Es busquen famílies acollidores per a persones amb discapacitat intel·lectual a Osona

ACN

L’Andrea Reyes té 26 anys i des dels 18 que acull persones amb discapacitat intel·lectual a casa seva. És una de les participants en el projecte Respir de la Fundació Sant Tomàs, una iniciativa que persegueix millorar la qualitat de vida de les persones cuidadores. Es tracta d’un projecte que ofereix a les famílies que tinguin algun membre amb discapacitat intel·lectual la possibilitat de disposar d’un descans durant un període de temps acordat —sigui un cap de setmana o unes vacances. Des del 1994, any en què es va posar en marxa el projecte, hi ha hagut poca renovació de les famílies acollidores i, per això, ara fan una crida perquè se n’hi apuntin de noves. “M’omple molt, aprenc molt d’ells”, assegura Reyes, que anima més famílies a fer el pas.

El servei Respir ofereix a les famílies que tinguin algun membre amb discapacitat intel·lectual la possibilitat de disposar d’un descans de la funció de cuidadors. Permet resoldre necessitats puntuals d’acolliment, suport puntual en l’atenció diària, i suports dins del domicili, entre d’altres. Una de les potes principals del servei és l’acolliment temporal en famílies. És a dir, s’ofereixen estades en famílies acollidores durant un període de temps acordat per tal que els familiars de la persona puguin gaudir d’uns dies de descans.

La Fundació Sant Tomàs va ser una de les pioneres a Catalunya l’any 1994 en posar en marxa aquest servei. Ara, però, gairebé 30 anys després, fan una crida a renovar les famílies acollidores. “Algunes famílies porten fent acolliments des del 1994 i, per això, és important que n’entrin de noves i es faci una renovació”, ha explicat Abel Fontanet, director de l’àrea de recursos de suport a la comunitat de Sant Tomàs. A més, la Covid-19 també va fer baixar el nombre de persones voluntàries, tot i que les dades s’han anat recuperant i en aquests moments hi ha 29 famílies acollidores.

Fontanet explica que no hi ha un perfil de persona o família concreta que pugui participar en el projecte, sinó que es mira en cada cas el millor “encaix”. “Per exemple, si tenim una persona adulta amb discapacitat que té interès en el teatre o el cinema, buscarem una família acollidora més gran, que també li agradin les activitats culturals”, relata. Per contra, “si l’usuari és una persona més jove, potser ens interessa trobar una família que tingui fills i que, d’alguna manera, pugui participar de la dinàmica familiar”.

Les famílies que es beneficien del servei poden gaudir de 15 dies d’acolliment familiar a l’any i han de fer un petit copagament, mentre que la resta està subvencionada per la Diputació de Barcelona. A banda, les famílies acollidores reben una petita compensació econòmica per fer front a les despeses extraordinàries que puguin tenir.

“Al principi costa deixar el teu fill, però després és fantàstic per a ell i per a nosaltres”

La Maria Àngels Escalé és la mare de l’Ernest, un noi amb discapacitat intel·lectual de 27 anys. Ella i el seu marit fa uns deu anys que fan ús del servei Respir. Admet que, al principi, no ho tenien del tot clar: “Primer ens va costar una mica perquè deixes el teu fill amb algú que no coneixes, però després veus que és fantàstic tant per a ell com per a nosaltres”. Escalé explica que el seu fill, l’Ernest, està “molt enganxat” als pares i, per tant, poder-lo deixar algun cap de setmana li ha anat bé per poder-se anar “deslligant”.

Aquesta mare diu que, sense adonar-se’n, les famílies amb fills amb discapacitat “van assumint la càrrega i responsabilitat i costa molt prendre la decisió de deixar que algú t’ajudi a cuidar el teu familiar”. “Sembla que el vulguis aparcar, però no és en cap cas això”, exposa Escalé.

“Un acolliment és com tenir un amic a casa”

A l’altra banda hi ha les persones o famílies acollidores. És el cas de l’Andrea Reyes, que fa acolliments juntament amb la seva parella. Ella té 26 anys i des dels 18 que participa en el projecte Respir. Explica que va començar a fer-ho perquè la seva germana treballava a la Fundació Sant Tomàs, però de seguida va veure que era un projecte que l’omplia molt. “Un acolliment és com tenir un amic a casa. Fas de tot amb ell. Sí que has de tenir en compte que és una persona especial i que necessita el teu suport, però a vegades nosaltres també necessitem suport”, explica Reyes.

Assegura que ella i la seva parella aprenen molt més de les persones que acullen que no pas a la inversa. “He après a tenir molta paciència. Jo abans no en tenia gens i, a mida d’anar fent acolliments, he millorat moltíssim”, relata Reyes. També assegura que, un cop ha acabat el cap de setmana, sent que no han estat uns dies buits, sinó que l’han omplert molt.