prejudicis més estesos:

• Les persones obeses no resulten atractives.
• No tenen una vida sexual activa.
• No tenen èxit en l’àmbit personal o laboral.
• Tothom que té sobrepès s’alimenta malament o té mals hàbits de salut.
• Són mandrosos i no s’esforcen.
• Estan així perquè volen.
• La mateixa paraula gras o grassa té una connotació pejorativa: no és una característica, sinó un insult.
• En els homes, estar gras s’associa al fet de ser graciós; en les dones, s’associa al fet de ser dolenta.

A les xarxes socials és habitual veure gent que afirma que una dona amb quilos de més en biquini en una campanya publicitària fomenta l’obesitat. Si apareix una parella en què un membre té un cos normatiu i l’altre té sobrepès, els comentaris es dirigeixen cap a les habilitats ocultes o la irresistible personalitat de qui no compleix els estàndards de bellesa. Tot i que hi comença a haver moviments de conscienciació social, encara vivim en una societat que promou un patró únic de bellesa “en què sembla que l’única manera d’encaixar socialment és tenir un cos normatiu”, indica Amalia Gordóvil.

Depressió, ansietat i trastorns de la conducta alimentària

Les persones amb sobrepès o obesitat poden desenvolupar simptomatologia ansiosa i un baix estat d’ànim “que pot donar lloc a un trastorn depressiu i a un trastorn alimentari, entre altres patologies psiquiàtriques”, afegeix Gordóvil. “No som conscients del patiment que tots aquests prejudicis els poden causar”, afirma l’experta.

“En la societat liberal occidental, una persona obesa no es correspon amb el model de subjecte d’explotació i del rendiment”, explica Ferran Giménez. El concepte de subjecte del rendiment, encunyat pel filòsof coreà Byung-Chul Han, connecta amb la idea que no som subjectes lliures, sinó que determinats estàndards (feina, salut i consumisme) ens esclavitzen en una societat mercantilista i individualista com la nostra.

“Els gimnasos, la roba o els superaliments formen part d’una gran parafernàlia orientada a fer que siguem subjectes de consum. La pressió estètica és enorme i les persones que no s’ajusten a aquest model són assenyalades immediatament”, afegeix Giménez. “Els menors són un reflex del món que els envolta, tant dels seus referents més pròxims com dels mitjans de comunicació i de la societat de consum en general. De petits només juguen amb nines hiperprimes perquè no hi ha nines amb sobrepès; a les pel·lícules, si hi ha un personatge gras, encarna el prototipus de dolent o de pallasso, cosa que els fa assumir que estar gras és una condició indesitjable i reprovable”, diu Amalia Gordóvil.

L’adolescència, una etapa crítica

Tot i que, com indica Gordóvil, hi ha “persones molt resilients o que han fet una bona feina per sobreviure a aquestes injustícies”, l’adolescència és un període crític pel que fa a la grassofòbia. D’una banda, els adolescents amb sobrepès “se senten qüestionats quant als seus hàbits de consum, cosa que interioritzen i que els afecta l’autoestima i la confiança”, comenta Giménez.

De l’altra, la necessitat de pertinença al grup —tan necessària en aquesta franja d’edat—, sumada a la contínua exposició a les xarxes socials, fa que la grassofòbia ho impregni tot i les conseqüències puguin anar des del fet d’apartar-se d’aquests joves fins a fer-los la vida impossible per WhatsApp o Instagram. “Un nen o un adolescent pot insultar una persona grassa, si és el que ha sentit a casa o a la seva sèrie preferida. I els que no ho facin potser optaran per allunyar-se de la persona grassa de la classe perquè no els relacionin amb ella”, incideix Gordóvil.