Autisme, TDAH, dislèxia... La importància de diagnosticar els trastorns de l’aprenentatge

Els docents poden fer una tasca molt important, perquè un diagnòstic precoç millora el pronòstic i inclusió social de l’infant


Una protesta ressona en moltes escoles: “Si us plau, deixin d’estigmatitzar als infants amb tants diagnòstics! Això només serveix per a medicalitzar i vendre més medicaments”. És una protesta expressada per alguns pares, en efecte, però també per alguns educadors.

En pocs anys ha augmentat la prevalença del trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH), la dislèxia o l’espectre autista d’alt rendiment, entre altres trastorns del neurodesenvolupament. I sorgeix una pregunta bastant lògica: estem patologitzant la normalitat? Som víctimes d’una estratègia mercantilista?

Un gran pas per a la igualtat d’oportunitats

La resposta és que no. Sempre existiran diagnòstics erronis o indegudament comunicats, però, en general, estem assistint a un gran pas endavant. Potser la millor manera de percebre-ho és veure el que passa quan neguem les evidències.

Valgui com a exemple aquest cas real. Nen d’infantil, tres anys. Una mestra d’educació especial percep conducta d’inhibició social: no mira als ulls, no realitza joc simbòlic, no assenyala amb el dit joguines... La mestra creu que pot tenir un trastorn autista, però la resta dels col·legues no consenten una avaluació especialitzada. “És molt petit per a carregar amb aquest estigma”, diuen.

Resultat: pèrdua de temps per a desenvolupar estratègies educatives eficaces i amb evidència científica. També és una oportunitat perduda de sol·licitar un professional de suport per al següent curs, una ajuda a la qual aquest nen tenia dret.

Aquest cas suscita una altra reflexió no menor: un professor format en trastorns de l’aprenentatge pot ser capaç de sospitar sobre aquest i altres problemes. Podem deixar el diagnòstic definitiu per al pediatre o el psicòleg clínic, però potser amb els anys aquest professor té una molt bona mirada semiològica (sobretot si l’educa) i col·legues menys avesats haurien de fer-li cas.

Els mestres poden fer una tasca importantíssima, perquè un diagnòstic precoç millora el pronòstic i inclusió social de gairebé tots els afectats. La plasticitat del cervell té unes “finestres” d’edat que hem d’aprofitar.

Aquest cas té la virtut d’assenyalar la resposta a la qüestió amb la qual iniciàvem l’article: no és que hi hagi més infants amb TDAH, dislèxia o autisme, senzillament ara els prestem més atenció i sabem diagnosticar-ho amb major rigor.

Per fortuna, la societat ha avançat i avança cap a una actitud més comprensiva amb la diversitat, ja sigui de maneres de viure, inclinacions sexuals o neurodiversitat.

Aquest enfocament també hauria de ser una preocupació de les polítiques públiques. Els trastorns del neurodesenvolupament haurien de ser tinguts en compte amb plans educatius específics, ja que poden arribar a representar entre 11% i el 15% de l’alumnat.

Una vida plena

Estigmatitza qui diagnostica? Una resposta senzilla podria ser: estigmatitza qui no coneix la relativitat d’un diagnòstic i veu la part negativa sense veure la positiva.

Vegem el cas de la dislèxia, que s’acompanya generalment de fortaleses que compensen. Són infants intel·ligents que a més tenen una capacitat notable d’orientar-se en l’espai. Molts superen el problema amb estratègies que ells mateixos inventen.

Aquest trastorn no sols no els ha privat d’una vida plena, sinó que ha potenciat estratègies de metacognició que els serviran per a altres reptes. Però un percentatge no serà capaç de superar-lo amb estratègies pròpies: per a aquests sí que serà clau que se’ls diagnostiqui i se’ls doni suport. I per desgràcia, aquí entra el biaix de classe social i el tipus de família que té l’infant.

És un error pensar que un diagnòstic defineix a una persona. No diagnostiquem per a això: ho fem per a definir el que de general i generalitzable esdevé en una persona. Per això, un diagnòstic sempre és una reducció i simplificació necessària per a activar plans terapèutics o ajudes socials. Però sempre cal aplicar guies clíniques i protocols atès l’entorn del pacient i a les seves característiques.

En conclusió: un bon educador, un bon pediatre, un bon metge de família, infermera, psicòleg o assistent social comparteixen la mateixa fi, posar les bases d’una vida plena per a cada persona. Conèixer a fons la neurodiversitat ofereix a cada infant —i potser, en un futur, a cada adult— la possibilitat de reeducar capacitats per a adaptar-se millor al seu entorn, a les seves relacions interpersonals i, així, reduir la desigualtat d’oportunitats.

(Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation. Pot llegir l'original aquí)

The Conversation

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Comenta aquest article