Com formar als menors d’edat perquè es qüestionin les coses que veuen, escolten i llegeixen

Educar des d’edats primerenques no sols en l’adquisició de competències digitals, sinó també en la competència crítica, permetrà als infants i adolescents qüestionar el contingut que els arriba


Vivim en una societat tecnològica i hiperconnectada en la qual tots ens hem convertit en prosumidors. Consumim i creem contingut que s’aboca en la xarxa i que és visualitzat i compartit a temps real. Per això, és un deure i obligació vetllar per la legalitat i veracitat d’aquesta informació. Però qui han de ser els agents que assumeixin aquest rol? Un model d’autocontrol? Podria ser. 

El dret a l’educació i a la llibertat d’ensenyament (article 27 de la Constitució Espanyola) és, sens dubte, juntament amb el de la llibertat d’expressió, dels drets i deures més importants que tenim com a societat, ja que reconeix i garanteix l’educació de tota la ciutadania. No oblidem que l’educació és llibertat. 

Com a fruit de la digitalització i la transformació digital a nivell global es va veure la necessitat d’estendre aquests drets fonamentals en l’entorn digital recollint-los en la Carta de Drets Digitals. Així, apareixen epígrafs com a ‘Dret a l’educació digital i dret a rebre lliurement informació veraç’. Ara, l’important és fer-ho complir, especialment en la població més vulnerable, els infants i les persones majors. 

Però com de vulnerables són les noves generacions?  

Ja ho va vaticinar Marc Prenski en 2001 quan va parlar d’una nova generació nascuda a partir de la dècada de 1980 que, per haver crescut en plena revolució d’internet, adquiria una sèrie de característiques que els diferenciava dels seus pares i avis (immigrants digitals, nascuts entre les dècades de 1940 i 1980): els nadius digitals. Posseïdors d’una llengua i una cultura digital i audiovisual, consumistes i amants de l’immediat (“tot a un clic”), adeptes a la multitasca i la multipantalla, creadors de continguts i activistes socials, entre altres. 

Amb el pas dels anys, molts d’aquests nadius, fills de pares aliens al digital, s’haurien convertit, especialment durant l’adolescència, en “orfes digitals” en mancar de la formació i acompanyament necessaris en la seva vida i activitat digitals. 

A més, en el que es confondria l’escriptor estatunidenc és en reconèixer com a “competències” a les meres destreses o habilitats i categoritzar-les com a característiques pròpies d’aquesta generació. 

Els pares, dins del deure obligatori, irrenunciable, imprescriptible i intransferible que és la pàtria potestat, estem obligats a vetllar per la seguretat i el benestar dels nostres fills i aquí s’inclouen factors com garantir una bona alimentació, sanitat i educació. 

Avui dia és inqüestionable que l’entorn digital és indivisible del físic o analògic, per la qual cosa és el nostre deure també formar i educar als nostres fills en l’ús segur i saludable de la tecnologia. Però l’educació digital és només labor de les famílies? 

L’Informe de Eurydice de la Comissió Europea defineix l’educació digital des de dues perspectives que han de ser sempre complementàries: el desenvolupament de les competències digitals d’alumnes i professors, d’un costat, i l’ús pedagògic de les tecnologies digitals per a recolzar, millorar i transformar l’ensenyament i l’aprenentatge, de l’altre.

I què entenem per competències digitals? 

La competència digital implica l’ús segur i crític de les tecnologies de la societat de la informació per al treball, l’oci i la comunicació. 

Se sustenta en les competències bàsiques en matèria de TIC: l’ús d’ordinadors per a obtenir, avaluar, emmagatzemar, produir, presentar i intercanviar informació, i comunicar-se i participar en xarxes de col·laboració a través d’internet. 

Perquè tenir tecnologia no implica saber de tecnologia, i aquí radica el problema: en l’educació. 

Per a poder explicar als nostres fills o alumnat per què és fonamental tenir contrasenyes robustes en tots els dispositius i verificació en dos passos (encara que ni amb això moltes vegades ens lliurem) amb la finalitat de poder evitar qualsevol atac de malwaresoftware maliciós— és necessari tenir uns coneixements mínims d’informàtica i programació, saber què ocorre dins dels “trastos” i com funcionen. Només així podrem explicar-los la importància de protegir la privacitat de les seves dades i informació personal en internet i de fer un ús segur dels dispositius digitals. 

La comunicació és una manera d’intercanvi d’informació entre un emissor i un receptor en el qual el primer transmet el missatge i el segon interpreta i produeix una resposta, de ser necessari. La importància de la comunicació radica a establir vincles entre les persones, que els permetin transmetre una informació o sentiments, aconseguir un enteniment, generar una acció, entre altres. D’aquí ve que existeixin diversos canals, tant analògics com en línia, que ens permeten estar informats de manera constant. 

La irrupció d’internet, la www o les noves plataformes de la web 2.0 van suposar una autèntica revolució per a usuaris i marques a l’hora de comunicar. Però la tecnologia també ha portat uns certs riscos per al món de la informació. 

D’una banda, existeix el periodisme ciutadà o periodisme 2.0, pel qual tots, gràcies a tenir un telèfon intel·ligent en la butxaca, ens hem convertit en ciberperiodistes. Els propis ciutadans són els protagonistes en la creació i difusió de la informació gràcies als mitjans digitals i les xarxes socials. Ells mateixos creen i distribueixen continguts. És una activitat completament independent dels mitjans de comunicació, és gratis, col·laborativa i arriba a una audiència global. 

Gràcies al ciberperiodisme hem pogut assistir a esdeveniments clau en la història dels quals no haguéssim tingut informació pel tipus de règims autoritaris d’aquests països, com el cas de Birmània en 2007 o la Primavera Àrab en 2010. 

Però la informació ciutadana ha de verificar-se i contrastar-se sempre per un mitjà de comunicació, perquè un rumor pot intoxicar a tot un país. 

D’altra banda, tenim els biaixos. Tots els mitjans, comptes, perfils o influencers creen informació esbiaixada. Si sempre llegim les mateixes fonts, escoltem i seguim als mateixos perfils no necessitarem contrastar la informació, ja que estem predisposats prèviament a creure-la com a veritable. Per això, l’enriquidor és nodrir-se d’aquelles fonts i mitjans dels quals som afins i dels quals no, només així tindrem la capacitat de discernir, de reflexionar i de veure les equidistants maneres de presentar una mateixa realitat amb dades (qui diria allò de “no hi ha res més fals que una estadística”). Després ja, amb quin vulguem quedar-nos és opció nostra. 

El mateix ocorre amb les notícies falses i la desinformació. Fins a quin punt som capaços de detectar els adults les notícies falses en les xarxes socials o canals de missatgeria?

Com ajudar-los a buscar informació i crear continguts 

  1. Fonts. És recomanable que els adolescents i joves s’informin a través de xarxes socials, però han de seguir comptes o perfils de mitjans de comunicació oficials, periodistes o referents en diferents sectors. 
  2. Contrastar. Han de buscar més informació que aquella notícia, meme o captura de pantalla que els enviïn a través a canals socials o de missatgeria instantània. Que contrastin les fonts. 
  3. Verificar. Acudir a verificadors d’informació per a comprovar si aquesta notícia o vídeo en concret ja ha estat desmentit abans de compartir-ho en els seus perfils o grups d’amics. 

Però per a arribar a aquest punt és necessària una estratègia. Formar i educar des d’edats primerenques no sols en l’adquisició de competències digitals, sinó també en la competència crítica, que va més enllà del mer sentiment o pensament. 

Aprendre a debatre, argumentar o reflexionar sobre un tema són tàctiques que s’haurien d’implementar de manera transversal a l’aula per a despertar en l’alumnat l’hàbit de qüestionar-se les coses que veuen, escolten i llegeixen. 

Crear un ambient de diàleg i escolta activa a casa afavorirà les converses i el debat amb els nostres fills. No tinguem por de perdre l’autoritat o el respecte. Ensenyem-los a expressar les seves idees amb llibertat i d’aquesta manera estarem formant a futurs adults empàtics, assertius, crítics i lliures. 

Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation. Pot llegir l’original aquí.

 

The Conversation

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article