Més de la meitat de les persones recluses a Catalunya tenen algun trastorn de salut mental

Mar Barberà Heras  @mbarberaheras 

Més de la meitat de les persones recluses en centres penitenciaris catalans tenen trastorns mentals. Quina mena d’atenció reben aquestes persones? L’estudi La salut mental en el sistema penitenciari català. Visió de conjunt i reptes evidencia que cal millorar l’atenció vers aquest col·lectiu. L’estudi ha estat realitzat per diversos membres de Justícia i Pau i s’ha presentat aquest dimecres al Col·legi de Periodistes de Barcelona.

En l’estudi es recullen dades de la situació de la salut mental en els centres penitenciaris de Catalunya, s’examinen les polítiques de salut mental i de gestió penitenciària, es presenta un balanç del tractament que reben les persones amb problemes de salut mental i s’assenyalen les possibles alternatives. Una d’aquestes alternatives és evitar que les persones amb trastorn mental arribin als centres penitenciaris però, un cop hi arribin, que se’ls proporcioni una atenció adequada.

“La presó és un espai adient per les persones amb trastorn mental? Com evitar que es violin els drets humans de les persones que tenen patologia mental?”, s’ha preguntat Núria Sastre, advocada de Justícia i Pau i una de les persones que ha elaborat l’informe.

Amb aquesta contundència, Sastre ha volgut posar sobre la taula la necessitat de conscienciar tant treballadors penitenciaris com personal jurídic i societat, en general, sobre la situació que viuen aquestes persones. “Allà pateix tothom”, ha assegurat. I ha reconegut que “una pena excessivament llarga l’únic que fa és espatllar definitivament la persona que l’està patint”.

Entre les afeccions més habituals hi ha l’ansietat, la depressió, el trastorn de personalitat, l’esquizofrènia i el retard mental. Segons l’estudi, les patologies mentals sorgeixen i augmenten més en les penes de llarga durada. Per aquest motiu, Sastre ha optat per evitar aquestes penes sempre que sigui possible.

La depressió afectava el 2018 el 8,75% de la població general, el 8,51% de tots els presos i el 20,2% de les dones preses. El 2020 la depressió havia baixat al 6,6% en la població general, al 6,5% en el total de presos i a l’11% en les preses. El 2022 les dades eren algunes dècimes superiors per població general i reclusa.

Pel que fa a l’àmbit jurídic, l’estudi posa de manifest que no existeix cap mandat jurídic que obligui a una avaluació periòdica de les persones penades. “No hi ha una explicació oficial, debat o parlament sobre per què no s’ha exclòs del sistema penitenciari aquestes persones amb diagnostic de salut mental, i no s’ha previst un sistema d’internament de caràcter extrapenitenciari”.

D’altra banda, el treball també apunta que hi ha una manca de personal penitenciari fix i amb formació especialitzada en les unitats psiquiàtriques penitenciàries.

Evitar la hipermedicalització

Una altra de les dificultat importants que viu el col·lectiu de persones recluses amb trastorn mental és que estan hipermedicalitzats. “Molts reclusos prenen medicaments sense haver estat diagnosticats prèviament. El món dins la presó és molt estressant. El que veiem és que són persones que tenen por. De fet, tenen moltes pors: por dels companys, por de sortir i de no sortir, etc. És un procés de molta por i és difícil que es pugui fer alguna cosa amb tanta emoció continguda”, ha assegurat Roser García, metgessa voluntària de presons de Justícia i Pau.

El perfil dels reclusos amb trastorn psíquic demostra que són persones que tenen un entorn familiar desestructurat, amb historial d’addiccions, i que estan rodejats “d’un clima que no els deixa pensar ni viure. Tenen molts elements estressors quan entren i dins no marxen”, ha assenyalat García.

Per la seva banda, Sílvia Urbina, responsable de comunicació de l’entitat ha fet una crida a la societat a no oblidar aquestes persones: “Les polítiques funcionen per interessos i pressions socials: òbviament, no hi ha molta pressió social per millorar els recursos dels presos amb trastorn mental”. Un col·lectiu que, segons Sastre, viu un doble estigma: “Dins del sistema penitenciari hi ha unes normes i uns graus per anar progressant. Això ho entén la persona que està bé, però una persona que té transtorns mentals li costa molt més accedir a beneficis penitenciaris”. I ha fet una crida a buscar vies per evitar que “aquest col·lectiu vagi quedant enrere”, perquè “són els grans oblidats”.

Una de les conclusions de l’estudi és que no es dediquen prou esforços a garantir que totes les persones internes amb aquestes patologies comptin amb una oferta de prestacions en tots els àmbits (laboral, educatiu, assistencial...) que afavoreixin al màxim la seva salut mental. Per aquest motiu, Sastre ha demanat una “mirada àmplia” per abastar el conjunt de mesures necessàries per oferir una bona atenció al col·lectiu.