Com podem ajudar al benestar emocional dels nostres fills?

En la infància s’aprèn a regular les emocions, fonamentalment a partir de les reaccions que tenen els adults de referència


Les emocions han tingut sempre en la història de la humanitat un paper molt important i decisiu. No obstant això, el seu estudi científic des de les neurociències no es va incorporar de manera més o menys sistemàtica i generalitzada fins a mitjan segle XX.

Prenguem la definició d’emoció de Daniel Goleman en el seu llibre de referència Intel·ligència emocional segons la qual les emocions són: “Impulsos per actuar, plans instantanis per enfrontar-nos a la vida que l’evolució ens ha inculcat. Impulsos arrelats que ens porten a actuar. En general, la seva funció té components de supervivència i adaptació”.

Al llarg de la nostra vida, cada esdeveniment que ens ocorre és valorat emocionalment per nosaltres. Aquesta valoració predisposa a actuar i és la responsable dels diferents mecanismes que posem en marxa: de fugida, inhibició o afrontament. És un procés que va acompanyat de reaccions fisiològiques (sudoració, palpitacions, expressions facials...).

Emocions i benestar

Segons l’OMS, el benestar emocional és un “estat d’ànim en el qual la persona s’adona de les seves pròpies aptituds, pot afrontar les pressions normals de la vida, pot treballar productivament i fructíferament, i és capaç de fer una contribució a la comunitat”.

Si una persona ha desenvolupat estratègies internes d’equilibri personal, la seva evolució, resistència i afrontament de les adversitats del cicle vital seran més favorables.

Els primers anys, sobretot el primer, posen la base de les nostres estratègies i mecanismes de valoració. Durant aquesta etapa, es forma el patró (o model) intern en el nadó perquè aquest adquireixi els fonaments d’aquest equilibri.

Què és l‘afecció

L’afecció és el vincle que es desenvolupa entre l’infant i la persona o persones més pròximes del seu entorn familiar. És una necessitat de supervivència, ja que actua en els moments de confusió, por, alt nivell d’ansietat i estrès... En definitiva, és una cerca de seguretat. S’estableix durant els tres primers mesos de vida.

La representació mental (idea) que es va formant en l’infant en aquests primers mesos i anys de vida és la base per a les seves futures relacions afectives i guiarà la seva conducta i la manera com es relaciona amb els altres. Les respostes que obté de les figures parentals aniran conformant el seu grau de seguretat personal i al mateix temps anirà construint la seva percepció del món que li envolta.

Ajudar a regular les emocions

Els adults poden donar un suport adequat a l’infant en les situacions que es produeixen i acompanyar-lo en sortides òptimes i adaptatives. Encara que varia, és clar, el temperament de cada infant, que és una de les característiques personals que ens ve de sèrie, forma part del nostre mapa hereditari.

En els primers anys, la clau està a ajudar a calmar l’estrès i que el nen o la nena pugui desenvolupar estratègies personals sòlides que facilitin saber enfrontar-se a les adversitats. Totes dues coses, al seu torn, haurien de proporcionar-li la suficient seguretat per confiar en les persones del seu entorn.

Es tracta d’establir una base segura a partir de la qual una persona se sent cuidada i es veu capaç d’explorar el món buscant la seva pròpia autonomia i independència com a adulta. Seguretat que proporciona la cura incondicional de les figures parentals.

Disponibilitat i atenció

Parar esment de manera conscient i responsable a les necessitats evolutives dels fills, siguin de cura, d’afecte o de reconeixement, és possible sempre que els pares i mares també cuidin les seves necessitats personals. És a dir, cal cuidar-se per a poder cuidar.

L’empatia dels progenitors cap als seus fills és essencial, la seva capacitat de “pensar als seus fills”, de comprendre’ls, en definitiva, la qual cosa també podríem denominar mentalització. La mentalització és una capacitat que permet la interpretació del comportament aliè i propi en funció dels nostres pensaments, desitjos, sentiments i és essencial per al desenvolupament òptim de les relacions amb els altres, ja que alhora és reguladora de les emocions i les conductes.

La presència en la vida dels fills

En aquest cas la presència és subsidiària de la disponibilitat, és una condició necessària per a poder estar atents a les necessitats de desenvolupament de la infància. Una acompanya a l’altra i són indissociables.

No sempre passa així: podem estar presents físicament i no parar esment als nostres fills. Estar junts “i en paral·lel”, cadascun fent la seva, no permet adonar-nos que potser és un bon moment per a compartir jocs, sortides o veure una pel·lícula i parlar d’ella.

Voler i demostrar-ho

L’afecte, l’amor expressat pels adults de referència és l’aliment de l’equilibri emocional que permet el benestar. La calidesa en l’expressió de l’afecte permet i és un dels factors protectors en l’equilibri emocional i, per tant, de la salut mental en la infància.

Aquesta expressió afectiva pot permetre, entre altres coses, la regulació de l’expressió de l’estrès dels infants.

Suport en les situacions d’estrès

En la infància s’aprèn a regular les emocions, fonamentalment a partir de les reaccions que tenen els adults de referència i de les respostes que aquests donen en relació amb les petites adversitats.

En realitat, es produeixen respostes d’estrès. Unes respostes que desestabilitzen al nen o la nena, ja que és la forma primària d’afrontar l’adversitat. Per això necessita una persona adulta que reculli els seus sentiments i els legitimi, els doni un valor de veracitat.

Com més serenes siguin les respostes dels adults i ajudin a buscar solucions, sortides o camins, i al seu torn encoratgin al fet que el menor d’edat s’atreveixi a prendre les seves decisions i a córrer riscos, més s’està fomentant la seguretat personal i el benestar psicològic.

Expectatives ajustades i respectuoses

Una expectativa és un sentiment personal que anticipa el que esperem de nosaltres mateixos o bé el que esperem nosaltres dels altres.

El que els progenitors esperen del seu fill o de la seva filla es comunica a través de la paraula, però també a través de gestos i expressions facials i corporals. Es creen ja abans del naixement del nadó i es modifiquen amb el pas del temps.

Tenen una repercussió directa en la formació de l’autoconcepte. La visió positiva (que no ingènua) de les possibilitats del nen o la nena (ja sigui a l’escola, amb les seves amistats, en els seus interessos) anima en l’optimització de les oportunitats i ajuda a superar els obstacles.

La idea que s’ha volgut transmetre en aquest article és que la interacció de pares i fills va molt més enllà de l’afecte i que en prendre consciència per part dels pares d’una sèrie d’aspectes d’aquesta relació, del vincle que els uneix i com aquest creix i es transforma amb el pas dels anys, és un factor protector nuclear en l’equilibri emocional i posa les bases per a una òptima salut mental.

(Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation. Pot llegir l'original aquí)

 

The Conversation

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article