La mobilitat depèn en gran mesura del grau d’accessibilitat dels espais. Darrerament s’ha parlat molt de les anomenades barreres arquitectòniques, obstacles que limiten sobretot la gent gran i les persones amb alguna limitació motriu. Així, el 81% de les persones amb discapacitat física assenyalen barreres per sortir de casa.
Són dades del Monogràfic de Mobilitat i accessibilitat en l’habitatge, de l’Observatori de la Discapacitat Física (ODF), en el qual es recullen dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), l’Observatori de l’Accessibilitat Universal en Habitatge d’Espanya (2013), l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) i de l’Ajuntament de Barcelona.
Entre les persones majors de 74 anys, les principals restriccions per sortir de casa són els problemes de salut (31%) i les limitacions en la realització d’activitats bàsiques (27%). El 52% de les dones grans presenta alguna restricció d’accés i de mobilitat pels edificis, una xifra que es redueix fins el 42% en el cas dels homes.
Barreres socials
Malgrat que es sol relacionar la mobilitat amb un concepte estrictament físic, el cert és que el seu component social juga un paper “cabdal”, segons recull el monogràfic. Els motius pels quals les persones no es poden desplaçar amb total llibertat inclouen qüestions econòmiques, responsabilitats familiars, problemes de salut, manca de seguretat, entre d’altres.
Gairebé la meitat de la població percep barreres per sortir de casa tant com desitja (48%). Les principals limitacions esmentades a l’hora de sortir de les raons econòmiques (26%) i estar massa ocupats amb la feina i la família (23%).
Augment de les dificultats de mobilitat
En l’àmbit territorial català, l’Enquesta de Condicions de Vida i Hàbits de la Població posa de manifest que ha crescut un 5% el nombre de persones amb dificultats per sortir de casa i un 3% el de ciutadans amb dificultats per moure’s dins de la llar entre els anys 2006 i 2011.
Tot i que aquestes problemàtiques afectaven fa quatre anys al 8% i 5% de la població, respectivament, l’ODF assegura que cal “para atenció en la tendència de creixement”, ja que el aquestes persones tenen “minvat un dret tan bàsic com és el poder sortir de casa seva amb plena autonomia”.
El document recull el testimoni de José Garcia, que fa sis mesos que no surt de cases seca. Es desplaça amb cadira de rodes i viu en un sisè pis d’un edifici sense ascensor. “Jo visc sol i tinc problemes per sortir de casa. Fa sis mesos que no surto, només per anar al metge. Venen amb una ambulància i em baixen per les escales amb la cadira”, explica.
La situació amb la que tants catalans com el José es troben hauria de canviar com a tard el desembre de 2017, quan finalitza el termini per aplicar la llei d’accessibilitat de 2013, que ha de garantir que les persones amb discapacitat puguin fer ús dels elements comuns dels edificis en les mateixes condicions que les persones sense discapacitat.
La llei de dependència: una “oportunitat perduda”
Per a Pilar Díaz, adjunta a la presidència de Cocemfe Catalunya i presidenta de l’associació Amputats Sant Jordi, aquesta llei és “insuficient”. Tot i que contempla la convenció de les Nacions Unides pel que fa al Dret de les Persones amb discapacitat, introdueix en l’article 2n, dins la definició d’accessibilitat universal, el concepte “practicable”. “Incloure aquest terme obra la porta a deixar sense valor l’accessibilitat universal” i a excusar-se en el fet que hi ha espais difícilment adaptables, afirma.
Així mateix, Pilar Díaz veu difícil implementar la norma dins de la data en no comptar amb una dotació econòmica que la recolzi. “És un brindis al sol” i “una oportunitat perduda”, lamenta.
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari