Progenitors cremats: és cada vegada més exigent criar i educar els fills?

Magda Rivero García  Professora titular de Psicologia del Desenvolupament i l'Educació, Universitat de Barcelona

El descens progressiu de la natalitat al món va acompanyat d’un sentiment força generalitzat que cada vegada és més difícil criar i educar els fills. Un estudi realitzat amb població espanyola indica que vuit de cada deu mares i pares se senten, en un grau o un altre, culpables per no dedicar als seus fills el temps que consideren que haurien de dedicar-los, cosa que comporta malestar emocional i, en els casos més extrems, simptomatologia d’estar cremats o burnout (esgotament físic i mental, trastorns del son, nerviosisme...). 

Un altre estudi recent, fet als Estats Units a finals de l’any 2022, indica que dues terceres parts dels progenitors preguntats senten que l’exercici de les funcions parentals és més ardu del que esperaven. La sensació de dificultat correspon a les mares, ja que, malgrat els avenços cap a la coparentalitat, encara són elles les que assumeixen més responsabilitatsen la criança dels fills. 

Tot i que comparar la maternitat i la paternitat en diferents èpoques històriques és un exercici complex, i admetent la gran diversitat en l’exercici de la criança i la parentalitat segons el país, la cultura o els nivells socioeconòmics de les famílies, aquestes dades apunten a una tendència als països desenvolupats o postindustrials que pot ser deguda a diversos factors. 

Més consciència, més pors 

La pandèmia de Covid-19 ha augmentat l’ansietat i l’estrès dels nens i els adolescents i dels seus progenitors; però alguns problemes ja existien anteriorment: l’estudi americà assenyala també la salut mental infantil i l’assetjament escolar com les dues principals preocupacions dels progenitors, seguides de la por que els fills pateixin dany físic o arribin a tenir problemes amb les drogues o l’alcohol. 

Podem interpretar aquestes dades com un reflex d’una presa de consciència social sobre temes que en dècades anteriors rebien menor atenció, com és el cas clar de l’assetjament i de la salut mental, en sentit ampli, incorporant també les dificultats i els trastorns del neurodesenvolupament i aprenentatge. 

Una major presa de consciència és necessària i clau per detectar i atendre les dificultats, però també va acompanyada d’un increment de la preocupació dels progenitors per prevenir aquests problemes, controlar els factors que els poden originar, identificar-los en cas que es produeixin i atendre’ls degudament buscant i proporcionant les ajudes necessàries. 

Més expectatives, més impotència 

Pel que fa a les expectatives respecte als fills, l’estudi assenyala com a prioritats, per aquest ordre, que els fills arribin a ser econòmicament independents, tinguin feines que els satisfacin, facin una carrera universitària, es casin i tinguin fills. 

A mesura que les societats han anat assolint un benestar més gran, han anat canviant algunes d’aquestes expectatives. Les generacions anteriors també esperaven que els seus fills fossin econòmicament independents, es casessin i tinguessin descendència, però l’expectativa de satisfacció a l’ocupació era menys important. 

A més, a les darreres dècades les expectatives respecte al nivell d’estudis dels fills s’han anat incrementant en totes les classes socials.  

D’una banda, l’accés a nivells educatius més grans és una conseqüència positiva del desenvolupament econòmic i social. D’altra banda, les societats postindustrials requereixen cada cop més d’una qualificació millor per a la integració social i laboral dels seus membres. Apareix, a més, el desig que l’exercici de la professió sigui satisfactori i que contribueixi al desenvolupament personal. 

Educar i donar suport als fills a l’abast d’aquests objectius no es percep com una cosa fàcil a la societat actual, en què les eventuals crisis econòmiques, i ara també sanitàries, generen a la població una percepció general d’inestabilitat. 

Més difícil que què? 

Després d’aquesta breu anàlisi de les preocupacions principals dels progenitors i de les seves expectatives respecte als fills, podem afirmar que avui dia és més difícil que abans ser mare o pare? Podríem dir que allò que en realitat ha canviat és el sentit del terme “difícil”. 

Per als sectors més desafavorits de les generacions anteriors, el realment difícil era proporcionar aliment als descendents i mantenir-los fora de perill d’infeccions i malalties comunes que avui dia no constitueixen un problema. Ben segur que aquests reptes suposaven per a les mares i els pares un gran esforç acompanyat en molts casos de nivells alts de malestar emocional, que no eren generalment identificats ni atesos per la societat. 

Per a la majoria de la població actual, en el nostre context de referència, les dificultats són altres, les vinculades al compliment de les expectatives de la societat del benestar: estudis, satisfacció personal, benestar físic i emocional... 

Més autoexigència 

Els progenitors són conscients de la importància de l’educació per aconseguir els objectius de desenvolupament personal i integració social. Les investigacions sobre el desenvolupament infantil, l’escola i els mitjans de comunicació han contribuït a transmetre la importància de l’educació en els primers anys de vida i, especialment, de l’educació familiar i de la col·laboració entre els diferents agents educatius, fonamentalment mestres i progenitors. 

Hi ha una clara consciència que el futur dels nens es pot veure molt afavorit per la quantitat i qualitat de les experiències positives o entorpit per les negatives. 

Les dècades dels 1990 i el 2000 han vist el sorgiment d’un model de “parentalitat intensiva”: els progenitors dediquen més temps i diners a la criança i l’educació dels seus fills que les generacions anteriors, especialment a les classes mitjanes. 

D’una banda, els progenitors són conscients de la importància de jugar amb els fills, d’interactuar-hi, de fer activitats junts (dibuixar, jugar, mirar contes...), de parlar-los, de comunicar-se. Les generacions anteriors dedicaven clarament menys temps al joc i a la interacció directa amb els infants. 

D’altra banda, proporcionar als fills bons serveis educatius, sanitaris, d’oci o de suport a l’aprenentatge requereix una inversió econòmica més gran i una dedicació més gran al treball remunerat. 

Un reajustament necessari 

Què podem fer com a societat davant aquesta tendència? En primer lloc, reajustar les nostres idees sobre el que els nens realment necessiten de nosaltres com a mares i pares. 

Tot i que les experiències positives o negatives tenen una repercussió important, els nens són altament resilients i menys fràgils del que tendim a pensar. No necessiten mares i pares perfectes; fins a cert punt, poden encaixar certes contradiccions i frustracions pròpies de la vida quotidiana. Les frustracions formen part de la vida i els més petits han d’aprendre a afrontar-les. Aprendre a tolerar la frustració és clau per al desenvolupament socioemocional. 

Tampoc no necessiten els adults el 100% del seu temps. Si els donem oportunitat, aprenen a gaudir per si mateixos dels seus jocs, troben les seves distraccions, viuen les seves fantasies... No ens ha d’espantar que experimentin moments d’avorriment. 

Acompanyament i suport social 

D’altra banda, seria important crear serveis públics de suport i assessorament per a la criança dirigits a les famílies, pràcticament inexistents actualment, a més de mantenir i elevar la qualitat dels serveis públics en general (educatius, sanitaris, socials...). 

En definitiva, donar suport a nens i joves en el seu desenvolupament personal i integració activa a les societats complexes és una tasca col·lectiva en què les mares i els pares haurien de sentir-se acompanyats en l’exercici del seu paper crucial. 

(Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation. Pot llegir l'original aquí)