La Montse Garcia va ser violada pel seu pare quan tenia onze anys i, tot i tenir una discapacitat intel·lectual, la seva família no li va permetre denunciar. La Lourdes Da Costa va haver de fugir de Portugal fa més de trenta anys per escapar d’una violència física i sexual que no li era reconeguda pel fet de tenir un diagnòstic de salut mental. Situacions com aquestes, malauradament, són molt comunes entre les dones amb discapacitat: una de cada tres han patit situacions de violència de gènere. Per aquest motiu, el Comitè Català de Representants de Persones amb Discapacitat (COCARMI) ha reunit aquest divendres a l’Auditori ONCE de Barcelona a activistes i expertes en la matèria per analitzar els efectes de la llei de garantia integral de la llibertat sexual en les situacions de violència que pateixen les dones amb discapacitat.
Les dones amb discapacitat són especialment vulnerables davant les violències sexuals. Tot i això, aquestes agressions acostumen a amagar-se i a quedar ocultes, ja que sovint els agressors formen part dels cercles socials més pròxims a les víctimes —família, persones cuidadores, etc.— i són dones que es troben en una situació de dependència pràcticament absoluta a aquest entorn, com ha explicat l’advocada especialista en violència contra les dones Trinidad Fernández Russell en la seva intervenció en la conferència. De fet, encara que no hi ha dades exactes, més d’un 80% de les dones amb discapacitat intel·lectual, per exemple, no denuncien les agressions que pateixen, segons les dades presentades a l’acte organitzat pel COCARMI.
Per aquest motiu, un dels principals reptes de la recentment aprovada llei de garantia de la llibertat sexual —coneguda popularment com a “llei del només sí és sí”— és tenir en compte la realitat que viuen les dones amb discapacitat, tant física com intel·lectual, per tal de prevenir les agressions i posar llum sobre els casos que s’acaben produint. L’advocada Fernández Russell ha assenyalat que la principal fita d’aquesta nova llei ha sigut la incorporació del consentiment exprés com a element definitiu del dret a la llibertat sexual. Un consentiment que pot ser tant verbal com físic, però que, en tot cas, es basa en tres elements: la informació, la raonabilitat i la voluntarietat; els quals sempre s’han de tenir en compte, sobretot si la víctima és una dona amb discapacitat.
En aquest sentit, l’activista de Dincat, Montse Garcia, ha subratllat durant la seva intervenció en la conferència el fet que sovint no hi ha gaire informació accessible sobre sexualitat per a les persones amb discapacitat intel·lectual. A més, Garcia ha destacat també que en molts casos les dones amb discapacitat intel·lectual no tenen espais d’intimitat on poder viure la seva sexualitat amb llibertat. Com a mostra d’això, l’activista de Dincat ha explicat que el 80% de les dones del col·lectiu no tenen relacions sexuals, la meitat no es masturba usualment i només un 0,06% acaba tenint fills, segons un estudi de l’entitat.
Sobre les possibilitats de la llei de garanties sexuals per intervenir en aquests aspectes, Fernández Russell ha remarcat el fet que en tractar-se d’una llei de garantia és important que tingui en compte les persones amb discapacitat, però ha deixat clar que en els casos d’agressió el fet que la víctima tingui una discapacitat no derivarà necessàriament en una condemna, com seria desitjable. Tot i això, l’advocada ha repetit diversos cops que es tracta d’una “bona llei” i ha lamentat que s’hagi centrat el debat polític i mediàtic únicament en els aspectes punitius d’aquesta. “La judicialització no és la resposta”, ha manifestat Fernández Russell, qui ha insistit que l’esperit de la norma és garantir la reparació dels fets i l’acompanyament de la víctima, des d’una perspectiva de la prevenció que faci que aquestes violències deixin de ser presents.
Visibilitzar la violència que s’intenta amagar
“El feminisme serà anticapacitista o no serà”, ha reclamat la referent de dones i igualtat de la Federació ECOM, Carme Garrido, durant la seva intervenció a la taula rodona amb dones representants de les diverses situacions de discapacitat. Garrido ha exigit a les entitats i moviments feministes que se sumin a la lluita contra el capacitisme i ha demanat que es tingui en compte a les persones amb discapacitat física en l’elaboració i discussió al voltant de les polítiques públiques de conciliació. “Les dones diverses també som mares, filles, germanes, àvies…”, ha reblat l’activista d’ECOM i ha subratllat que per fer ciutats que siguin veritablement “cuidadores” s’han de fer que sigui universalment accessibles.
Per la seva banda, Garcia ha destacat que, tot i que les dones amb discapacitat intel·lectual tenen dret a prendre les seves pròpies decisions en matèria de llibertat sexual, sovint les famílies intervenen per decidir per elles. Aquest va ser el seu cas quan els seus germans no la van deixar denunciar al seu pare, qui la va violar quan ella tenia només onze anys. Garcia ha relatat com la seva discapacitat intel·lectual va fer que sempre estigués condicionada per la seva família, fins al punt que va haver de marxar de casa per poder-se sentir lliure.
L’activista de Salut Mental Catalunya (SMC) Lourdes Da Costa també va haver de fugir de casa seva fa més de 30 anys per poder-se sentir lliure. Da Costa ha explicat com la policia i fins i tot la seva mare van utilitzar el seu diagnòstic de salut mental desacreditar el seu testimoni quan ella relatava la violació que va patir quan tenia vuit anys i la violència física i sexual que va experimentar de forma continuada quan vivia a Portugal. “Et sents culpable, la teva família et discrimina, s’intenta tapar el que ha passat i això et revictimitza”, ha subratllat. Per aquest motiu, Da Costa va decidir fugir cap a Barcelona i ara ressalta com els grups de dones, com els que promou SMC, li han permès finalment sentir-se segura: “Gràcies als grups d’ajuda mútua les dones tenim un espai segur”, ha manifestat.
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari