Els temps canvien, els estudiants també, i al model educatiu li costa seguir el ritme accelerat d'aquests canvis. La transició des d'un model tradicional d'acumulació de coneixements cap a un model de competències i, ara, cap a un model de resultats, demana visió de futur.
Cal aprofitar de manera eficient l’esforç dels estudiants que, sovint dispersos a l’aula i sobreestimulats per les xarxes socials i la immediatesa de la informació, perden l’atenció i interès per les classes amb format tradicional. La figura del mestre inspirador i guia d’aprenentatge es veu ara potenciada amb les noves eines digitals.
Plantejada com a inversió copiosa en recursos i temps, l’educació és una palanca de progrés social i de qualitat de vida i, per això, essencial per a l’esdevenir de la humanitat. Requereix recursos materials i temporals: comprèn una extensa part del cicle vital, una mitjana de 19 anys que representen el 23% de l’actual esperança de vida a Espanya (83,06 anys).
Un any d’estudi per cada dos de vida laboral
Gairebé una quarta part de la vida dels professionals amb estudis universitaris es consagra a la preparació prèvia a l’entrada en el món laboral. En ell, exerciran la seva activitat durant una mitjana de 34,8 anys (segons FUNCAS amb dades d’Eurostat). Això suposa una inversió d’un any d’estudi per cada 1,83 anys de vida laboral.
Introduir aquest punt de vista economicista condueix a un plantejament exigent sobre el veritable valor que aporten les accions formatives: com en tot procés d’inversió, convindria encertar sobre què s’ha d’aprendre, com i quan correspon cada matèria i, també, com han d’evolucionar els continguts, les eines pedagògiques i les metodologies d’aprenentatge; tot això amb la finalitat que el procés sigui “rendible”.
Per això, el sistema educatiu, com un avesat inversor, hauria de prendre decisions que intentin crear el màxim valor possible per a l’estudiant, actuant amb rapidesa a l’hora d’incorporar continguts que el món actual i esdevenidor precisen, sense abandonar l’essencial.
Continguts obsolets i mètodes d’avaluació
Fa molt temps que la població no requereix aprendre a encendre un foc amb pedra i fusta, ni a distingir les plantes silvestres comestibles o a confeccionar la seva pròpia roba. També l’aprenentatge d’idiomes resulta molt més útil que memoritzar el llistat dels reis visigots.
És important plantejar com haurien d’avaluar-se els coneixements i competències en l’època actual. El netament memorístic continua sent el model preponderant per a l’accés a les places de funcionari de les administracions públiques. Fins i tot en altres activitats, com la llicència per a conduir, s’exigeix recordar qüestions “tan importants” per a l’aspirant a conductor com el pes màxim autoritzat del remolc que podria arrossegar un vehicle.
L’avaluació s’ha convertit, tristament, en el centre del model educatiu. Un examen clàssic és una avaluació artificial, parcial i aleatòria en el qual és més fàcil mesurar els coneixements que les competències, per la qual cosa els nous sistemes d’avaluació mitjançant reptes i altres metodologies de treball s’acosten més al que demanda l’evolució del món.
Competències, no memòria
La Ebau o Evau, abans anomenada Selectivitat, és un altre exemple d’avaluació massiva i intensiva de coneixements amb considerable càrrega memorística que molts estudiants semblen esborrar de les seves ments l’endemà.
Les empreses demanden competències, però el sistema educatiu continua actuant com qui malda per introduir més cullerades de “potet” a un bebè quan aquest manté la boca tancada, inundant de l’aliment la seva tendra cara i acabant en un tovalló: producte perdut i resultat ineficient i esgotador per a totes dues parts, fins que no es trobi la manera que l’infant col·labori amb interès en el procés.
La volta del mestre orientador
Davant un univers inabastable i creixent de coneixements i informació, en el qual el professor i els seus llibres han deixat de ser la font principal de saviesa, el docent actual ha d’assumir el principal dels reptes: tornar a ser el mestre orientador que provoqui la curiositat dels estudiants i el seu interès per aprendre i per voler anar més enllà en les matèries que més l’atreuen.
Es pot innovar molt en les temàtiques i enfocaments dels treballs individuals i en grup, guiar perquè triïn opcions i les madurin, mostrar camins i no donar receptes de mecànic seguiment. Memoritzar el que de veritat importa. Aprendre filosofia, literatura o història, no sols com un llistat d’autors, obres i dates, sinó sobre un context holístic que ajudi a entendre el perquè de les seves creacions o dels successos esdevinguts, reforçant així l’innegable valor de les humanitats en un món digitalitzat i algorítmic.
La motivació, gran absent
El sistema educatiu sembla no donar amb la tecla per a motivar als estudiants. Molts d’ells s’avorreixen després d’hores encadenats a un pupitre i davant la successió imparable de proves d’avaluació i lliuraments de treballs. Pateixen l’addició de noves propostes innovadores sobre les tradicionals, la qual cosa resulta en un doble esforç per a docents i alumnes.
L’abandó escolar té un alt cost social i econòmic (pressupostos i inversions que no són rendibles). No s’ha aconseguit inculcar en ells curiositat i veritables ganes d’aprendre, a pesar que la taxa d’abandó primerenc a Espanya ha disminuït en els últims deu anys, des del 26,3% al 13,3% (l’abandó primerenc masculí és un 72% superior al de les dones).
Massa ensopecs, poc arròs
Actualment opera un model educatiu que pot visualitzar-se com una paella amb molts ingredients i poc arròs que està comprimint, amb poca intersecció, els mètodes d’aprenentatge tradicional i modern.
El primer, preponderantment de base memorística, intensiu en lliçons magistrals, hores de classe i solitari estudi individual.
El segon, basat en el treball en equip, en la participació dels estudiants, en l’experimentació, el desenvolupament de projectes d’emprenedoria, l’interès per estimular capacitats i, fins i tot, l’ensenyament de les anomenades habilitats toves i tecnològiques; encara que, també, a vegades, relativament caòtic per la seva multiactivitat i acobli amb altres tasques.
Forces antagòniques
El resultat és una sort d’estudiant atrapat entre dues forces antagòniques, comprimit per la dificultat d’integrar en una jornada diària tots dos models, com si tots dos no poguessin conciliar-se.
És important transmetre a tots els actors del sector educatiu la necessitat d’obrar un canvi constructiu i amb projecció de futur, indubtablement necessari per a una estratègia educativa de país que sigui esperançadora i viable en tots els sentits.
(Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation. Pot llegir l'original aquí)
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari