Acollir no vol dir socórrer, vol dir acompanyar

Augusto Magaña

Catalunya és terra d’acollida i de desacollida alhora. Acull quan obre les escoles i instituts als infants que arriben d’altres països o quan la societat civil s’organitza per brindar sostre i aliments a les persones nouvingudes. Però també ‘desacull’ o, més aviat, exclou quan es posen traves per empadronar-se o quan s’obliga a viure molts anys en situació irregular abans de poder obtenir un permís de treball. Davant d’aquesta situació sorgeixen moltes preguntes: Quina és la millor manera d’acollir les persones que arriben a casa nostra fugint de la pobresa, les guerres i la misèria? Qui hauria de ser responsable d’aquesta acollida? I, sobretot, a què ens referim quan diem que “volem acollir”? Aquestes han sigut algunes de les preguntes que han guiat el debat a la jornada de cloenda del 25è aniversari de l’Associació Punt de Referència, que ha tingut lloc aquest dijous al teatre del CCCB.

Hi ha un fet que és evident: les administracions no estan fent tot el que poden per acollir correctament les persones migrades. La investigadora de l’àrea de migracions del CIDOB, Blanca Garcés, ha assenyalat que aquesta exclusió es dona a tots els nivells, des de les administracions estatals, que són les que decideixen qui té dret a residir i qui no, passant per les administracions autonòmiques, que en diverses ocasions no han fet prou per garantir el dret de les persones migrades a l’educació i a la protecció davant dels discursos d’odi, fins a les administracions locals, quan restringeixen el dret a l’empadronament i neguen l’accés als serveis socials, per exemple.

La youtuber Maria Bouabdellah denuncia el racisme institucional que no reconeix que “hi ha catalans que no són blancs”

El director del Fòrum de Síndics, Síndiques, Defensors i Defensores Locals de Catalunya, Francesc Mateu, ha assegurat que sovint l’empadronament s’utilitza com a “arma política” als municipis, quan en realitat es tracta d’una obligació dels ajuntaments. Però més enllà de la negligència de les institucions hi ha una raó d’arrel que explica aquesta “desacollida”: el racisme institucional. “Quan tot i haver nascut i crescut aquí es refereixen a nosaltres com a immigrants de segona o tercera generació… té a veure estretament amb el caràcter institucional que té el racisme, que no permet entendre que hi ha catalans que no són blancs”, ha reflexionat la youtuber i presentadora de televisió Maria Bouabdellah Shaimi.

Davant d’aquesta desprotecció per part de les institucions, la periodista Montse Santolino ha destacat que sorgeixen altres mecanismes d’acollida que es poden anomenar com a “informals”. Les escoles i instituts, els centres d’atenció primària, les esglésies i, sobretot, les botigues regentades per persones migrades, les quals es converteixen sovint en espais d’aixopluc per a aquelles persones que acaben d’arribar a Catalunya. “Hi ha moltes veïnes que en entorns molt complicats estan acollint”, ha afirmat Santolino.

Dins d’aquests mecanismes “informals” d’acollida hi ha també les entitats socials com Punt de Referència, que a través dels seus projectes permeten que persones voluntàries puguin posar el seu granet de sorra per permetre una millor acollida de les persones migrades, concretament del jovent que ha migrat sol. Així ho van fer la Cristina Ruano, que va acollir a un jove pakistanès que ara forma part de la seva família, o el Josep Riera, que des del 2007 acull persones migrades a casa seva a Torroella de Montgrí. “No em semblava ni ètic ni moral tenir una casa tan gran només per a mi sol”, afirma Riera.

Com podem acollir millor?

Acollir no vol dir només ajudar a aquell que ve de fora. Acollir, en tot cas, és una acció d’acompanyament de l’altre que ha de generar també canvis en la societat que acull. Així ho creu la investigadora del CIDOB, Blanca Garcés: “L’acollida no és ajudar, és donar-nos la mà per caminar conjuntament, que vol dir, individualment, aprendre un dels altres i, socialment, canviar conjuntament sense deixar ningú enrere”. En aquest sentit, què es podria fer per millorar la forma en què acollim a Catalunya? Pel que respecta a les administracions, segons Garcés el primer que s’hauria de fer és reconèixer que “les migracions no són una excepció” i que les persones que migren ho fan normalment per quedar-se al país que arriben. Per tant, el que haurien de fer els Estats europeus és “donar drets des del primer dia”, en lloc de fer-los esperar fins a tres anys per poder obtenir un permís de residència i treball, per exemple.

I des de la societat, què podem fer per acollir millor? Segons l’escriptora afganesa Nadia Ghulam, refugiada a Catalunya des del 2006, la millor acollida és aquella on es fa un acompanyament on són les persones migrades les quals prenen les decisions sobre la seva vida. “És molt difícil de dir com ha de ser l’acollida, no hi ha una fórmula màgica, però l’acompanyament és important, ja que la persona migrada ha de desaprendre tot el que ha après i començar de nou”, ha insistit Ghulam. En aquest procés d’acompanyament són clau els espais comunitaris com els esplais o les entitats socials i esportives, perquè “són molt importants per construir futurs plegats com a societat i és des d’aquests espais on es pot començar a trencar aquesta estigmatització”, ha afirmat Bouabdellah Shaimi.

La resposta no està aquí

Tot i la importància d’una bona acollida de les persones migrades, no s’ha de perdre de vista quines són les causes de les migracions i la vulneració de drets que es produeix a les fronteres. “Ens movem d’uns països a altres perquè existeixen multinacionals europees que estan explotant els nostres recursos”, ha manifestat el portaveu del Sindicat de Manters, Abdoulaye Seck, qui ha afegit que molts cops aquestes qüestions no es fiquen al centre del debat perquè no interpel·len les persones europees. En aquest sentit, el periodista Xavier Aldekoa ha afirmat que des d’Europa molts cops només es parla de la migració en qüestions numèriques —quants hi arriben, quants moren en el trajecte, quants viuen en situació administrativa irregular, etc.—, però sovint ens oblidem que “el que els mou a migrar és l’amor per la seva família i per millorar les seves condicions de vida”.

“La resposta no vindrà del nord global, vindrà del sud”, Helena Maleno, directora de Caminando Fronteras

Al mateix temps, la gestió de les fronteres a Europa està marcada per una “necropolítica”, on hi ha una indústria que genera beneficis econòmics a partir de les morts de persones migrades, com ha assegurat la directora del col·lectiu Caminando Fronteras, Helena Maleno. “Hem naturalitzat la criminalització i l’hem assumit perquè hem assumit una narrativa de guerra”, ha afegit la portaveu d’Stop Mare Mortum, Sònia Ros. Una “narrativa de guerra” que fa que la població normalitzi les morts a les fronteres i la persecució d’aquelles persones que intenten defensar els seus drets humans.

Més enllà de denunciar aquestes situacions davant les institucions pertinents, què es pot fer per acabar amb aquestes injustícies? Segons Mateu, les societats europees haurien d’acceptar que són part del problema i haurien de combatre la desigualtat social en lloc de la pobresa, per buscar la justícia en lloc de la generositat. En tot cas, però, altres activistes consideren que la resposta no vindrà d’Europa. “La resposta no vindrà del nord global, vindrà del sud, de les comunitats migrants que lluiten pels seus drets”, ha assegurat Maleno. Una reflexió que comparteix també el fundador de l’entitat Nasco Feeding Mings, Ousman Umar, que va arribar a Barcelona el 2005 des de Ghana, després d’una travessia per mar i desert que gairebé li costa la vida, i que ara dirigeix una associació que ha aixecat més d’una seixantena d’escoles a Àfrica i que ha permès que joves ghanesos es formin per poder treballar com a programadors per a empreses europees sense haver de posar en risc la seva vida per arribar a Europa. “La solució verídica està allà. És qüestió de democratitzar les oportunitats”, ha conclòs Umar.